ction>
Conrad Vilanou
Guillem Turró
MÉS ENLLÀ DE L’ESPECTACLE MEDIÀTIC
Una reflexió sobre les potencialitats humanístiques de l’esport
EDITORIAL BARCINO, S.A.
Barcelona
La col·lecció Observatori dels Valors és una iniciativa de la Fundació Lluís Carulla i la Càtedra LideratgeS i Governança Democràtica d’ESADE
© Del text: Guillem Turró i Ortega i Conrad Vilanou i Torrano.
© D’aquesta edició:
Editorial Barcino SA
Acàcies núm.15
08027 Barcelona
www.editorialbarcino.cat
Coordinació editorial: Jordi Quer
Correcció d’originals: Teresa Bladé i Júlia Català
Correcció de proves: Maria Carbó
Primera edició digital: Febrer de 2013
ISBN: 978-84-7226-955-2
Conversió Digital: O.B. Pressgraf, S.L.
Roger de Llúria, 24
08812 Sant Pere de Ribes
Advertiment legal: són rigorosament prohibides, sense l’autorització dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic.
1. Consideracions preliminars
Ningú no posa en dubte que l’esport és un fenomen típic dels nostres temps, un reflex de la modernització que va viure la societat europea al llarg del vuit-cents. Durant el segle xix va néixer al Regne Unit l’esport modern, una autèntica revolució que es va produir en un context marcat per unes profundes transformacions socials i econòmiques. D’aquesta manera, l’esport va aparèixer com un signe de la modernitat burgesa i liberal, com un gran esdeveniment social que complementava i equilibrava la revolució industrial, tecnològica i maquinista. És innegable que l’esport és un dels fenòmens que millor retraten la nostra realitat actual, una de les diverses expressions de la nostra època contemporània. Fet social de primera magnitud, es tracta d’una realitat tan permanent i constant que molt sovint ha passat desapercebuda com a problema teòric.
Convé subratllar que l’esport s’ha convertit, en aquest començament del segle xxi, en una àrea ineludible de la vida social, ja que planteja uns desafiaments que haurem d’afrontar si volem millorar la nostra qualitat de vida. És indubtable que les manifestacions esportives tenen una amplíssima repercussió social en les nostres societats i que l’esport ocupa un lloc molt destacable en la vida de moltes persones. No només ha influït en la nostra manera de veure les coses, sinó que ha esdevingut un àmbit on es manifesten valors molt importants. Així, doncs, la seva transcendència social és incontestable; l’esport s’ha convertit en un dels fenòmens que millor caracteritzen els nostres temps moderns i postmoderns. Aquesta importància es pot veure en la manera com l’estil de vida esportiu s’ha anat imposant.
És palès que l’esport és una realitat palpitant del nostre temps, un fenomen general amb una capacitat de convocatòria enorme, una realitat que ha penetrat en molts àmbits de la vida social, un fenomen social total. L’esport és un element sociològic típicament contemporani, un gran gegant que segueix creixent, una realitat amb una presència universalment pública. L’esport ha esdevingut una de les institucions paradigmàtiques del Zeitgeist contemporani. La nostra civilització ha concedit a l’esport una gran importància; podem afirmar que el segle xx és també el segle de l’esport, tal com van dir François Mauriac i André Malraux. De fet, és millor que en el futur es recordi el segle passat per l’esport més que no pas per alguns dels seus esdeveniments tràgics: la barbàrie bèl·lica, les bombes atòmiques o els camps d’extermini. Hi ha una coincidència notable a l’hora d’afirmar que vivim en una societat farcida de persones que mostren un interès viu per l’esport. Hom parla d’una societat cada cop més esportivitzada, on ser esportista o adoptar formes de vida esportives es percep positivament.
D’altra banda, malgrat haver ingressat en un panorama marcat per la globalització i la mercantilització –un bon exemple seria la conversió de molts clubs en societats anònimes o, fins i tot, en maquinàries empresarials gegantines–, l’esport segueix tenint una gran capacitat de reconeixement sentimental. Més enllà d’alegrar-nos o entristir-nos quan el nostre equip guanya o perd, s’incrementa el nombre de persones que estableix vincles emocionals infrangibles amb una entitat o un esportista. Són molts els individus que obtenen una gran gratificació mitjançant l’esport i que hi troben una font d’identificació personal. La força d’atracció i participació afectiva provocada per l’esport és difícilment negligible. Recordem el You’ll never walk alone que canten els seguidors del Liverpool FC just abans d’iniciar-se els seus partits a Anfield.
Arreu del món, el futbol s’ha convertit en una manera de simpatitzar amb uns ideals determinats per part d’unes masses socials cada cop més àmplies, creant fílies i fòbies, generant adscripcions simbòliques i efusions col·lectives. Hom pensa que el fervor futbolístic actual demostra, més que qualsevol altre fenomen, la nostra humanitat compartida. La seva capacitat per relligar sentiments entre sectors de la població mundial importants –també la catalana– és incontestable. El que ens hauria de preocupar, però, és que en aquests temps postmoderns l’esport sigui un dels pocs àmbits que pot mobilitzar la participació de persones diferents.
En una època marcada per una profunda secularització, alguns han qualificat l’esport d’alt nivell i espectacular com una religió profana o laica. Els estadis s’han convertit en els grans temples de la postmodernitat. Esports com el futbol poden arribar a catalitzar lligams de gran rellevància sociocultural i esdevenir un senyal d’identitat per a molts col·lectius. Un cas insòlit, però molt representatiu, el trobem a l’Argentina: ens referim a l’Església Maradoniana, una mostra més del mite forjat arran dels èxits futbolístics de Maradona amb la seva selecció en el Campionat del Món de Futbol de Mèxic (1986) –amb la derrota a la guerra de les Malvines (1982) com a teló de fons.
L’esport té, doncs, un gran poder per establir llaços intersubjectius i per unir persones de generacions i situacions socioeconòmiques dispars. Pot fer-nos partícips d’una realitat comuna i propiciar representacions que permeten fonamentar una identitat compartida. Així, per exemple, per a un gal·lès, un lituà o un montenegrí, el rugbi, el bàsquet o el waterpolo són alguna cosa més que un simple esport.
Així mateix, moltes vegades la rivalitat entre determinats equips ultrapassa l’àmbit estricte de l’esport. Un exemple eloqüent seria l’antagonisme extrem entre el dos grans equips de Glasgow: el Celtic FC, de catòlics amb arrels irlandeses i republicanes, i el Rangers FC, un equip d’anglicans i unionistes. Si ens desplacem a un altre context sociohistòric, podem fer esment dels incidents que es van produir el març del 1990 a la capital de Croàcia en la disputa del partit de futbol entre el Dinamo Zagreb i l’Estrella Roja de Belgrad. En aquell partit, el jugador croat Zvonimir Boban va intervenir per plantar cara a la policia iugoslava, que, injustament, només arremetia contra els seus compatriotes. Això li va representar l’exclusió de la selecció iugoslava, però alhora el va convertir en un autèntic heroi del nacionalisme croat. Aquest episodi
