style="font-size:15px;"> A tot el món, inclosos els Estats Units, estan guanyant terreny idees similars pel que fa a les qüestions de gènere i, molt sovint, els arguments amb què se les justifica es busquen en la història. Andrew Auernheimer, conegut com a Weev, és un neonazi destacat que, juntament amb Andrew Anglin, dirigeix el diari en línia The Daily Stormer. En un article titulat «Just What Are Traditional Gender Roles?», publicat al maig del 2017, Weev sosté que, tradicionalment, totes les cultures europees van considerar la dona com una propietat, amb l’excepció de les societats jueves i de certes comunitats gitanes, que eren matrilineals:
És per això que els jueus criticaven aquestes idees amb tanta vehemència: perquè la transmissió de béns per línia paterna resultava intrínsecament ofensiva per a la seva cultura. Si Europa té aquesta absurda concepció de les dones com a éssers independents, és com a resultat de la subversió organitzada pels agents del judaisme.7
Per a Weev, com per al nazisme del segle XX, els rols de gènere patriarcals resulten essencials per a la història europea i participen del «passat gloriós» de l’Europa blanca.
En els seus articles, el passat serveix no tan sols per justificar els rols de gènere tradicionals, sinó també per establir una distinció entre els col·lectius que es regeixen per ells i els que no. En l’Alemanya nazi, però també en la història més recent, s’ha comprovat que aquesta distinció venjativa pot arribar a desembocar en el genocidi. L’Hutu Power va ser un moviment supremacista ètnic de caràcter feixista que va sorgir a Ruanda en els anys previs al genocidi del 1994. L’any 1990, el diari Kangura, afí a la seva ideologia, va publicar els Deu manaments hutus. Els tres primers estan vinculats a qüestions de gènere: el primer considerava que qui es casava amb una dona tutsi era un traïdor que estava contaminant la puresa ancestral hutu; el tercer exigia a les dones hutus que impedissin que els seus marits, germans i fills contraguessin matrimoni amb dones tutsi. El segon manament diu així:
2. Els hutus hem de tenir present que les nostres filles hutus són les que millor i amb més dedicació compleixen el seu rol de dones, esposes i mares dins la família. No trobeu que són belles i eficients secretàries, i més honrades?
Segons la ideologia de l’Hutu Power, les dones d’aquest poble només compten com a esposes i mares, en tant que se’ls confia la responsabilitat sagrada de garantir la puresa ètnica hutu. Aquesta és, precisament, la puresa que es va esgrimir com a justificació del genocidi perpetrat contra els tutsis l’any 1994.
És evident que en el discurs polític s’introdueix sovint, i sense que es prengui consciència del fet ni de les seves implicacions, un llenguatge dominat pel punt de vista masculí, així com referències als rols de les dones i a la seva vàlua particular. Durant la campanya electoral del 2016 als Estats Units, va sortir a la llum un vídeo en què Donald Trump, aleshores candidat republicà a la presidència, feia comentaris vexants i grollers sobre les dones. Mitt Romney, que havia sigut el candidat del partit en les eleccions del 2012, va opinar que les paraules de Trump humiliaven —va dir textualment— «les nostres esposes i filles». Per la seva banda, Paul Ryan, president de la Cambra de Representants i membre del Partit Republicà, va afirmar: «S’ha de donar suport i venerar les dones, no tractar-les com a objectes». Ambdues declaracions deixen entreveure una ideologia patriarcal subjacent que caracteritza en gran mesura les polítiques del Partit Republicà dels Estats Units. Tots dos polítics es podrien haver limitat a descriure els fets de la manera més clara possible, indicant que els comentaris de Trump humilien la meitat de la ciutadania del nostre país. L’afirmació de Romney, però, en un llenguatge que recorda el dels Deu manaments hutus, descriu les dones referint-se exclusivament a rols familiars tradicionalment subordinats, és a dir, com a «esposes i filles» (ni tan sols com a germanes). Paul Ryan, amb la caracterització que duu a terme de les dones com a objectes de «veneració» i no de respecte com a iguals, està fent el que la seva pròpia frase condemna: parlar-ne en termes d’objecte.
Dins la política feixista, la família patriarcal s’insereix en un relat més ampli entorn de les tradicions nacionals. L’actual primer ministre hongarès, Viktor Orbán, va assumir el càrrec el 2010. Des de llavors, ha supervisat la demolició de les institucions liberals d’aquell país a fi i efecte de crear el que ell descriu obertament com un estat il·liberal. A l’abril del 2011, Orbán va promulgar una nova constitució: la Llei fonamental d’Hongria. Al seu inici, la «Professió de fe nacional» en deixa clar l’objectiu; el primer que fa és lloar la fundació de l’Estat hongarès per part de sant Esteve: «Ell va incorporar el nostre país a l’Europa cristiana, mil anys enrere». A continuació, s’hi expressa, amb orgull: «Durant segles, el nostre poble ha defensat Europa en diferents lluites» (en referència, se suposa, a l’Imperi otomà musulmà). A més, el text reconeix «el paper del cristianisme en la protecció de l’esperit nacional» i es compromet a «promocionar i defensar el patrimoni del país». Finalment, promet complir amb «la renovació intel·lectual i espiritual que Hongria necessita» i donar eines a les noves generacions perquè, gràcies a elles, «Hongria torni a ser un gran país».
La primera sèrie d’articles de la Llei fonamental, recollits sota el títol «La fundació», estan identificats amb lletres. L’article L diu el següent:
(1) Hongria protegirà la institució del matrimoni com a unió entre marit i muller fonamentada sobre una decisió voluntària, i la família com a base per a la supervivència de la nació. Els llaços familiars es basaran en el matrimoni i|o en la relació entre pares i fills.
(2) Hongria incentivarà la ciutadania perquè tingui família.
(3) La protecció de les famílies estarà regulada per una llei orgànica.
Els articles del segon apartat, «Llibertat i responsabilitat», estan introduïts per números romans. L’article II prohibeix l’avortament.
El missatge és clar: el patriarcat és una pràctica exemplar heretada del passat i cal protegir-lo del liberalisme amb l’ajuda de la Constitució del país. La política feixista se serveix dels mites del passat patriarcal, en perill davant l’avenç dels ideals liberals i tot el que comporten, per sembrar el pànic entre els qui veuen trontollar el seu estatus jeràrquic, ja sigui el gènere masculí o el grup dominant que necessita protegir la seva puresa i el seu estatus de l’assetjament extern.
Mentre que el «retorn» a una societat patriarcal consolida la jerarquia de la política feixista, l’origen d’aquesta jerarquia es remunta a una època encara més remota (en el cas d’Hongria, la de sant Esteve). En els temps gloriosos, els membres de la nació o ètnia elegida es feien amb el lloc que els corresponia, al capdamunt de l’escala social, a través del control absolut que exercien sobre la cultura i l’economia. Aquesta estratègia és de vital importància. La política feixista es pot concebre com una política de jerarquies (als Estats Units, per exemple, la supremacia blanca requereix i comporta una jerarquització estructural), en la qual el poder duu a terme una distorsió de la realitat. Si s’aconsegueix convèncer una població de la seva excepcionalitat, del fet que està predestinada, per la natura o per inspiració divina, a governar altres pobles, el resultat és la instauració d’una mentida monstruosa.
El moviment nacionalsocialista va derivar del moviment völkisch alemany, els partidaris del qual volien recuperar les tradicions del passat medieval mític del país. Malgrat que l’obsessió d’Adolf Hitler estava vinculada a una determinada visió de la Grècia antiga, que servia com a model per al seu Reich, altres nazis destacats, per exemple Alfred Rosenberg i Heinrich Himmler (un dels membres més poderosos del règim), eren grans admiradors i promotors del pensament völkisch. Bernard Mees, el qual, en The Science of the Swastika, del 2008, ressegueix la connexió històrica entre l’estudi de l’antiguitat a Alemanya
