a costa de la pluralitat, sinó a l’optimització de les condicions per a un alliberament de la diversitat enfront de les constriccions d’una coherència forçada”. En suma, cal aprendre a conviure amb la complexitat, respectant l’autonomia de les parts i la successió dels canvis. I, per tant, cal també repensar la política.
la crisi de l’estat del benestar
La fallida de l’estat del benestar clàssic és deguda, en part, a la incapacitat de l’Administració per donar una resposta adequada a les continuades demandes que se li plantegen. És impossible que l’estat pugui fer front, per si sol, a la creixent complexitat social. Tot i reconèixer els èxits del welfare state durant algunes dècades, cal admetre que aquest model està construït a partir d’una perillosa simplificació de la realitat, i fou gestat en un context demogràfic que el feia possible, però que ja no té res a veure amb l’actual. La planificació administrativa mai no podrà satisfer l’immens conjunt de demandes, expectatives i iniciatives ni el dinamisme de les societats complexes.
No obstant això, la reacció neoliberal a partir de la defensa de l’estat mínim tampoc no constitueix una resposta adequada. Més enllà del principi no intervencionista, cal preguntar-se fins a quin punt és desitjable el model de societat que s’obté. El neoliberalisme, en el seu afany simplificador, no només redueix l’estat a la mínima expressió, sinó que també escombra els cossos intermedis de la societat civil organitzada. Tanmateix, ni la societat és només una suma atomitzada d’individus aïllats, ni el mercat ho pot resoldre tot per si mateix.
En conseqüència, el nou paradigma polític ha d’assumir que “la coordinació entre política i economia que exigeix la complexitat de la societat contemporània és diferent de la relació jeràrquica o de la que té lloc a través del mercat [...]. Els problemes no se solucionen ni amb l’estat ni sense ell. Cal trencar aquest procés oscil·lant d’estatització i desestatització, regulació i posterior desregulació, de la promesa de més mercat a la qual segueix una garantia enfront del mercat [...]. La còmoda idea que el mercat s’ocupa de la distribució òptima dels béns ‘privats’, i la política, dels ‘col·lectius’, resulta inoperant”. Els vells esquemes per governar la societat es mostren avui en dia reduccionistes i ineficaços. Ja no serveixen. Avancem vers un nou paradigma que encara està per descobrir.
les noves tasques de la política
Les transformacions socials esmentades exigeixen una nova concepció de la política, una nova manera d’entendre la governança. “La tasca fonamental de la política i l’estat en la societat del coneixement postcapitalista i postterritorial és la coordinació i la mediació dels sistemes socials, tan complexos, experts i dinàmics que exclouen un control estatal autoritari.” Així doncs, l’acció de govern no consistiria tant en una intervenció directa, en una decisió sobre el “què” i el “com”, sinó en un paper d’acompanyament, de mediació i facilitació. Des d’aquest punt de vista, “la política es converteix en especialista en una prestació que resulta extremament precària en les societats complexes: moderar el conjunt, la compatibilitat i la compossibilitat dels sistemes funcionals autònoms. La política és només una veu en el concert de l’autoorganització social”.
En la mesura que la nova tasca del govern ja no és “fer”, sinó “coordinar”, no es necessiten tants recursos, ni tanta infraestructura, ni tants funcionaris. Ja no cal que la política acapari tants mitjans. No obstant això, ara més que mai, fan falta bons sistemes d’informació i, sobretot, capacitat per processar les dades. El coneixement s’ha convertit també en el principal recurs per governar. Cal saber interpretar correctament la informació, cal establir criteris, cal ser capaç de comprendre les grans tendències socials. Aquesta és la nova missió de la política.
Innerarity considera que la redefinició del paper de la política exigeix tres condicions.
Primer, deixar de considerar la política com si fos “competent per a tot” i protegir-la de la “hiperactivitat”, així com d’unes “exigències excessives” per part de la ciutadania. La nova política ha de ser, abans que res, modesta i conscient de les seves limitacions. I, tal com afirmaven els clàssics liberals, el govern s’ha de concentrar només en el que és important, és a dir: en allò que, si ell no fa, no farà ningú més.
Segon, l’objectiu prioritari de la política ha de ser trobar un nou equilibri entre els àmbits públic i privat. I això requereix, seguint el fil del punt anterior, “una profunda retirada de la política d’àmbits il·legítims (o que s’han tornat il·legítims amb el pas del temps)… Hi ha un munt de tasques en les quals l’única aportació de la política és la seva incompetència manifesta. Resulta prioritari evitar la sobrecàrrega del sistema polític i dels seus actors per una penosa administració de trivialitats”, ja que, “sense una retracció substancial de les tasques de l’estat a unes competències nuclears i als béns col·lectius essencials, no existeix a parer meu la més petita possibilitat que la política es faci càrrec de l’extrema complexitat dels processos, els problemes i els projectes socials o els governi”. Cal redefinir els límits del sector públic. Cal repensar quines són les autèntiques prioritats del govern. I cal deixar que siguin el mercat o el Tercer Sector els que s’ocupin de tota la resta.
I, en tercer lloc, “l’estat ja no està en condicions d’adoptar decisions sobiranes; és massa gran la seva dependència del saber compartit, de la capacitat de decisió compartida i dels recursos financers compartits”. La política s’ha convertit en un actor semisobirà més dins de la societat complexa i, per tant, ja no pot actuar sense dialogar, negociar i buscar el concurs de la resta dels actors. Naturalment, això representa una autèntica revolució cultural tant per als professionals de la política com per als funcionaris de l’Administració i per al conjunt del sistema governamental, que haurà d’assumir aquest canvi de rol si desitja continuar tenint un paper rellevant de cara al futur.
l’aprenentatge de la cooperació
Si ja no és possible continuar exercint durant més temps les formes de govern tradicionals: directes, centralitzades, jeràrquiques i autoritàries, llavors resulta imprescindible explorar altres vies, més adequades a les nostres societats complexes. “Complexitat significa que, a causa de les dependències recíproques, cap sistema social no pot declarar la seva visió del món com a exemplar i obligatòria; la complexitat general no permet a cap sistema gestionar la pròpia complexitat i ‘comprendre’ les operacions de tots els altres. La difícil relació entre complexitat i control fa que el poder no sigui suficient com a únic recurs de govern.”
La política ha de respondre a “la pregunta de si pot convertir-se en moderadora dels processos socials d’aprenentatge o si es mantindrà en l’estil normatiu tradicional que la situa al marge de les noves realitats”. Aquest és el formidable repte de la política a principis del segle XXI. I per afrontar-lo ha de ser capaç de fer aflorar un nou concepte de governança: més dialogant, més modest, més flexible i més atent a la diversitat social.
Cal repensar i reconstruir la missió de la política, tenint present que la seva “pèrdua de centralitat es manifesta també en el fet que ella mateixa tampoc no està alliberada de l’obligació d’aprendre. En una societat capaç d’aprenentatge, tots els sistemes funcionals, inclosa la política, abandonen la pretensió de tenir la resposta correcta i reconeixen la seva interdependència recíproca a fi d’evitar almenys el desastre de la unilateralitat”. Ningú, ni tan sols la política, no pot pretendre la primacia o el privilegi de tenir la darrera paraula. Ara bé, renunciar a la seva preeminència tradicional no significa, ni de bon tros, haver de caure en la resignació o la passivitat. La política es troba davant d’un atractiu i suggeridor ventall de noves possibilitats si és capaç de conjugar adequadament
