vull que facis broma amb això, em sents! Que podria ser filla seva? Que m'hi assemblo?… I ara prou, parlem d'una altra cosa. No vull anar a Doinville, perquè no vull, perquè m'estimo més tornar amb tu a Le Havre.
Ell va assentir amb el cap, la va calmar amb el gest. Prou, que li atacava els nervis! Somreia, no l'havia vista mai tan nerviosa. El vi blanc, sens dubte. Desitjós de fer-se perdonar, va tornar a agafar el ganivet, extasiant-se una altra vegada, eixugant-lo amb cura; i, per mostrar com era d'esmolat, s'hi va tallar les ungles.
—Ja és un quart de cinc —va murmurar Séverine, dreta davant el rellotge de cucut—. He de fer encara alguns encàrrecs… Hem d'estar al cas del nostre tren.
Però, per acabar de calmar-se, abans de posar una mica d'ordre a l'habitació, es va girar per recolzar-se a la finestra. Ell, llavors, deixant el ganivet, deixant la pipa, es va aixecar de taula, se li va atansar, la va agafar per darrere, entre els seus braços, dolçament. I la tenia enllaçada així, li havia posat el mentó a l'espatlla, recolzat el cap contra el seu. Ni l'un ni l'altre no es movien, miraven.
Sota seu, constantment, les petites màquines de maniobra anaven i venien sense repòs; i se les sentia a penes afanyar-se, com unes dones de sa casa vives i prudents, les rodes esmorteïdes, el xiulet discret. En va passar una que va desaparèixer sota el pont d'Europa, i que s'enduia a la cotxera els vagons d'un tren de Trouville que desenganxaven. I allà baix, més enllà del pont, va passar arran d'una màquina que arribava sola del Dipòsit, com una passejant solitària, amb els coures i els acers lluents, fresca i disposada per al viatge. Aquesta s'havia aturat, demanant amb dos tocs breus la via al guardaagulles, que gairebé immediatament la va enviar al seu tren, ja format, a l'andana de sota la marquesina de les grans línies. Era el tren de les quatre i vint-i-cinc, amb destinació a Dieppe. Un flux de viatgers s'amuntegava, se sentia el brunzit dels carretons carregats d'equipatges, uns homes empenyien un a un els escalfadors dins els cotxes. La màquina i el seu tènder havien abordat el furgó davanter amb un xoc sord, i es va veure com el cap de colla collava el cargol de la barra d'enganxament. El cel s'havia enfosquit cap a les Batignolles; una cendra crepuscular, que difuminava les façanes, ja semblava caure sobre l'ample ventall de les vies; mentre que, dins aquest esvaniment, al lluny, s'encreuaven sense parar les sortides i les arribades dels afores i del Cinturó. Més enllà dels closos foscos dels grans molls coberts, sobre París enfosquit, s'envolaven unes fumeres rogenques, espellifades.
—No, no, deixa'm —va murmurar Séverine.
A poc a poc, sense dir res, l'havia embolcallada amb una carícia més estreta, excitat per la tebior d'aquell cos jove, que tenia ben abraçat. Ella l'embriagava amb la seva olor, i acabava de fer embogir el seu desig, en arquejar els ronyons per alliberar-se'n. D'una empenta, la va apartar de la finestra, que va tancar amb el colze. La seva boca havia trobat la d'ella, li esclafava els llavis, se l'enduia cap al llit.
—No, no som a casa —repetia ella—. Si et plau, en aquesta habitació, no!
Ella estava com beguda, estabornida de menjar i de vi, encara vibrant de la seva cursa febrosa a través de París. Aquesta peça massa calefaccionada, la taula on s'escampava el desordre complet del cobert, l'imprevist del viatge que esdevenia una festa galant, tot plegat li encenia la sang, l'exaltava amb una esgarrifança. I tanmateix hi refusava, s'hi resistia, recolzada contra la fusta del llit, en una revolta esglaiada de la qual no hauria pogut dir la causa.
—No, no vull.
Ell, amb la sang a flor de pell, contenia les seves grosses mans brutals. Tremolava, l'hauria feta miques.
—Dona, qui ho sabrà? Tornarem a fer el llit.
Normalment, ella s'abandonava amb una docilitat complaent, a casa seva, a Le Havre, havent dinat, quan ell tenia servei de nit. A ella, això semblava no procurar-li cap plaer, però hi mostrava una blanesa feliç, un afectuós consentiment pel plaer d'ell. I el que, en aquell moment, el tornava boig era sentir-la com mai no l'havia tinguda, ardent, tremolosa de passió sensual. El reflex negre de la seva cabellera li enfosquia els calmosos ulls de color de cel, la seva boca grossa sagnava en el dolç oval del rostre. Allà hi havia una dona que ell no coneixia de res. Per què s'hi negava?
—Digues, per què? Tenim temps.
Llavors, en una angoixa inexplicable, en un debat en què ella no semblava jutjar les coses clarament, com si no sabés el que li passava, va fer un crit d'autèntic dolor, que va fer que ell s'estigués quiet.
—No, t'ho suplico, deixa'm! No ho sé, m'ofego només de pensar-hi, en aquest moment… no estaria bé.
Tots dos s'havien assegut a la vora del llit. Ell es va passar la mà per la cara, com per treure-se'n la irritació que l'abrusava. En veure que s'havia tornat assenyat, ella, gentil, es va inclinar cap a ell i li va fer un petó a la galta, volent demostrar-li que se l'estimava, de tota manera. Van quedar-se un instant així, sense parlar, per refer-se. Ell li havia tornat a agafar la mà esquerra i jugava amb un vell anell d'or, una serp d'or amb el capet de robí, que portava al mateix dit que l'aliança. Sempre l'hi havia vist allà.
—La meva petita serp —va dir Séverine amb un to involuntari de somni, pensant que ell es mirava l'anell i experimentant la imperiosa necessitat de parlar—. És a la Croix-de-Maufras, que me'l va regalar, pels meus setze anys.
Roubaud va alçar el cap, sorprès.
—Qui? El president?
Quan els ulls del seu marit s'havien posat sobre els seus, s'havia despertat com d'una brusca sotragada. Va notar com se li glaçaven les galtes. Va voler respondre, i no va trobar les paraules, ofegada per la mena de paràlisi que la retenia.
—Però si —va continuar ell— sempre m'has dit que va ser la teva mare que te l'havia deixat, aquest anell.
Encara en aquell instant, ella podia haver rectificat la frase, deixada anar en un oblit total. N'hauria tingut prou amb riure, amb fer-se l'atabalada. Però s'hi va encaparrar, ja sense dominar-se, inconscient.
—No, estimat, no t'he dit mai que la meva mare m'hagués deixat aquest anell.
De cop, Roubaud la va mirar de fit a fit, empal·lidint també.
—Com? Que no m'ho has dit mai? M'ho has dit mil vegades! No hi ha res de dolent que el president t'hagi donat un anell. Bé que t'ha donat una altra cosa… però, per què m'ho havies d'amagar? Per què havies de mentir, parlant de la teva mare?
—Jo no he parlat de la meva mare, estimat, t'equivoques.
Era estúpida, aquella obstinació. Veia que es perdia, que ell llegia clarament sota la seva pell, i hauria volgut desdir-se, empassar-se les seves paraules; però ja no hi era a temps, sentia com se li descomponien les faccions, com li sortia la confessió de dins seu, malgrat ella. El fred de les galtes li havia envaït tota la cara, un tic nerviós li estirava els llavis. I ell, esfereït, s'havia tornat de sobte vermell fins al punt de creure que la sang li faria esclatar les venes, i agafant-la pels canells la mirava de ben a prop, a fi de seguir millor, en l'esverament espantat dels seus ulls, el que ella no deia en veu alta.
—Hòstia! —va balbucejar—. Hòstia puta!
Ella va tenir por i va abaixar el rostre per amagar-lo sota el braç, endevinant el cop de puny. Un fet, petit, miserable, insignificant, l'oblit d'una mentida a propòsit d'aquest anell, acabava de fer sortir l'evidència, només amb algunes paraules bescanviades. N'hi havia hagut prou amb un minut. La va llançar d'una sotragada sobre el llit, li va pegar amb els dos punys, a l'atzar. En tres anys, no li havia donat
