la il·lusió.
No podem fer dels valors pura
mercaderia,
vàcua cantinela.
Una opinió popular força
estesa a Catalunya considera
que l’ètica i la política són
mútuament incompatibles.
La darrera paraula, ens diu Weber, resta en mans de la llibertat, és a dir, de la consciència individual de cadascú. I la grandesa de la política es manifesta singularment en les circumstàncies extremes: “És, al contrari, infinitament commovedora l’actitud d’un home madur (de pocs o molts anys, ja que això no importa), que sent realment i amb tota la seva ànima aquesta responsabilitat per les conseqüències i actua conforme a una ètica de la responsabilitat, i que en arribar a cert moment diu: ‘No puc fer cap altra cosa, aquí m’aturo’. Això sí que és quelcom autènticament humà i això sí que és colpidor. Aquesta situació, en efecte, se’ns pot presentar en qualsevol moment a qualsevol de nosaltres que no sigui mort interiorment. Des d’aquest punt de vista, l’ètica de la responsabilitat i l’ètica de la convicció no són termes absolutament oposats, sinó elements complementaris que han de concórrer per formar l’home autèntic, l’home que pot tenir ‘vocació política’”.
De tot el que hem vist anteriorment es desprenen, com a mínim, dues consideracions. La primera és que, per parlar de política i valors avui, cal, d’alguna manera, afinar bé l’oïda per copsar els ecos que ens arriben des de les profunditats de la Grècia clàssica, fa 25 segles, passant pels diversos moments culminants de la història de la filosofia política. I la segona és que el tema que ens ocupa no té res d’innocent, sinó que interpel·la directament el fons de la naturalesa humana. La grandesa i la misèria, el cel i l’infern, el bé i el mal..., estranyament separats, molt sovint, per tan sols una fina línia roja, troben en la política un marc incomparable per posar a prova la llibertat humana.
El nou paradigma emergent
Vivim un període històric de transformacions accelerades a nivell econòmic, social i cultural. La ciència i la tecnologia avancen a gran velocitat, les empreses es deslocalitzen i la competència econòmica continua creixent. La nova immigració ha modificat profundament la nostra composició demogràfica, les estructures familiars s’han fet més diverses i l’evolució professional no s’atura. La societat del coneixement es consolida, i les noves idees (des del canvi climàtic fins als drets de les generacions futures), possibilitats, modes i influències modifiquen poderosament la nostra cosmovisió. En definitiva, si la nostra societat contemporània és objecte d’una seqüència de canvis estructurals d’aquesta magnitud, és lògic que la política també es vegi immersa en una profunda transformació, per bé que siguin pocs els que ho adverteixin, i encara menys els que s’atreveixin a reconèixer-ho en veu alta. En aquest sentit, cal destacar Ronald Inglehart, que s’ha referit a la “nova cultura política” ubicada en el si de la mentalitat postmoderna.
Un altre dels autors que més ha estudiat els canvis estructurals que està vivint la política contemporània és Daniel Innerarity. I creiem que les seves reflexions i les seves aportacions amb relació als reptes actuals de la política poden ser de gran interès per comprendre les característiques del nou paradigma polític emergent.[1]
Innerarity (2002) comença assenyalant que la insatisfacció davant la política no és un fenomen nou, però resulta interessant constatar com les seves causes van canviant al llarg del temps. Així, per exemple, si tradicionalment s’havien criticat els excessos del poder, avui en dia la principal causa del malestar és més aviat una altra: “El polític que no pot, que no s’aclareix i repeteix un discurs convencional amb una pobra escenificació [...], la distància entre el que caldria fer i el que es fa, la discrepància entre les paraules i els fets, la precipitada apel·lació a l’afirmació que no és possible fer res més. El que molesta de la política és el seu desconcert i la seva incapacitat [...], la política mai no havia estat tan impotent”.
Així doncs, cal partir d’un fet evident: “La capacitat configurativa de la política retrocedeix de forma preocupant en relació amb les seves pròpies aspiracions i amb la funció pública que se li assigna”. Encara més: “L’actual fatiga política no sorgeix d’un desinterès pel bé públic, sinó de la desesperança de poder fer alguna cosa amb la política tradicional”. És a dir: mentre que les tasques i les qüestions que ha de resoldre la política han canviat radicalment durant les darreres dècades, ni el sistema polític, ni les institucions, ni el discurs, ni el tarannà, ni les actuacions dels polítics han variat substancialment.
Fins ara la política ha optat per l’immobilisme, però cada dia que passa es fa més evident la seva inadaptació al nou context social, i aquest és el principal motiu del malestar i la insatisfacció que genera. Cal prendre consciència del nou paradigma polític emergent i promoure els canvis necessaris per fer-lo plenament vigent. Altrament, el perill és que la política esdevingui cada cop menys operativa, menys eficaç i, per tant, també més marginal. “Podria succeir que la política seguís funcionant i s’ocupés de si mateixa sense que això molestés a ningú, perquè les seves prestacions serien irrellevants, fins al punt que es plantegés la qüestió de quina funció social compleix que no pugui ser portada a terme per altres sistemes fins i tot de manera més professional.”
Quins són els factors i les circumstàncies que donen lloc al nou paradigma emergent? I quins són els trets fonamentals que haurien de caracteritzar el nou model polític? Vegem-los, sintèticament, a continuació.
[1] En aquest capítol prendrem com a referència la seva obra La transformación de la política, publicada per Península el 2002.
una societat policèntrica
La principal característica de la nostra societat és l’extraordinari increment de la complexitat. Vivim en societats funcionalment diferenciades en diverses esferes culturals: la política, el dret, l’economia, l’art, la religió... Cadascuna d’elles segueix una lògica autònoma, que no accepta interferències externes i es relaciona amb les altres esferes sense cap ordre preestablert de prioritats.
Les societats contemporànies no tenen un únic centre o un únic vèrtex. Els diversos àmbits culturals estableixen relacions d’interdependència, però no pas de forma jeràrquica, sinó reticular, és a dir: configurant una xarxa. Així doncs, la complexitat social significa l’existència de múltiples centres de decisió autònoms que desitgen preservar la seva autonomia, i, per tant, la jerarquia ja no pot ser el principi ordenador de la societat. D’aquesta manera, la distinció tradicional entre ordre i anarquia ha deixat de tenir sentit. Des del punt de vista clàssic, governar és establir “una estratègia d’ordenació selectiva, un equilibri de caos i ordre, de llibertat i necessitat, de context i autonomia”. Però avui en dia això ja no es pot determinar de la mateixa manera que abans, perquè la societat ha canviat radicalment i ja no obeeix als patrons tradicionals de simplicitat i estabilitat. En conseqüència, cal assumir “que ja no és possible decidir políticament totes les qüestions socials importants”.
Quina hauria de ser la resposta política davant la nova complexitat? No es tracta de recuperar la simplicitat irreversiblement perduda, ni tampoc de cercar un consens impossible, sinó de “guanyar la informació que resulta de processar les diferències”. Si la política pretén donar una resposta satisfactòria als reptes inèdits de la nova societat, haurà de ser conscient que “el problema de govern més difícil és la coordinació i la integració d’aquests sistemes especialitzats, en
