temorosa i necessitada de conviccions fortes.
Però compte, no he vingut des del futur a estendre el derrotisme. Per fer això m’hauria estalviat el viatge. Se suposa que vosaltres encara hi sou a temps, d’evitar aquest futur. Confiem que feu alguna cosa més que lamentar-vos, tuitejar molt fort i compartir mems. Tampoc no he vingut a demanar-vos que llegiu aquest llibre, sinó per una cosa que requereix molt més d’esforç: construir resistència antifeixista.
Stanley apunta bé per on ha d’anar aquesta resistència. Assenyala diverses formes de resposta al feixisme, però jo en destaco una que veig especialment oportuna. Entre les resistències possibles, el pensador nord-americà apunta a una de les principals bèsties negres del feixisme, contra la qual es revolta, sovint violentament: els sindicats. Parla en concret del cas nord-americà, però aquí també ens serveix.
Espereu, que ja veig rialletes i celles enlairades. En el cas espanyol, el descrèdit sindical, al qual han contribuït sens dubte algunes de les organitzacions obreres, que a més a més també són atacades des de fa anys per la dreta política i mediàtica, és una de les grans victòries prèvies del feixisme. Però vist des d’una perspectiva optimista, el creixement en els últims anys de noves formes de resistència laboral entre els col·lectius en pitjor situació per organitzar-se, dins o fora dels sindicats clàssics, és un element d’esperança.
El sindicat representa tot el contrari que el feixisme. La seva essència és sempre antifeixista. És la manera que tenen els treballadors de combatre col·lectivament tot allò que el feixisme utilitza com a adob de creixement ràpid: l’individualisme, l’atomització, la fractura social, la desigualtat, la por, la falta de futur. Davant del «campi qui pugui», que és el lema de la nostra època, diguem-ho d’una altra manera: o ens salvem tots o caiem plegats.
Contra el feixisme que ja és aquí no podem ser espectadors. Tampoc no podem refiar-nos totalment de la fortalesa i la infallibilitat de la democràcia, de les institucions, dels partits o dels intel·lectuals. Ni confiar en el triomf natural de la raó i la veritat, ja que no són suficients davant les emocions i les falsedats que utilitzen els ultres per avançar. Si alguna cosa ens ensenya el passat és que el triomf del feixisme sempre s’entén anys després: quan s’esdevé passa inadvertit, no el veiem venir, no creiem que ens pugui passar a nosaltres. Sempre és massa tard.
Venen temps que ens exigiran ser antifeixistes. En tots els àmbits, cada dia. Ja sigui organitzant-nos amb els nostres companys de feina i veïns, ja sigui educant els nostres fills. Si el feixisme es beneficia de la por, traiem-nos-la de sobre i construïm seguretat col·lectiva per fer front a la intempèrie en la qual ens volen deixar. Si el feixisme explota la debilitat comunitària oferint identitats fortes i excloents, recuperem una comunitat oberta, inclusiva i fraterna. Si el feixisme agafa la bandera del malestar, dels perdedors de la globalització, no els la regalem tan fàcilment.
Al feixisme, sigui nou o vell, es mereixi o no aquest nom, no el frenarà la democràcia, ni la Constitució, ni la Unió Europea, ni Jason Stanley, ni mil llibres com aquest. El frenarem les dones i els homes. Som-hi.
ISAAC ROSA
Per a l’Emile, l’Alain, en Kalev, la Talia
i tota la seva generació.
Introducció
Com a fill de refugiats que van haver de fugir d’Europa, vaig créixer envoltat de relats sobre l’heroica nació que havia ajudat a derrotar els exèrcits de Hitler i a iniciar a Occident una etapa de democràcia liberal sense precedents. Cap al final dels seus dies, el meu pare, malalt de Parkinson, va insistir a visitar les platges de Normandia. Amb la seva dona, la meva madrastra, fent-li de bastó, va poder veure acomplert el somni de tota una vida: caminar per on tants joves estatunidencs valents havien perdut la vida combatent el feixisme. Tot i que la meva família celebrava i honrava aquest llegat nacional, els meus pares també eren conscients que ni l’heroïcitat dels Estats Units ni les seves idees sobre la llibertat havien estat sempre les mateixes.
Abans de la Segona Guerra Mundial, Charles Lindbergh, amb els seus vols arriscats —que incloïen el primer vol transatlàntic en solitari de la història— i el seu entusiasme per la nova tecnologia, constituïa l’emblema de l’heroisme estatunidenc. El seu renom li va atorgar un paper protagonista dins el moviment America First, que s’oposava al fet que els Estats Units entressin en guerra amb l’Alemanya nazi. El 1939, en un assaig titulat «Aviation, Geography, and Race», publicat en una revista típicament estatunidenca com és Reader’s Digest, Lindbergh va reivindicar per al país quelcom proper al nazisme:
És hora que deixem de banda les disputes i reconstruïm el nostre bastió blanc. Aquesta aliança amb races estrangeres només pot dur-nos a la mort. És el nostre deure defensar la nostra cultura dels mongols, els perses i els moros, abans no ens veiem ofegats per un mar forà incommensurable.1
Aquell mateix any, el meu pare, Manfred, va fugir de l’Alemanya nazi, amb només sis anys: la seva mare, Ilse, i ell van agafar un avió a l’aeroport de Tempelhof, a Berlín, després de passar mesos amagats. Manfred va arribar a la ciutat de Nova York el 3 d’agost del 1939 i, de camí cap al moll, el seu vaixell va passar per davant l’Estàtua de la Llibertat. A casa conservem un àlbum familiar dels anys vint i trenta. A l’última pàgina es poden veure sis fotografies diferents de l’estàtua, fetes a mesura que s’hi apropaven.
El moviment America First era la cara pública del sentiment profeixista als Estats Units de l’època.2 Als anys vint i trenta, bona part de la població compartia l’animadversió de Lindbergh envers la immigració, especialment la que no provenia d’Europa. La Llei d’immigració del 1924 limitava de manera estricta l’entrada d’immigrants al país, tot centrant el focus en les persones que no fossin de raça blanca i en els jueus. El nombre de refugiats als quals els Estats Units van permetre l’accés l’any 1939 va ser tan reduït que és ben bé un miracle que el meu pare hi aconseguís entrar.
El 2016, Donald Trump va recuperar «America First» com un dels seus eslògans i, des de la primera setmana en el càrrec, la seva administració ha treballat en la implementació de mesures contra la immigració —refugiats inclosos—, dirigides, en particular, contra els països àrabs. Trump també va prometre que deportaria els milions de treballadors no blancs indocumentats arribats d’Amèrica Central i Amèrica de Sud i que posaria fi a la legislació que impedia deportar-ne els fills. El mes de setembre del 2017, l’administració Trump va fixar en 45 000 el nombre de refugiats que els Estats Units acollirien en tot el 2018: la xifra més baixa des que els presidents van començar a establir-hi un límit.
Si, amb «America First», Trump rememorava Lindbergh, la resta de la seva campanya enyorava també un cert moment de la història difícil de precisar, motivada per la idea de convertir de nou els Estats Units en un gran país («Make America Great Again»). Però quan, exactament, ho havia estat, segons ells? Al segle XIX, quan el país tenia esclavitzada la població negra? A l’època de les lleis segregacionistes de Jim Crow, quan els afroamericans del sud no tenien dret al vot? Trobem una pista de quina va ser la dècada de referència per a la campanya de Trump en una entrevista del 18 de novembre del 2016 apareguda a The Hollywood Reporter, en la qual Steve Bannon, estratega principal del llavors president electe, assegurava que la nova era que s’iniciava «seria tan emocionant com la dècada de 1930»; en altres paraules: l’època en què l’atracció dels Estats Units cap al feixisme es trobava en el seu punt àlgid.
En els darrers
