esmentades més amunt, però li és molt necessari que sembli posseir-les. Fins i tot m’atreviria a dir que són perjudicials si les posseeix i les practica sempre, i són útils si només fa veure de posseir-les: com semblar compassiu, lleial, humà, íntegre, religiós i ésser-ho, però estar amb l’ànim preparat de tal manera que, si cal no ésser-ho, puguis i sàpigues canviar-te en tot el contrari.”
Encara més, l’exercici del poder requereix del polític “un ànim disposat a moure’s segons el que li manin els vents i les variacions de la fortuna, i, tal com he dit més amunt, no abandonar el bé, si pot, però saber entrar en el mal, si cal”. El polític ha de ser conscient del joc de miralls que s’estableix entre el poble i els governants: “Els homes, generalment, jutgen més pels ulls que per les mans, perquè a tothom és permès de veure, però a ben pocs de tocar. Tothom veurà el que tu sembles, pocs s’adonaran del que ets”. En suma, l’aparença, la mentida i l’engany, en certa manera, són intrínsecs a la política: “Un príncep del temps present [...] mai no predica més que pau i lleialtat, i, en canvi, és enemic acèrrim d’ambdues”.
El transcurs dels segles no ha resolt el caràcter problemàtic, aquella “qüestionabilitat originària” de la relació entre ètica i política a la qual al·ludia, com hem vist al principi, el professor Aranguren, però sí que l’ha il·luminat des de diferents perspectives i ha permès la descoberta progressiva dels seus contorns. La decisiva aportació de Max Weber arrenca d’una sorprenent constatació: “És una tremenda veritat i un fenomen bàsic de la història [...] el fet que freqüentment o, més ben dit, generalment el resultat final de l’acció política guarda una relació absolutament inadequada, i freqüentment fins i tot paradoxal, amb el seu sentit originari” (Weber, 1991).
Enllaçant amb les reflexions de Maquiavel, Weber afirma que el que és essencial en la reflexió moral sobre el poder es troba en la relació entre mitjans i fins. I formula d’aquesta manera la qüestió decisiva: “Quina és, doncs, la veritable relació entre ètica i política? No tenen res a veure l’una amb l’altra, com de vegades es diu? O és cert, al contrari, que hi ha ‘una sola’ ètica, vàlida per a l’activitat política com per a qualsevol altra activitat? [...] Però és possible que hi hagi alguna ètica al món que pugui imposar normes de contingut ‘idèntic’ a les relacions eròtiques, comercials, familiars i professionals, a la relació amb l’esposa, la verdulaire, el fill, el competidor, l’amic o l’acusat?”
Weber defensa amb contundència que les normes ètiques que s’apliquin a la política, siguin les que siguin, n’han de tenir en compte la naturalesa específica: “És veritat que és perfectament indiferent per a les exigències ètiques que es dirigeixen a la política el fet que tingui com a mitjà específic d’acció el poder, darrere el qual es troba la violència?” La política difereix radicalment de totes les altres activitats humanes, i, per tant, l’ètica política haurà d’ajustar-se necessàriament a aquesta realitat tan singular.
El mateix Weber adverteix clarament que “en aquest punt xoquen entre si concepcions bàsiques del món entre les quals, en darrer terme, cal escollir”. I l’elecció es presenta en termes radicals, atès que tota acció que vulgui orientar-se èticament pot ajustar-se a dos principis fonamentalment distints i irreconciliables: l’ètica de la convicció o l’ètica de la responsabilitat. La primera es regeix únicament pels principis morals. Cal respectar, sempre i per damunt de tot, aquests principis, com per exemple “dir la veritat”, independentment de les circumstàncies. I, per tant, la mentida, per més excepcionals que siguin les circumstàncies, sempre serà un comportament il·lícit, èticament reprovable. D’altra banda, l’ètica de la responsabilitat també admet el valor dels principis morals com a guia de conducta, però considera que el criteri últim per decidir ha de fonamentar-se en les conseqüències de l’acció. Així doncs, “dir la veritat” continua sent el principi moral de referència, però no es pot aplicar de forma automàtica. Cal tenir presents les circumstàncies i cal valorar-ne les conseqüències. En algunes ocasions, “no dir la veritat” pot estar justificat, i fins i tot pot ser èticament acceptable, si amb aquest comportament s’aconsegueix un bé major (o s’evita un mal major) des del punt de vista del bé comú o l’interès general. L’ètica de la responsabilitat, afirma Weber, és l’única possible en l’àmbit de la política.
No és que l’ètica de la convicció estigui mancada de responsabilitat, ni que l’ètica de la responsabilitat estigui mancada de convicció, però sí que hi ha una diferència abismal entre l’una i l’altra. D’aquesta manera, “quan les conseqüències d’una acció realitzada conforme a una ètica de la convicció són dolentes, el que la va executar no se sent responsable d’elles, sinó que responsabilitza el món, l’estupidesa dels homes o la voluntat de Déu que els va fer així. Qui actua conforme a una ètica de la responsabilitat, al contrari, té present tots els defectes de l’home mitjà”.
En darrer terme, cal optar. I la dicotomia, certament, assenyala camins antagònics. Qui actua segons l’ètica de la convicció “només se sent responsable que no flamegi la flama de la pura convicció, la flama, per exemple, de la protesta contra les injustícies de l’ordre social. Encendre-la una vegada i una altra és la finalitat de les seves accions, que, des del punt de vista del possible èxit, són plenament irracionals i només poden tenir un valor exemplar i han de tenir-lo”. L’ètica de la convicció, per tant, pot tenir unes exigències màximes respecte als principis perquè no se sent responsable de les conseqüències de l’acció. “Qui opera conforme a l’ètica de la convicció no suporta la irracionalitat ètica del món. És un racionalista còsmico-ètic.”
Ara bé, l’ètica dels principis i la política són incompatibles. Cap ètica del món, diu Weber, no pot deixar de considerar que sovint, per aconseguir fins bons, cal emprar mitjans moralment dubtosos o, com a mínim, perillosos. I que existeix la possibilitat, o fins i tot la probabilitat, que la recerca d’aquests fins bons comporti conseqüències moralment negatives per a aquell qui estigui disposat a assumir aquest risc. El mitjà específic de la política és la violència (legítima i institucionalitzada), i, per tant, la tensió entre mitjans i fins, a vegades intensa o molt intensa, resulta inevitable.
Weber va encara més enllà i no es conforma amb una certa prevenció, sinó que llança una severíssima advertència: “Qui vulgui en general fer política i, sobretot, qui vulgui fer de la política la seva professió ha de ser conscient d’aquestes paradoxes ètiques i de la seva responsabilitat per allò que ell mateix, sota la seva pressió, pot arribar a ser. Repeteixo que qui fa política pacta amb els poders diabòlics que aguaiten entorn de tot poder. Els grans virtuosos de l’amor al proïsme i del bé acòsmic, de Natzaret, d’Assís o dels palaus reials de l’Índia, no van operar amb mitjans polítics, amb el poder. El seu regne ‘no era d’aquest món’ [...]. Qui busca la salvació de la seva ànima i la dels altres, que no la cerqui pel camí de la política, les tasques de la qual, que són unes altres, tan sols poden ser acomplertes mitjançant la força. El geni o el dimoni de la política viu en tensió interna amb el déu de l’amor, inclòs el déu cristià en la seva configuració eclesiàstica, i aquesta tensió pot convertir-se en tot moment en un conflicte sense solució [...]. Tot allò que es persegueix a través de l’acció política, que se serveix de mitjans violents i opera mitjançant l’ètica de la responsabilitat, posa en perill la ‘salvació de l’ànima’”.
Weber conclou la seva reflexió amb un final obert. La tensió entre ètica i política és irresoluble, i no existeixen solucions universals: “El cert és que la política es fa amb el cap, però de cap manera només amb el cap. En això tenen tota la raó els que defensen l’ètica de la convicció. Ningú no pot, tanmateix, prescriure si cal obrar conforme a l’ètica de la responsabilitat o conforme a l’ètica de la convicció, o quan cal fer-ho conforme a l’una i quan conforme a l’altra”.
En política es parla sovint
de
