evidentment calia preguntar-se: per què? No pas per qui eren, sinó pel que eren. Pel que érem. Però, en realitat, per qui era ell, un home que tenia el dret de fer mal a les dones. Per demostrar que el seu poder era tan il·limitat com la impotència d’ella. Totes les arts presentaven sempre la tortura i la mort d’una dona bonica o jove, o totes dues coses alhora, com un espectacle eròtic, excitant, satisfactori. Encara que els polítics i els mitjans d’informació repetien amb insistència que els crims violents eren actes excepcionals, aquest desig era una constant a les pel·lícules d’Alfred Hitchcock, Brian De Palma, David Lynch, Quentin Tarantino, Lars von Trier, com també a les pel·lícules de terror i en molts films, novel·les, videojocs i novel·les gràfiques, en què el cadàver o l’assassinat d’una dona, presentats amb detalls morbosos, eren un ingredient inevitable de la trama i un objecte estètic. L’aniquilació de la dona era la realització de l’home. El públic d’aquestes obres tot això ho trobava eròtic, ja que a la vida real les dones eren assassinades en els crims sexuals, i la por d’una agressió i d’una violació era també la por d’una mort violenta.
Això deixava ben clar que jo, que nosaltres, no érem pas el públic a què anava destinada una gran part de l’art, incloent-hi les obres mestres considerades canòniques. A vegades els protagonistes masculins protegien les dones, en especial dones blanques joves i guapes, d’altres homes, però ser protector era una cara del seu poder, l’altra cara era ser destructor, i en tots dos casos el destí de la dona estava en mans masculines. Ells protegien el que era seu, i que creien que podien protegir o destruir. A vegades la trama es basava en el dolor de l’home que havia fracassat com a protector o bé en la seva venjança contra altres homes, i a vegades ell mateix destruïa la dona, i també llavors l’argument girava entorn d’ell.*
La dona era morta fins i tot abans de ser un cadàver; era una superfície, un satèl·lit, un accessori. En els còmics, la mort violenta d’una dona era un recurs narratiu tan habitual d’històries que tenien un home com a protagonista que les dones van encunyar un mot nou, «fridging» («frigorificar»), quan, el 1999, el web Women in Refrigerators va documentar la gran quantitat de personatges femenins que tenen una fi esgarrifosa. En el món dels videojocs, les dones que criticaven la misogínia d’aquests jocs van ser assetjades durant anys amb insults i amb amenaces de violació i de mort. Algunes, després d’amenaces de lesions cruels i detallades, van haver de canviar de domicili i adoptar mesures de seguretat extraordinàries; és a dir, van haver de desaparèixer. Protegir les dones de la vigilància, les amenaces i l’assetjament a Internet va esdevenir el passatemps preferit de les persones expertes en ciberseguretat feminista.
Mentre escric aquest llibre, s’han estrenat més sèries de televisió sobre el crim horrorós de torturar-matar-esquarterar dones. Una es mou per la perifèria de la tortura i la mort d’Elizabeth Short, de vint-i-dos anys, a Los Angeles, el 1947, fets coneguts amb el nom elegant —i no gens adient— d’«assassinat de la Dàlia Negra»; una altra és sobre el torturador, violador i assassí en sèrie Ted Bundy, actiu als anys setanta, que interpreta un actor jove i ben plantat. No és pas la primera pel·lícula sobre Bundy; l’assassinat d’Elizabeth Short, per la seva banda, ha originat una petita indústria com a reclam publicitari. Quan Givenchy va presentar el perfum Dàlia Negra, anunciat amb l’eslògan «la flor fatal», em vaig preguntar si això significava que les dones havien d’aspirar a fer la pudor d’un cadàver mutilat. Però fins i tot a les balades antigues hi trobem una pila de violacions, assassinats i mutilacions cruels, com també a les cançons pop, des de Johnny Cash als Rolling Stones i Eminem.
Les primeres feministes van insistir en això: que la violació és una forma d’exercir el poder, no pas un plaer eròtic, encara que hi hagi homes per a qui el seu poder o la impotència de la dona sigui la cosa més eròtica imaginable. Algunes dones pensen el mateix, i ens han educat dient-nos que la nostra indefensió i el perill són eròtics; nosaltres acceptem, rebutgem o ens barallem amb aquesta concepció del jo i les històries que l’acompanyen. El 2018, Jacqueline Rose va escriure: «L’assetjament sexual és el gran acte performatiu masculí, per mitjà del qual l’home es proposa convèncer la seva víctima no sols que ell és qui té el poder (i això és veritat), sinó també que el seu poder i la seva sexualitat són una sola cosa».
La gent considerava que cada incident que em passava era un cas aïllat i excepcional, però n’hi va haver moltíssims i formaven part de l’status quo, no hi anaven en contra ni sorgien fora del seu àmbit. Quan jo en parlava, tothom se sentia incòmode, la majoria reaccionaven explicant-me els errors que jo cometia. Alguns homes em van dir que es delien per ser assetjats sexualment perquè s’imaginaven que es tractava d’invitacions amistoses per part de persones atractives, semblaven incapaços de veure-ho d’una altra manera. Ningú no em va ajudar, ningú no entenia el que jo experimentava ni acceptava que jo tingués el dret de ser lliure i sentir-me segura.
Era una mena de rentada de cervell col·lectiva. Jo vivia en estat de guerra, però al meu voltant ningú no ho reconeixia. Estic temptada de dir que això em va embogir, però ben sovint s’acusa les dones de boges per desacreditar la seva capacitat de declarar com a testimonis o la veracitat del que diuen. A més, en aquests casos, «boja» és sovint un eufemisme per patiment insuportable. Per tant, això no em va embogir, sinó que em va convertir en una dona insuportablement angoixada, preocupada, indignada i extenuada.
Tenia dues opcions: renunciar per endavant a la meva llibertat o arriscar-me a perdre-la de la pitjor manera imaginable. El que fa embogir la gent és que els diguin que les experiències que viuen no han passat en realitat, que les circumstàncies que els envolten són imaginàries, que els problemes són invencions del seu cervell i que la seva angúnia és l’expressió del seu fracàs, mentre que l’èxit consisteix a callar i deixar de saber el que saben. Davant aquesta situació insuportable, hi ha dues reaccions: els rebels trien el fracàs i el risc, i els presoners prefereixen resignar-se.
Als anys vuitanta, el moviment feminista tenia molta empenta i parlava en veu alta de la violència contra les dones, fins i tot organitzava les marxes Take Back the Night (Recuperem la Nit), però en aquella època això quedava fora del meu abast. Jo era massa jove, estava massa immersa en cultures allunyades del que em semblava una cultura sobretot de dones grans que parlaven un llenguatge que jo no entenia. Es trobaven a una distància que vaig travessar a poc a poc, després que tanta violència m’hagués convertit en una feminista solitària. Vaig escriure sobre la violència contra les dones el 1985 en un article d’una revista punk, als anys noranta en crítiques i assajos d’art, el 2000 en un capítol de la meva història de la passió per caminar, en què vaig descriure tots els obstacles que les dones han d’afrontar quan volten pel món.
Hi ha una classe d’indignació que conec molt bé, quan algú veu que el mal que li han fet no el reconeix ningú, i una classe de trauma que converteix el qui el pateix en un narrador compulsiu d’una història sense final. I la repeteix fins que algú posa fi al malefici quan l’escolta i se’l creu. Jo he estat aquesta persona, a vegades amb experiències de primera mà, però aquesta era també la meva actitud respecte a la violència contra les dones en general.
Temps enrere, quan la gent considerava que aquesta violència era un problema estrictament personal, m’aconsellaven que em traslladés a una zona més benestant (encara que alguns dels pitjors assetjaments els vaig patir en aquells indrets), que em comprés un cotxe, que em gastés uns diners que no tenia en taxis, que em tallés els cabells, que em vestís com un home o que m’enganxés a un home, que no anés sola enlloc, que em comprés una pistola, que aprengués arts marcials, que m’adaptés a la realitat tal com era i que la considerés tan natural i inevitable com l’estat del temps. Però no es tractava pas de les condicions meteorològiques ni de la natura, ni era un fet inevitable ni immutable. Es tractava de la cultura, d’unes persones concretes i d’un sistema que els deixava les mans lliures, mirava cap a una altra banda i erotitzava, excusava, ignorava, trivialitzava la violència contra les dones o se’n desentenia.
