amb altres, llevat que siguin capaços de posar-se a si mateixos en una situació insòlita: que vegin el que no va només amb ells; que adverteixin el que normalment no adverteixen, a saber, els efectes de la seva manera d’operar sobre els altres i sobre la societat en el seu conjunt.” Aquest exercici reflexiu, d’autoconsciència, pressuposa un elevat grau de maduresa: “La qüestió és saber si les organitzacions i les corporacions disposen de la perspicàcia per protegir-se de si mateixes en el seu propi interès [...]. L’autocontenció és una política que consisteix a excloure determinades possibilitats del sistema en interès propi per tal de salvaguardar el sistema enfront d’ell mateix, enfront de les conseqüències negatives i autodestructives d’una acció a curt termini”. El comportament cooperatiu és beneficiós per a tothom, inclosos els que cooperen; però, per tal que sigui possible, els actors han de descobrir que els primers interessats a cooperar són ells mateixos, ja que sense cooperació la seva subsistència a llarg termini es veurà seriosament amenaçada.
Per cooperar és imprescindible la reflexió, l’exercici de sortir de si mateix, anar més enllà del propi interès a curt termini, alçar els ulls i eixamplar l’horitzó. En el fons, la reflexió no és més que allò que esperem de tota persona madura: que tingui present el punt de vista dels altres.
“Quan els actors socials són capaços de reflexió, estan en condicions d’actuar de manera cooperativa. La coordinació és la forma de govern més adequada a la complexitat social, que pressuposa confiança, autolimitació, consideració vers els altres i una perspectiva, almenys, de mitjà termini.” Així doncs, atès que els sistemes complexos ja no poden ser governats adequadament des d’un cim jeràrquic, tot sembla indicar que la nova missió de la política haurà de consistir a “moderar les negociacions sense imposar una solució o sense haver de recórrer a formes de govern directe”, tenint present, a més, que “la cooperació incrementa la possibilitat que hi hagi diversos guanyadors i optimitza els avantatges combinatoris per a l’organització en el seu conjunt”.
La política del segle XXI significarà un nou model de governança, més obert, més participatiu, més dialogant, més flexible i també més imprevisible, en el qual la política serà només un actor del grup, i no sempre el protagonista més destacat.
l’estat supervisor (o el govern del context)
L’activitat supervisora suposa un terme mitjà entre l’intervencionisme dels governs tradicionals i la inhibició total que proposen els defensors del laissez faire. És a dir, “entre la passivitat i la planificació jeràrquica hi ha una tercera possibilitat que fa del ‘govern del context’ la característica fonamental de la supervisió política i la forma bàsica de l’autocontrol dels sistemes complexos”.
Es tractaria de desenvolupar el concepte de política com un node d’interrelació, capaç de veure, conèixer i comprendre les dinàmiques específiques dels altres actors i la seva interacció amb el conjunt del sistema. “La idea d’un estat supervisor aspira a fer de la política una instància de supervisió o revisió de les decisions fonamentals dels altres sistemes socials [...]. El dret no veu les seves condicions polítiques, la sanitat no veu el seu cost, l’economia no veu les seves responsabilitats socials, l’art no veu la seva incomprensibilitat, la moral no veu la complexitat dels problemes [...]. La supervisió és la forma d’autogovern més apropiada per a una societat del coneixement que té com a principal problema la seva pròpia viabilitat a causa de l’amenaça ecològica, el risc tecnològic i la sobrecàrrega cognoscitiva.”
Ara bé, com s’ha d’entendre aquesta supervisió? El supervisor no és un àrbitre, ni encara menys un jutge infal·lible, sinó més aviat un assessor, un conseller, un facilitador que vetlla per la bona marxa de cadascun dels àmbits socials. “La supervisió no equival a una mera instància exhortativa. La diferència entre adoctrinament i supervisió s’entén quan es té en compte que supervisar no és tant controlar alguna cosa des d’una instància segura i irrefutable com experimentar i provar. La supervisió és un moment en el qual no es tracta de controlar o corregir, sinó de provar realitats hipotètiques (d’aquí la seva proximitat a l’art).”
En definitiva, “el govern del context és la conseqüència d’haver-se pres seriosament la idea que en una societat policèntrica cap sistema funcional –tampoc la política– no té aïlladament la força ni la competència per imposar el context. Els contextos són únicament el resultat de la interacció entre els actors autònoms i reflexius en sistemes de negociació”.
En contra del que podria semblar a primera vista, la política no s’ha extingit. El que s’ha esgotat és una determinada concepció de la política, pròpia d’una realitat social que està deixant d’existir. Per tant, cal redefinir la política d’acord amb les necessitats i les exigències socials del segle XXI. Des d’aquesta perspectiva, la política no té per què debilitar-se ni perdre pes. Simplement el que ha canviat són les seves funcions i les seves tasques, però cal admetre que “no és una activitat d’escassa importància, en una societat del coneixement, coordinar els sistemes de lògiques divergents, assegurar la unitat mínima de la societat o moderar els interessos contraposats”.
Cal repensar i redefinir la política. La política només tindrà futur si és capaç de desenvolupar un sistema de governança adequat a la nova realitat complexa, i basat en la reflexió i la cooperació entre els diferents agents. Ben mirat, el diàleg i la col·laboració entre els sectors públic, privat i no lucratiu a Catalunya ja fa temps que han deixat de ser una simple hipòtesi teòrica per donar lloc a una incipient però progressiva realitat tangible.
La cultura política a Catalunya
El 31 de desembre del 2007 el diari Expansión encapçalava una de les pàgines de la seva secció d’economia amb el següent titular: “Quasi la meitat dels contribuents espanyols defensa el frau fiscal”. La notícia resumia les conclusions d’un estudi elaborat per la Subdirección General de Estudios Tributarios, de l’Instituto de Estudios Fiscales, segons el qual la justificació del frau fiscal s’havia estès a Espanya durant els darrers anys, posant de manifest la inutilitat de les campanyes institucionals de sensibilització i lluita contra aquest tipus de delicte.
El text assenyalava: “Des del 2003, la comprensió dels espanyols vers les pràctiques defraudadores ha assolit el nivell del 40% de la població. Així, aquell mateix any es va situar en el 43%, igual que el 2004. I el 2005 el grup de defensors d’aquestes pràctiques va assolir el seu màxim nivell amb un 46%”. El diari continuava afirmant: “El desglossament de les dades resulta igualment significatiu. D’aquest col·lectiu actual de simpatitzants de l’evasió, gairebé un 30% creu que ‘hi ha circumstàncies personals o empresarials’ que justifiquen l’incompliment fiscal. Però un 10% afirma directament que ‘té dret’ al frau com a contrapartida de la persecució de l’Agència Tributària”. En darrer terme afegia, i aquest és l’aspecte més destacat de la notícia: “L’estudi revela, a més, una generalització absoluta de la sensació que el frau és totalment comú a la societat espanyola”. Ignorem la importància del fet diferencial català sobre aquest fenomen; però, a priori, res no permet pensar que a Catalunya sigui gaire diferent. En tot cas, notícies com aquesta són un indicador ben significatiu a l’hora de parlar d’actituds cíviques i responsabilitats ciutadanes davant la política.
Podem definir la cultura política com “el conjunt de creences, actituds, valors, ideals, sentiments i avaluacions que predominen entre els ciutadans pel que fa al sistema polític del seu país i al paper que els ciutadans tenen dintre d’aquest sistema” (Anduiza, 2008). Els experts han elaborat un conjunt de paràmetres per tal de mesurar i interpretar la cultura política majoritària a través dels resultats de les enquestes d’opinió ciutadana que realitzen periòdicament els corresponents organismes catalans i espanyols.
