Resulta descoratjador sentir a dir que ja no vivim en aquells temps heroics, que han sigut anul·lats per una sèrie de forces que, se’ns assegura, amenacen la nostra masculinitat i la nostra religió. L’heroisme veritable, però, és quelcom diferent: és tenir la valentia necessària per resistir-se a l’adulació; és reconèixer que aquests mites són simplement això: mites dissenyats per ocultar a les persones els problemes reals als quals s’enfronten. Cal que, davant d’aquests problemes, resistim el desig de mirar enrere, tot imaginant un fals passat mític en què la nostra tribu va tenir el control absolut, i que, en canvi, mirem endavant, cap a un futur millor i més just.
Pròleg
Abans que sigui (una altra vegada)
massa tard
Hola, vinc del futur. Sí, no rigueu, soc un viatger del temps. No vinc de gaire lluny, d’un altre segle: viatjo des de l’Espanya d’aquí a uns quants anys. Us porto notícies d’aquest futur proper, gairebé immediat. Males notícies.
Us ho explico: tenim un nou president del Govern. Populista, segons uns. Neofeixista, l’anomenen uns altres, o directament feixista, sense el neo. Un fatxa, per entendre’ns. Un líder carismàtic, de maneres virils i discurs desacomplexat, que presumeix de ser «políticament incorrecte» i de «dir les coses pel seu nom». Encapçala una coalició dretana (tot i que es presenten dient que no són «ni dreta ni esquerra: espanyols»): l’anomenat Movimiento Por España, amb el qual ha desbordat els partits clàssics. Els que no s’han afegit al Movimiento han quedat fora de joc. La històrica abstenció de milions de votants defraudats li ha posat la catifa vermella en el seu ascens.
El nostre nou president ha arribat al poder a cavall d’un discurs obertament xenòfob i ultranacionalista. «España para los españoles.» «Los españoles primero.» «Hagamos otra vez grande España.» Proposa immigració zero, expulsions massives, menors inclosos. Substituirà la tanca de Ceuta i Melilla per un mur (va ser una de les seves principals promeses durant la campanya). Ha donat l’ordre de barrar el pas a qualsevol vaixell amb immigrants, per la força si cal. Promet carrers segurs, més policia, tolerància zero, cadena perpètua. Ha endegat una croada regeneradora contra els «paràsits», categoria de la qual formen part tant els refugiats com els aturats que rebutgin una oferta de treball.
Tot i que en la campanya va mantenir un discurs proteccionista i en defensa d’agricultors, autònoms o petites empreses, a Economia ha col·locat un ministre ultraliberal, un exbanquer. I a Educació, un ultraconservador, ja que pretén un retorn a valors que s’adiguin amb les nostres arrels cristianes. Anuncia una croada moral. Els seus seguidors no amaguen l’homofòbia i l’antifeminisme. La primera mesura que ha pres ha estat derogar la Llei de violència de gènere.
Ah, se m’oblidava: en els seus mítings no l’incomoden les banderes preconstitucionals i, en una entrevista, va reivindicar la figura històrica de Franco, «que ha estat distorsionada per historiadors progres, quan en realitat va derrotar el comunisme i ens va portar la reconciliació, el desenvolupament i la democràcia». I, no cal dir-ho, està disposat a resoldre el problema de Catalunya suprimint l’autonomia i enviant més policia, fins i tot l’exèrcit si cal, primer pas per a un replegament centralista. Pretén reformar la Constitució, però si altres partits ho impedeixen, anuncia que ho superarà amb una nova Constitució «que protegeixi de debò els espanyols de bé, els que es lleven a les sis del matí».
Com us sona? Aquest és el nostre nou president, arribat al poder fent surf damunt d’una enorme onada de malestar social, descontentament democràtic i deteriorament institucional. Aquest és el vostre futur president, he vingut a avisar-vos. No us en puc dir el nom per no causar paradoxes temporals ni escàndols quàntics. Però no, no és Santiago Abascal, tranquils, aquest no arribarà gaire lluny, només és la versió beta del feixisme venidor. Tampoc és Aznar, tot i que ho intentarà sense èxit. Que no, que no és Rivera, ni Casado. Fred, fred. Cap polític dels que avui hi ha en actiu. Us sorprendria saber el seu nom, no em creuríeu.
Com a bon viatger temporal, he vingut a avisar-vos i intentar corregir el futur, en actitud Terminator. Vosaltres encara sou a temps d’evitar-ho. A més a més, podeu impedir que les noves (i no tan noves) polítiques feixistes es normalitzin tant que, com en altres països, acabin fent pujar al poder un enemic de la democràcia.
Per començar, us porto un humil consell: llegiu aquest llibre de Jason Stanley. Per si sol no aturarà la progressió d’aquestes polítiques, però dona algunes pistes. Sembla que parla de Trump, de l’Hongria d’Orbán, de l’ascens de populismes d’ultradreta a Europa, però en realitat parla de nosaltres. O, més aviat, de vosaltres, dels que encara no heu assolit aquest futur en què ja és massa tard. És un llibre que s’anticipa: assenyala on podeu acabar si no us preneu seriosament l’ascens dels nous moviments ultres; si us entreteniu en discussions terminològiques («ho hem d’anomenar feixisme?») mentre els seus discursos van guanyant agenda.
Que es tranquil·litzin els puristes de la paraula exacta: Stanley no diu que Trump, Orbán o Putin encapçalin règims feixistes. No compara les amenaces actuals a la democràcia amb aquells enemics que als anys vint i trenta van acabar per devorar-la. El filòsof nord-americà distingeix amb claredat entre règims feixistes i polítiques feixistes. Les últimes poden guanyar pes en una societat sense que necessàriament derivin en un Estat feixista a la manera antiga. Parla de tàctiques feixistes que poden facilitar l’accés al poder. Polítiques que a poc a poc es van introduint fins a convertir-se en la nova normalitat, en la nova democràcia.
Ja ho veig, no em creieu. Soc un alarmista, com suposo que us semblarà Stanley si el llegiu. I teniu raó: a l’Espanya del 2019 sou molt lluny de ser governats per un Trump o un Orbán. Tan lluny com ho estaven els nord-americans només fa un parell d’anys abans de l’ascens huracanat de Trump; tan lluny com els hongaresos poc abans que el seu president reformés la Constitució en un sentit ultraconservador, limités la llibertat de premsa, rebutgés els immigrants i legislés en contra dels treballadors fins a la recent «llei d’esclavitud».
Stanley mostra què tenen en comú Trump, Orbán i altres líders que en els últims temps van guanyant terreny des de posicions ultranacionalistes i antidemocràtiques. Entre ells el vostre futur president, ja us ho he advertit.
Tots ells coincideixen a utilitzar tàctiques polítiques d’inspiració feixista, que comparteixen amb els moviments totalitaris del segle XX, tot i que no necessàriament s’hi vinculin. Tàctiques com l’exaltació d’un passat mític des del qual rellegir el present; un profund antiintel·lectualisme (amb especial atenció a la «correcció política», la perspectiva de gènere o les batalles culturals); la difusió de teories conspiradores i fake news que intoxiquen el debat d’idees en democràcia; el victimisme per part de col·lectius que tradicionalment han gaudit de posicions dominants; la bandera de l’ordre públic com a resposta a l’estesa sensació d’inseguretat col·lectiva (malgrat que aquesta inseguretat no tingui res a veure amb la delinqüència, sinó amb pèrdues de drets socials i expectatives de futur); l’antisindicalisme, l’antifeminisme i la xenofòbia. Totes aquestes tàctiques i aquests discursos, diu Stanley, «es fan més forts en contextos d’incertesa econòmica, els quals li permeten instrumentalitzar el temor i el ressentiment dels ciutadans per sembrar la discòrdia». Us sona d’alguna cosa o continuem discutint si allò que veieu créixer al vostre voltant es pot anomenar feixisme o si utilitzar aquest terme històric és una exageració?
La veritat és que, si ens atenem a la política espanyola dels últims anys, tampoc és que us trobeu tan lluny de l’escenari del qual adverteix aquest assaig. Jason Stanley identifica fins a deu tàctiques habituals de tot moviment feixista en el
