comuna, i això inclou el propi passat. La història, en una democràcia liberal, ha de cenyir-se a la veritat i proporcionar una descripció fidel del passat que no obeeixi a interessos polítics. Implícita en la política feixista, en canvi, hi ha l’exigència de convertir el passat en un mite, en una versió del patrimoni nacional que ajudi a obtenir rèdit polític.
Si algú no troba preocupant el fet que certs polítics facin una crida explícita a esborrar la memòria històrica més dolorosa, val la pena que es familiaritzi amb la recerca que, en l’àmbit de la psicologia, s’ha dut a terme entorn de la memòria collectiva. En el seu article «Motivated to “Forget”: The Effects of In-Group Wrongdoing on Memory and Collective Guilt» (2013), Katie Rotella i Jennifer Richeson presenten un experiment en el qual van fer llegir als participants, tots ells estatunidencs, uns passatges «sobre l’opressió i la violència exercides sobre els indis americans», els quals estaven formulats de dues maneres diferents: «Concretament, els perpetradors de la violència eren caracteritzats bé com els primers pobladors del que més tard serien els Estats Units (condició endogrupal), bé com europeus instal·lats al territori (condició exogrupal)».12 L’estudi va mostrar que les persones són més proclius a patir una certa amnèsia pel que fa a les agressions quan es fa explícita la condició de compatriotes dels seus perpetradors. Quan es presentava els agents de la violència com a estatunidencs (no com a europeus), els participants tenien més dificultats per recordar els fets històrics negatius i, «a l’hora de referir-se a allò que sí recordaven, hi restaven importància si els autors eren membres de l’endogrup». La recerca de Rotella i Richeson parteix d’un corpus de feina previ en què es van obtenir resultats similars.13 Ja existeix, per tant, una predisposició important i fortament arrelada a oblidar i minimitzar els actes polèmics comesos en el passat pel grup amb el qual hom s’identifica. Encara que els polítics no ho encoratgessin, els estatunidencs tendirien a minimitzar els seus antecedents històrics d’esclavitud i genocidi, els polonesos seguirien normalitzant el pes de l’antisemitisme en la seva història i els ciutadans turcs tendirien a negar les atrocitats comeses contra els armenis en el passat. El fet que hi hagi dirigents que insisteixin a inculcar en la societat aquestes actituds no fa sinó afegir llenya al foc.
Els líders feixistes invoquen la història per substituir la versió històrica real per una altra de mítica i gloriosa que, en els detalls específics, pugui afavorir els seus projectes polítics, amb l’objectiu final de reemplaçar la veritat per poder. El primer ministre hongarès, Viktor Orbán, s’ha inspirat en la lluita d’Hongria contra l’ocupació per part de l’Imperi otomà durant els segles XVI i XVII per representar el país en el rol històric de defensor de l’Europa cristiana i justificar així el seu interès actual a restringir l’acollida de refugiats.14 En aquell temps, evidentment, Hongria exercia de frontera entre un imperi d’arrel musulmana i un altre d’arrel cristiana; tot i així, la religió no va tenir un paper gaire important en aquells conflictes. (L’Imperi otomà, per exemple, no va forçar els súbdits cristians a convertir-se.) La història mítica traçada per Orbán és a penes versemblant, però, tot i així, li permet simplificar el passat i justificar els seus objectius.
Als Estats Units, la història del sud és constantment sotmesa a un procés de mitificació amb el qual s’intenta encobrir la vergonya de l’esclavisme i, de fet, un cop abolida l’esclavitud, encara se la va utilitzar durant tot un segle per justificar la denegació del dret de vot a la població negra. El relat central en la justificació d’aquesta negativa és una versió falsa dels esdeveniments que van tenir lloc en el període que es coneix com la Reconstrucció i que va ser immediatament posterior a la fi de la guerra civil, l’any 1865, quan es va permetre que els homes negres del sud votessin. Llavors, la població negra constituïa una majoria en alguns estats meridionals, com ara Carolina del Sud, i, durant uns dotze anys, aproximadament, els seus representants van tenir molt pes en diverses assemblees legislatives estatals i fins i tot van ocupar escons al Congrés dels Estats Units. La Reconstrucció va arribar a la fi quan els blancs del sud van tirar endavant lleis que, a la pràctica, impedien els ciutadans negres de votar, mentre ho justificaven al·legant que aquests últims eren incapaços d’autogovernar-se. El relat històric dominant en aquella època plantejava que la Reconstrucció havia sigut un període de corrupció política sense parangó i que només es va poder restablir l’estabilitat un cop els blancs van haver recuperat el control absolut de la situació.
Black Reconstruction, obra mestra de W. E. B. Du Bois, escrita el 1935, constitueix una refutació decisiva de la que era aleshores la història oficial d’aquella etapa. Al sud, com mostra Du Bois, els blancs es van confabular amb les elits del nord per posar fi a la Reconstrucció, ja que les classes benestants tenien por que els ciutadans negres que havien obtingut recentment el dret a votar s’unissin amb els blancs pobres per desenvolupar un moviment obrer que desafiés els interessos del capital. Du Bois també explica que aquella va ser una etapa de justícia governamental, en la qual els legisladors negres no tan sols van treballar en benefici de tothom, sinó que van fer l’impossible per tenir en compte les pors dels seus conciutadans blancs. En el seu moment, els historiadors blancs van ignorar en gran mesura Black Reconstruction; en la dècada de 1960, però, la veracitat del relat de Du Bois va ser reconeguda majoritàriament.
En el món acadèmic, els historiadors, obeint a raons polítiques, van divulgar una visió de la Reconstrucció que sabien que era falsa. No van fer servir la seva disciplina per cercar la veritat, sinó per fer-se càrrec de les seqüeles psíquiques patides per la població blanca a causa de la guerra civil. Mitjançant una visió reconfortant de la història que ocultava les profundes diferències morals que existien entre els estats, els historiadors van justificar que s’hagués privat la població negra dels antics estats esclavistes de la protecció mínima dels seus drets com a ciutadans. En l’últim capítol de Black Reconstruction, «La propaganda de la història», Du Bois denuncia amb fermesa la pràctica d’apel·lar als ideals del coneixement històric —veritat i objectivitat— per promoure determinats objectius polítics, argumentant que això mina la disciplina de la història. Els historiadors que, per interessos polítics, plantegen un relat fals tot invocant els ideals, tan preuats, de la veritat i l’objectivitat són culpables, assenyala Du Bois, de transformar la història en propaganda.
Конец ознакомительного фрагмента.
Текст предоставлен ООО «ЛитРес».
Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.
Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.
