el desig de Hitler de dominar l’Europa continental com l’acompliment natural del destí germànic, que el duia a repetir les migracions del poble ari en la prehistòria, així com els posteriors desplaçaments del poble germànic per tot el continent durant l’antiguitat tardana.8
La tàctica que van desenvolupar Rosenberg, Himmler i altres líders nazis ha servit d’inspiració a les polítiques feixistes d’altres països. Per als seguidors del moviment Hindutva, a l’Índia, els hindús eren la població autòctona del país: es regien per costums patriarcals i per pràctiques sexuals puritanes molt estrictes, fins que, amb l’arribada dels musulmans i, posteriorment, dels cristians, els valors decadents d’Occident van ser introduïts al país. El moviment Hindutva ha elaborat una versió mítica del passat de l’Índia, la idea d’una nació hindú pura, amb la qual es pretén complementar de manera efectista la que és la veritable història del país segons els especialistes. El principal partit nacionalista de l’Índia, el Bharatiya Janata Party (BJP), va adoptar la ideologia Hindutva com el seu credo oficial i va adquirir influència al territori gràcies a una retòrica basada en les emocions i en la reivindicació d’un retorn a aquest passat fictici, patriarcal, fortament conservador i de marcada puresa ètnica i religiosa. El BJP és hereu del braç polític del Rashtriya Swayamsevak Sangh (RSS), un partit nacionalista hindú d’extrema dreta que defensa la repressió de les minories no hindús. Nathuram Godse, l’home que va assassinar Gandhi, era membre de l’RSS, com també ho va ser l’actual primer ministre indi, Narendra Modi. L’RSS reconeixia obertament la influència dels moviments feixistes europeus i, a la darreria dels anys trenta i durant els quaranta, els seus representants van elogiar amb freqüència Hitler i Mussolini.
La finalitat estratègica d’aquestes construccions jeràrquiques de la història és distorsionar la veritat, i la invenció d’un passat gloriós inclou la supressió de realitats incòmodes. Tot i que la política feixista converteix el passat en un fetitxe, mai no és el passat pròpiament dit el que se sotmet a aquesta transformació. Aquesta història fictícia també minimitza o elimina completament els pecats del passat nacional. Un recurs típic dels polítics feixistes consisteix a qualificar la història real del país de conspiració i presentar-la com un relat dissenyat per les elits liberals i els cosmopolites per mortificar els membres de la «nació» autèntica. Als Estats Units es van erigir monuments en honor a la Confederació tot just acabada la guerra civil, com a part d’un procés de mitificació del passat heroic del sud que volia restar importància als horrors de l’esclavitud. El president Trump va criticar que es vinculés aquest passat mitificat amb l’esclavisme, en el que per a ell era un intent de castigar els estatunidencs blancs per honrar el seu «patrimoni».
Eliminar el passat real legitima la visió d’un passat nacional exemplar i ètnicament pur. A Myanmar, com a part de la neteja ètnica de la població rohingya, s’està procurant esborrar tot rastre de la seva existència material i històrica. Segons U Kyaw San Hla, membre del Ministeri de Seguretat de l’estat de Rakhine, on ha viscut tradicionalment aquesta minoria, «els rohingyes no existeixen: es tracta d’una notícia falsa».9 Un informe de l’Alt Comissariat de les Nacions Unides per als Drets Humans d’octubre del 2017 assenyalava que les forces de seguretat de Myanmar havien estat treballant per tal d’«eliminar tots els elements geogràfics que havien servit de referència als rohingyes en el seu moment, de manera que, en tornar a les seves terres, no trobessin altra cosa que terrenys desolats impossibles de reconèixer». El que, en determinades àrees de Rakhine, havia estat fins l’any 2012 una florent comunitat multiètnica i multireligiosa ha sofert una transformació radical, orientada a eliminar qualsevol vestigi de població musulmana.
La política feixista nega qualsevol període obscur del passat d’una nació. A l’inici del 2018, el Parlament polonès va aprovar una llei segons la qual es considerava il·legal insinuar que Polònia era responsable de les atrocitats comeses en territori nacional durant l’ocupació nazi, inclosos els pogroms, l’existència dels quals està ben documentada. Segons Ràdio Polònia, «a l’article 55a, clàusula primera, del projecte de llei s’afirma que “tot aquell qui acusi, públicament i contradient els fets, la nació polonesa o l’Estat polonès de ser responsables o còmplices dels crims comesos pels nazis durant el Tercer Reich alemany [...] o d’altres crims contra la pau i la humanitat o de crims de guerra o qui altrament relativitzi de manera evident la responsabilitat dels seus veritables autors serà castigat amb una multa o amb una pena de presó de fins a tres anys”». L’article 301 del codi penal turc declara il·legals «els insults a la identitat turca», inclosa la menció del genocidi armeni que va tenir lloc durant la Primera Guerra Mundial. Tots aquests intents d’esborrar el passat nacional per mitjà de la legislació són propis dels règims feixistes.
El Front National [des de l’1 de gener del 2018, Rassemblement National] és el partit radical d’extrema dreta a França i ha sigut el primer partit neofeixista d’Europa Occidental que ha obtingut un èxit electoral considerable. El seu primer líder, Jean-Marie Le Pen, va ser condemnat per negar l’Holocaust. La seva filla, Marine Le Pen, el va succeir al capdavant del Front National després de quedar segona a les eleccions presidencials del 2017. El paper que la policia francesa va tenir durant el mandat de Vichy en la cerca i captura de jueus francesos per enviar-los als camps d’extermini nazis està ben documentat; això no obstant, durant la campanya electoral del 2017, Marine Le Pen va negar la complicitat francesa en una batuda d’especial magnitud en què tretze mil jueus francesos van ser retinguts a la pista del Vélodrome d’Hiver, per ser enviats, posteriorment, a camps d’extermini. En una entrevista televisada, a l’abril del 2017, la candidata va dir: «Crec que França no és responsable del que va passar al Vél’ d’Hiv. [...] En termes generals, crec que, si hi ha responsables, aquests són els qui ocupaven el poder aleshores; no pas França». Va criticar, també, que la cultura liberal predominant havia ensenyat als més joves que tenien «totes les raons del món per criticar [el país] i per veure únicament les facetes més fosques» de la seva història. «Doncs bé», va afegir, «jo vull que tornin a sentir-se orgullosos de ser francesos».
A Alemanya, on aquesta mena de declaracions públiques de negació de l’Holocaust estan prohibides per llei, el partit d’extrema dreta Alternativ für Deutschland (AfD) va sorprendre el públic general alemany en erigir-se com a tercera força política al Parlament en les eleccions del 2017. Al setembre d’aquell any, durant la campanya electoral, un dels líders del partit, Alexander Gauland, va dir en un discurs: «Mai ningú no ha hagut d’enfrontar-se a un passat tan òbviament falsejat com el d’Alemanya». Gauland va fer una crida a «restituir als alemanys el seu passat», en referència a un context en què fossin lliures de sentir-se «orgullosos de les fites assolides pels seus soldats en totes dues Guerres Mundials». De la mateixa manera que els membres del Partit Republicà als Estats Units acusen els estudis històrics que donen prova de la brutalitat de l’esclavitud de «discriminar» la població blanca —especialment la del sud—, per tal de rendibilitzar el ressentiment (i el vot) blanc, l’AfD intenta arreplegar vots tot presentant el relat històric rigorós del passat nazi del país com un mecanisme per represaliar el poble alemany. En un discurs que va tenir lloc uns quants mesos abans a Dresden, Björn Höche, un dels líders de l’AfD, va vindicar apassionadament el dret a, en paraules seves: «una cultura de la memòria que ens identifiqui per damunt de tot amb els grans assoliments dels nostres avantpassats».10
La referència de Höcke a una «cultura de la memòria» guardava similituds inquietants amb les idees del creador del mite de l’Alemanya nazi. L’any 1936, el mateix Himmler es va expressar en termes semblants sobre la necessitat de fer valer els propis mèrits:
Un poble pot viure el present i el futur amb il·lusió sempre i quan reconegui el seu passat i la grandesa dels seus avantpassats. [...] Volem que quedi clar als nostres homes, així com al poble alemany, que el nostre passat no s’estén uns mil anys enrere i ja està, que no érem un poble bàrbar sense cultura pròpia que hagués d’adoptar-ne d’alienes. Volem retornar a la nostra gent
