lluny d’allà, en la direcció nord-est, quan era jove, una mica després d’estar muda durant cinc anys com a reacció al fet de ser violada moltes vegades quan en tenia vuit. I també sé que uns quants carrers en l’altra direcció del meu, a Golden Gate Avenue, 1827, hi ha el pis on van ficar en un cubell d’escombraries de cent quinze litres Patty Hearst, l’hereva d’un imperi periodístic, després de ser segrestada, al principi del 1974, a punt de complir vint anys, per l’Exèrcit Simbiòtic d’Alliberament, un grupuscle de sonats amb pretensions revolucionàries. Segons el seu testimoniatge, la van tenir lligada i amb els ulls tapats durant setmanes en un armari d’aquell pis, i abans en un altre, i dos dels seus segrestadors la van violar. Els diaris van esbombar aquestes dues notícies. Però no es fan ressò de la majoria de fets semblants o bé els redueixen a una informació anodina de les pàgines del darrere.
N’he presenciat alguns. Una nit, bastant tard, de la finestra de casa estant vaig veure un home que amb un ganivet enorme acorralava una dona a l’entrada de la botiga de begudes alcohòliques, a l’altra banda del carrer. Quan va aparèixer silenciosament un cotxe de la policia i els agents van enxampar l’home amb el ganivet a la mà, ell va llençar l’arma a la vorera i, mentre se sentia el soroll de l’acer rebotant sobre el formigó, va dir: «No passa res. És la meva nòvia».
L’escriptor Bill deBuys va començar un llibre amb aquesta frase: «Hi ha una forma innegable d’esperança en la possibilitat de veure una cosa, un fenomen o una essència tan clarament i tan totalment que la llum de la comprensió il·lumini la resta de la vida». I tot seguit comença amb l’escriptori de pi on està assegut i, a partir de la descripció de les vetes i el color de la fusta, s’envola cap als arbres i els boscos i després parla de l’amor, la pèrdua i l’encís d’alguns llocs. És un viatge fascinant. Em puc imaginar molts boscos on m’agradaria anar a partir del meu escriptori, fet d’arbres tallats abans que nasquessin les meves àvies, en comptes d’endinsar-me en la violència contra el meu gènere.
Però l’escriptori on estic asseguda me’l va regalar una dona que un home va intentar matar, i em sembla que ja és hora que expliqui el que per a mi va significar créixer en una societat on molta gent preferia que les persones com jo fossin mortes o callessin; també explicaré com vaig trobar una veu i com per fi va arribar el moment de fer-la servir —la veu que s’expressa millor quan sec tota sola a l’escriptori enraonant en silenci a través dels dits— per narrar les històries que fins llavors s’havien silenciat.
Les autobiografies, en la seva forma més convencional, són arcs d’un triomf final després de superar moltes dificultats: els problemes personals es resolen mitjançant l’evolució i solucions personals. El fet que molt homes volguessin —i encara vulguin— fer mal a les dones, en especial a les dones joves, que molts s’hi delectessin, fent-los mal, i que molts d’altres se’n desentenguessin em va afectar profundament d’una manera personal, però el remei no era pas personal. No podia modificar la meva psique ni la meva vida perquè aquest problema esdevingués acceptable o desaparegués de la terra, i no hi havia cap lloc on pogués fugir per perdre’l de vista.
Els problemes estaven incrustats en la societat —i potser en el món— on em trobava, i l’esforç per sobreviure-hi era també l’esforç per entendre-la i a la llarga transformar-la en benefici de tothom, no tan sols en benefici meu. Vaig trobar, però, la manera de trencar el silenci —el silenci formava part del sofriment— i em vaig rebel·lar per despertar a la vida i adquirir la capacitat d’explicar històries, tant meves com dels altres. Un bosc d’històries en comptes d’arbres aïllats, i l’escriptura com la meva eina per traçar camins a través del bosc.
2
En aquells anys era una cosa omnipresent. I encara ho és avui dia. La dona podia rebre ferides lleus —produïdes per insults i amenaces que li recordaven que no era lliure ni es podia sentir segura enlloc ni tenia drets inalienables—, ferides greus causades per la violació, o encara més greus causades per violació-segrest-tortura-empresonament-mutilació, o la pitjor de totes, l’assassinat, encara que la possibilitat de la mort sempre planava sobre les altres agressions. Podien esborrar una mica la dona, de manera que tingués menys presència, menys confiança en ella mateixa, menys llibertat, li podien retallar els drets, li podien envair el cos de manera que fos menys i menys seu, la podien suprimir del tot, i cap d’aquestes possibilitats no era gens remota. Les pitjors coses que els havien passat a altres dones perquè eren dones et podien passar a tu perquè eres una dona. Encara que a tu no et matessin, mataven alguna cosa al teu interior: el sentiment de llibertat, igualtat i confiança en tu mateixa.
La meva amiga Heather Smith em va remarcar fa poc que s’exhorta les dones joves a «no parar mai d’imaginar-se el seu assassinat». Des de petites ens diuen una sèrie de coses que no hem de fer: no anar aquí, no treballar allà, no sortir a segons quines hores, no enraonar amb determinades persones, no portar aquest vestit, no tastar aquella beguda, no buscar aventures, ni la independència ni la solitud. La renúncia era l’única forma d’evitar una matança. Al final de l’adolescència i en els anys següents em van assetjar sexualment al carrer i a vegades en altres llocs, constantment, encara que el mot «assetjament» no expressa l’amenaça que sovint comportava.
David J. Morris, exsoldat de marina i autor d’un llibre sobre trastorns per estrès posttraumàtic (TEPT), subratlla que els trastorns són molt més freqüents i molt menys estudiats entre les supervivents d’una violació que entre els veterans de guerra. Em va escriure: «Les dades de la ciència són ben clares: segons el New England Journal of Medicine, la violació té quatre probabilitats més de donar lloc a un diagnòstic de TEPT que combatre en una guerra. Cal tenir en compte que ser violada és quatre vegades més pertorbador psicològicament que entrar en combat i que et disparin bales o et llancin bombes. I, com que avui dia no hi ha relats culturals duradors que permetin a les dones considerar la seva supervivència com un fet heroic o honorable, és molt més probable que les terribles conseqüències durin molt de temps».
En una guerra, els qui et volen matar solen ser els de l’altre bàndol. En el feminicidi, són el marit, el teu xicot, amics, amics d’amics, algun home del carrer, de la feina, d’una festa, de la residència d’estudiants. I, la mateixa setmana en què escric això, l’home que va trucar a Lyft per compartir un cotxe i va matar a punyalades la conductora embarassada, l’home que va entrar en un banc i va disparar contra cinc dones, i l’home que va disparar contra la dona jove que el va recollir quan els seus pares el van fer fora de casa, per esmentar uns pocs exemples del carnatge, són notícia als diaris. Morris descriu així el TEPT: «Viure a la mercè dels pitjors records». I afegeix que la guerra és un ambient en què el soldat viu amb la por de ser atacat, mutilat o aniquilat, mentre al seu voltant d’altres pateixen aquests mals; per això la guerra el pot traumatitzar encara que en surti físicament intacte, i les pors esmentades el poden turmentar molt temps després d’haver-ne desaparegut la causa. La majoria dels autors que escriuen sobre el trauma de la violència de gènere, la presenten com un fet o una relació terrible però excepcional, com si de cop i volta caiguessis dins l’aigua; però què passa si has de nedar-hi durant tota la vida sense terra a la vista?
A les pel·lícules, a les cançons, a les novel·les i a la vida real mataven una infinitat de dones, i cada mort era una petita ferida, una petita càrrega, un petit missatge que em deia que la víctima podria haver estat jo. Una vegada vaig trobar un sant budista que duia a sobre les penyores que li donaven els seus seguidors; el seu pes va anar augmentant, d’una en una, fins que traginava, enmig d’una gran dringadissa, quilos i quilos de penes. Nosaltres portem a sobre aquestes històries esgarrifoses com un pes secret, uns grillons que arrosseguem pertot arreu. El seu soroll ens diu sense parar: «Podries haver estat tu». En aquella època em vaig desempallegar de l’única televisió que he tingut en ma vida, un aparell en blanc i negre de la meva àvia materna, procedent de la seva residència; el vaig llençar després de veure un vespre, fent zàping, que a tots els canals mataven una dona jove. Podria haver estat
