per veure si algun d’ells ja és present en la política espanyola:
Apel·lació a un passat mític? Check! Des de l’Imperi espanyol o la «conquesta» d’Amèrica, reivindicada amb orgull per la dreta, fins al franquisme, que alguns continuen considerant un temps «d’extraordinària placidesa», inclosa la Transició com a miracle i el beneït consens que mai no hauríem d’haver perdut.
Ideologia patriarcal, antifeminisme? Doble check! Aquí teniu les intoxicacions contra la Llei de violència de gènere, el mite de les denúncies falses, Vox cridant a combatre el «feminisme supremacista», el PP i Ciudadanos insistint que ni feminisme ni masclisme, sinó igualtat.
Irrealitat, teories de la conspiració, fake news? També les tenim! Molt abans que Steve Bannon vingués a Europa i que la ultradreta descobrís les xarxes socials, ja vam tenir una part de la dreta política i mediàtica jugant a inventar autories pintoresques a les bombes de l’11-M. Per no parlar del finançament veneçolà i iranià de Podemos, o la diària intoxicació catalanòfoba.
Ansietat sexual, homofòbia i neoconservadorisme? Sobren els exemples, des de les pomes i les peres d’una exalcaldessa madrilenya, fins al matrimoni, que com el seu nom indica només pot ser entre un home i una dona, la defensa de la família tradicional i la dona-dona.
Victimisme? Ens acostem al bingo: espanyols oprimits a Catalunya, a Euskadi i fins i tot a les Balears, homes oprimits per la Llei de violència de gènere, catòlics oprimits pel laïcisme i per la invasió de ciutadans amb altres creences, taurins i caçadors oprimits pel «totalitarisme animalista»...
Podríem continuar la nostra checklist amb la bandera de l’ordre públic (presó permanent, legislar en calent, Llei mordassa, problemes socials convertits en problemes d’ordre públic!), o la meritocràcia com a coartada per a un últim pas enllà neoliberal (el discurs dels «esforçats» enfront dels «ganduls», materialitzat en la gastada frase d’«els espanyols que es lleven a les sis del matí», que, per cert, no és exclusiva de la dreta). I per descomptat la xenofòbia o l’antisindicalisme, que circulen per l’agenda política i mediàtica amb alegria des de fa molts anys.
L’ofensiva contra la hiperbòlica «dictadura del que és políticament correcte», barrejada en un interessat totum revolutum amb els recurrents debats sobre els «límits de l’humor» o les retallades legals i judicials a la llibertat d’expressió, mereix un altre capítol. En el pols que tota societat democràtica manté permanentment per eixamplar o estrènyer les vies d’allò que es pot dir (i el que fa riure), els nous populistes són capaços de rebutjar la correcció política, burlar-se dels col·lectius oprimits i humiliats, criminalitzar la dissidència (inclosa la humorística) i proposar noves formes de censura en una mateixa frase. Alhora, ells aconsegueixen eixamplar a la seva manera els límits del que es pot dir: allò que anys enrere era rebutjat, inadmissible, en poc temps passa a ser normal, admissible, reproduïble.
El mateix passa amb les anomenades «guerres culturals», que es juguen en el terreny dels símbols i dels valors. Les confrontacions acostumen a finalitzar amb l’esquerra en atabalada retirada (fins i tot quan és ella qui planta cara), mentre la dreta i la ultradreta instal·len el campament enmig del camp abandonat i recluten nous seguidors que, desconcertats, s’agafen a allò que creuen segur.
La lectura del llibre de Stanley hauria d’afegir un altre element de preocupació: a casa nostra, les possibles derives feixistes del discurs polític no arrenquen de zero. A Espanya, el terreny està més que sembrat, històricament sembrat. Cal recordar novament que l’espanyola és l’única democràcia d’Europa que no es va construir sobre la derrota del feixisme. És a dir, l’única democràcia que no va néixer antifeixista. Encara més: l’únic país on «antifeixista» aixeca més recel (assimilat a violent, radical i antidemocràtic) que el mateix terme «feixista». Terme que, d’altra banda, s’utilitza com si res a Espanya: tant s’aplica a una llei antitabac com a un president català, o al mateix feminisme (feminazi). Només melindreja quan s’utilitza contra... els veritables feixistes.
Aquí, qualsevol nou discurs antidemocràtic troba de manera ràpida arrelament social en la mentalitat residual que van deixar quaranta anys de dictadura franquista, el marc interpretatiu de la qual continua essent utilitzat diàriament per molts ciutadans quan es tracta de discutir el conflicte territorial, les qüestions d’ordre públic o el poder de l’Església catòlica. El feixisme que ve no serà franquista, ni li cal: no necessita vincular-se a l’experiència feixista més recent (tot i que no desaprofiti l’ocasió de rebutjar l’exhumació del dictador o el canvi de nom d’un carrer), perquè té l’adhesió entusiasta de tot aquell «franquisme sociològic» que mai no ens ha abandonat.
Stanley també viatja en el temps amb el seu llibre. Es mou entre la primera meitat del segle XX i les primeres dècades del XXI, no per fer paral·lelismes impossibles, sinó per aprendre’n lliçons que ens permetin resistir. I una de les primeres lliçons, a la qual hauríem de prestar més atenció, és la facilitat i la rapidesa amb què el pensament feixista s’obre pas en democràcia: mentre insistim a infravalorar-ne el perill («no n’hi ha per a tant», «són els quatre fatxes de sempre», «no ens posem dramàtics, no vivim als anys trenta») i malgastem energies en disputes terminològiques i estratègiques (com la brega recent entre l’esquerra espanyola sobre identitats i classes) que només aconsegueixen dividir-nos, el feixisme va guanyant terreny, desplaçant el discurs d’altres forces polítiques, tensant els límits d’allò que és admissible i guanyant adhesions per la via emocional, i amb l’oferta de solucions simples per a problemes complexos.
I és que encara porto una altra mala notícia des del futur, on almenys veiem les coses una mica més clares que vosaltres: el nou feixisme no està només en nous i no tan nous partits. El seu ascens electoral i institucional és possible perquè s’aixeca sobre un feixisme estructural, que ja hi era. Que mai no havia marxat. Aquell «feixisme etern», en paraules del ja esmentat Eco. Aquell corrent subterrani que només necessita el moment propici, la crisi, el desencant cíclic de les sempre «desencisables» classes mitjanes (reals o aspiracionals i que acostumen a formar la base social de tot feixisme).
S’hauria de fer una altra checklist de pensaments feixistes, però aquesta vegada no per verificar la salut de les institucions, els partits o els mitjans, sinó per reconèixer-nos a nosaltres mateixos. Quant de feixisme duem al nostre interior sense adonar-nos-en. Perquè els seus votants no són necessàriament (tot i que n’hi ha, i molts) feixistes militants sinó feixistes ocasionals, conjunturals, dels quals potser no n’estem tan allunyats.
Podríem anomenar-lo, en termes recognoscibles, «franquisme sociològic», però no tot és herència del nacionalcatolicisme i manca de memòria i d’educació democràtica. Hi ha molta mentalitat gairebé feixista que ens ha anat amarant més recentment. Actituds i idees que s’han anat normalitzant, que formen part d’aquest desplaçament del discurs que aconsegueixen els extremistes quan empenyen. Ho veiem especialment clar en la crisi dels refugiats dels últims anys. La indiferència per la seva sort, o l’obert rebuig a acollir-los, la normalització d’aberracions com els CIE, les deportacions massives o els centres de detenció al nord d’Àfrica, han infectat per igual les institucions europees, els partits democràtics i les mentalitats ciutadanes, i obren una porta per on el feixisme circula com un vent irresistible.
Fa un parell d’anys ho advertia l’aleshores alt comissionat de l’ONU per als Drets Humans, Zeid Ra’ad Al-Husein, en relació precisament amb la crisi de refugiats a Europa: «La retòrica del feixisme ja no es limita a un submon secret, s’està convertint en part del discurs quotidià normal». En efecte, una part de l’argumentari ultra està cada vegada més naturalitzat. És assumit pels partits democràtics, que extremen postures amb la intenció de treure arguments al feixisme (spoiler: mai no funciona). I també
