d’una forma que em durarà sempre. I això era, potser, l’essencial: recordar-me que no seré mai del tot lliure. És una violència que es dirigeix principalment contra les noies i les dones joves, com un ritu d’iniciació, i ens recorda que continuem sent vulnerables fins i tot quan ja no som els objectius més freqüents. Cada mort d’una dona és un missatge a totes les dones en general, i en aquells dies vaig adoptar la mentalitat de supervivent després de descobrir horroritzada que vivia una guerra no declarada. Jo volia que fos declarada, i de tant en tant l’he declarada tan bé com he sabut.
Era habitual, en els mitjans de comunicació i en les converses educades, afirmar que els assassins i els violadors eren homes marginals —és a dir: ells, no pas nosaltres—, però en aquells anys, a la zona residencial on vaig néixer, a uns quaranta quilòmetres al nord de San Francisco, un home blanc, vicepresident d’un banc, va escanyar una treballadora sexual adolescent mentre la seva dona i les seves filles eren al campament escolta. Era l’època del Perseguidor Nocturn, l’home de mitjana edat conegut amb el malnom de l’Assassí dels Camins Secundaris (que violava i matava les excursionistes als viaranys per on jo caminava), el Violador de les Coixineres, l’Assassí de les Reines de Bellesa, l’Assassí del Green River, el Violador amb Passamuntanyes i molts homes més que voltaven amunt i avall de la costa del Pacífic sense malnoms.
Dos o tres anys abans de començar aquest llibre, una noia de quinze anys que s’havia escapat de casa va ser segrestada prop de San Francisco i violada. L’agressor també li va tallar els avantbraços i la va llençar en una claveguera, convençut que es moriria dessagnada. Ella va sobreviure, va testificar contra ell i va refer la seva vida. L’home, quan va sortir de la presó, va matar una altra dona. El cas d’aquesta noia ens ha obsessionat, tant a mi com a l’amiga que em va regalar l’escriptori. L’he trobat a Titus Andrònic, de Shakespeare, on Lavínia és violada, li tallen les mans i després, perquè no pugui enraonar, la llengua, però ella aconsegueix indicar qui és l’agressor. I també l’he trobat a la mitologia grega, quan, després de violar-la, el cunyat de Filomela li talla la llengua per reduir-la al silenci.
He escoltat i llegit molts relats de dones que han estat víctimes d’un atac brutal, però per a mi el més horrorós era l’omnipresència d’aquesta violència. En aquella època em dominava la por, el sentiment que el futur immediat del meu cos podia ser dolorós i esfereïdor. Hi havia una boca rabiosa que em volia engolir i que es podia obrir de cop i volta gairebé pertot arreu.
_________________
* La convicció que els homes als marges de la societat han de ser castigats pels actes de violència sexual, en especial contra les dones blanques, i que, en canvi, els homes poderosos i privilegiats no, reforça una jerarquia de valors relatius, en què el que es protegeix no són pas les dones, sinó qui té els drets de propietat de les dones, com van evidenciar les primeres lleis que consideraven la violació una transgressió o un atemptat contra la propietat d’un altre home, i també les lleis, vigents als Estats Units fins a la darreria dels anys vuitanta, que garantien el dret del marit a violar la seva dona i gairebé mai castigaven els homes blancs per haver violat dones de color.
Конец ознакомительного фрагмента.
Текст предоставлен ООО «ЛитРес».
Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.
Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.
