Ara somio en el piset de Lyon Street com un lloc essencial, de la mateixa manera que abans somiava en el camí rural.
Quan hi vivia, somiava sovint que hi trobava una altra habitació, una altra porta. En certa manera, el pis era jo, i jo era ell, i, per tant, aquestes descobertes eren parts de mi mateixa. Quan somiava en la casa dels pares, veia un lloc on jo havia quedat atrapada, però el pis de Lyon Street no m’enclaustrava, sinó que m’obria possibilitats. En somnis era més gran, tenia més habitacions, tenia llars de foc, cambres secretes, belleses que no existien a la vida desperta, i una vegada la porta del darrere es va obrir a una resplendent extensió de camps i no a la depriment pila de trastos que hi havia en realitat.
Un paper pintat de vinil, que tenia totxos com a motiu decoratiu, havia cobert les parets de la cuina; se’n veien algunes juntures a la paret darrere els fogons. Un dia les vaig estirar: va ser com treure l’embenat d’una ferida. Es va desenganxar amb grans trossos i va arrossegar la capa següent de paper pintat. A sota d’aquest n’hi havia un altre, més bonic, que tenia una retícula d’heura com a motiu decoratiu. Quan vaig veure l’heura, vaig notar la vívida presència de les persones que hi havien viscut abans que jo, més fantasmes, d’altres temps, d’abans de la guerra, quan el barri era una altra mena de lloc amb altres menes de gent en una altra mena de món.
Després vaig somiar que feia el mateix, però en la versió onírica, sota el paper pintat vell apareixia un collage de fulls de diaris i revistes, retalls de roba, un tou d’imatges florals, totes en tons roses, fascinants i estrambòtics, un jardí de retalls. En el somni vaig saber que era un recordatori d’una altra dona que havia viscut al pis abans que jo, una dona negra i gran, dotada de talent creador.
L’edifici era situat prop del centre de la ciutat, i quan ara hi penso el veig com l’eix al voltant del qual es mou l’agulla d’una brúixola, un lloc obert als quatre punts cardinals. No hi vaig crear una llar, sinó que ell em va crear a mi, mentre jo observava comunitats i a vegades m’hi afegia, recorria al llarg dels anys milers de quilòmetres a peu per la ciutat, a vegades per itineraris coneguts per anar al cine, a les llibreries, a les botigues de queviures o a la feina; a vegades, quan pujava als turons, per descobrir nous indrets; i altres vegades, per tenir un respir de la densitat i l’enrenou, anava a Ocean Beach, on, com recordava cada cop que hi era, moltes històries arribaven al final i, més enllà del vast Pacífic, d’altres començaven.
L’esvalotat oceà i la llarga platja de sorra eren una altra mena de llar i una altra mena de refugi, i en aquella immensitat, els meus neguits i les meves angúnies em semblaven poca cosa en comparació del cel, el mar, l’horitzó llunyà, els ocells salvatges que volaven. El pis de Lyon Street era el meu refugi, la meva incubadora, la meva conquilla, la meva àncora, la meva línia de sortida, i el regal d’un foraster.
1
Una amiga em va regalar un escriptori poc després d’instal·lar-me al pis. Un escriptori petit de dona o un tocador, el mateix on encara escric ara. És un moble elegant d’estil victorià, amb dos calaixos estrets a cada costat i un de més ample al mig, sobre l’espai per estirar-hi les cames, i una ornamentació variada: les potes, fixades amb espiga, tenen unes protuberàncies com genolls i més adorns circulars, els calaixos tenen la part inferior fistonada i els poms en forma de borla o llàgrima.
Sota els calaixos laterals hi ha dues parelles de potes al davant i dues al darrere. Malgrat la refinada decoració, aquest escriptori antic és fonamentalment sòlid i resistent, una bèstia de càrrega de vuit potes que durant dècades ha portat moltes coses a sobre, o potser dues bèsties de càrrega acoblades pel tauler. Aquest moble ha canviat de domicili amb mi tres vegades. És on he escrit milions de paraules: més de vint llibres, ressenyes, assajos, cartes d’amor, milers de correus electrònics a la meva amiga Tina durant els anys d’intercanvi epistolar gairebé diari, molts més correus —uns quants centenars de milers—, panegírics i necrologies, incloent-hi les dels meus pares; en aquest escriptori vaig fer els deures quan era estudiant i em vaig preparar les classes quan era professora; ha estat una porta oberta al món i un trampolí tant per llançar-me cap a l’exterior com per endinsar-me en el meu interior.
Més o menys un any abans de regalar-me l’escriptori, un exnòvio havia clavat quinze punyalades a la meva amiga. Era la seva manera de castigar-la perquè l’havia deixat. Ella va estar a punt de morir dessagnada, li van fer transfusions d’urgència i va quedar amb el cos recobert de llargues cicatrius. Quan les vaig veure, no vaig reaccionar, tenia esmorteïda la capacitat de sentir, potser perquè a casa m’havia acostumat a la violència o potser perquè ens deien que teníem l’obligació de prendre’ns-la amb calma i mantenir-nos impertorbables, anys enrere, quan ben poques de nosaltres teníem un llenguatge per parlar d’aquesta classe de violència o un públic disposat a escoltar.
La Tina va sobreviure. Li van donar la culpa del que havia passat; en aquella època era habitual culpar les víctimes. L’aspirant a assassí no va haver d’afrontar conseqüències jurídiques. Ella se’n va anar a viure lluny de l’escenari dels fets; va treballar per a una mare soltera, que havia estat desnonada i que li va pagar amb l’escriptori en comptes de diners. I després me’l va regalar a mi. Es va traslladar a un altre lloc i vam estar molts anys sense contacte. En acabat el vam restablir i em va explicar la història sencera, una història que cala foc al cor i congela el món.
Algú va provar de silenciar-la. I ella em va regalar un trampolí per fer sentir la meva veu. Ara em pregunto si amb els meus escrits he volgut fer de contrapès a aquell intent de reduir una dona jove al no-res. Tots els meus textos tenen el seu origen, en el sentit literal de la paraula, en aquest escriptori.
Mentre treballo en aquest llibre, asseguda a l’escriptori, consulto el web de la biblioteca pública de San Francisco, que té un arxiu de fotografies de la ciutat, amb l’esperança de recordar l’aspecte que tenia el meu barri. La quarta fotografia del carrer on vaig viure és del 18 de juny de 1958; s’hi veu una casa una travessia i mitja més enllà de la meva, amb el peu: «Transeünts encuriosits contemplen un carreró prop de Lyon Street, 438, on avui han trobat el cos de Dana Lewis, de vint-i-dos anys, nu excepte uns sostenidors negres. La policia, després d’un primer examen, ha dit que els blaus al coll de la víctima indiquen que la devien escanyar amb una corda». És evident que la seva mort també és un espectacle per al diari, perquè en fa una descripció excitant i qualifica els transeünts d’encuriosits, no pas de trasbalsats per la visió del cadàver.
Dana Lewis també era coneguda pel nom de Connie Sublette. La premsa es va fer ressò de la notícia. La majoria dels articles la culpaven de la seva pròpia mort perquè era una dona jove sexualment activa que es movia pels ambients bohemis i, a més, bevia. MARINER PARLA DE MORT ACCIDENTAL, deia un titular, amb l’afegitó: VÍCTIMA: UNA PLAYGIRL. Un altre titular: ASSASSINAT POSA FI A SÒRDIDA VIDA DE PLAYGIRL, on «sòrdida» sembla que vulgui dir que tenia relacions sexuals, aventures i preocupacions, i «playgirl» significa que es mereixia aquell final. Tenia, segons els diaris, vint o vint-i-quatre anys. El seu exmarit vivia a Lyon Street, 426, i ella hi havia anat a buscar consol després que el seu xicot, un músic, hagués caigut mort en una festa.
Al Sublette no era a casa, o no va contestar. Ella es va quedar plorant a l’escala fins que el propietari li va dir que se n’anés. Un mariner, segons va explicar ell mateix, es va oferir a demanar-li un taxi i, en canvi, la va matar. Els diaris, això és el que sembla, es van creure la seva versió: l’assassinat va ser un accident i, encara que aclaparada per la pèrdua del músic, Connie Sublette havia accedit a tenir relacions sexuals amb ell en un carreró. NOIA BEATNIK ASSASSINADA PER MARINER A LA RECERCA D’AMOR, deia un altre titular, com si matar una dona escanyant-la fos una manera normal de buscar amor. «Ho veia tot de color rosa i sempre es volia divertir», va dir el seu exmarit. Allen Ginsberg, que havia fet fotos d’Al però no de Connie Sublette, va esmentar la seva mort, sense afegir-hi
