fenomen esportiu català des d’un punt de vista axiològic. Sense avenir-nos amb l’excessiu tractament mediàtic que rep determinada tipologia esportiva, secundarem una altra visió de les coses. Blasmarem la supremacia de l’esport entès com a espectacle per damunt de la seva condició cívica i formativa. Estem convençuts que cal reformar l’esport i desempallegar-lo de la intoxicació que pateix, fruit de les grans pressions econòmiques, polítiques i mediàtiques.
Volem anar més enllà de l’esport convertit en espectacle audiovisual, d’un negoci exorbitant en el qual els esportistes són vistos com a figures mediàtiques i d’èxit. Pretenem distanciar-nos d’un model esportiu protagonitzat per individus que han esdevingut estrelles rutilants molt adients per fer publicitat de marques i productes comercials. En aquesta obra, valorarem les possibilitats ètiques de l’esport per entendre’l des d’una perspectiva paidocèntrica.
Ens estimem l’esport. És un àmbit que ens segueix preocupant perquè no podem desvincular-lo d’una dimensió eminentment moral i educativa. L’esport forma part del llegat humanístic que hem rebut dels que ens han precedit. Sostindrem que la cultura esportiva és indeslligable d’una formació axiològica, d’una elucidació ètica al servei d’una societat més democràtica i justa. L’esport ens pot ajudar a revifar alguns valors una mica oblidats: esperem i desitgem que l’esport mantingui l’esperit humanitzador, un ethos axiològic i un pathos pedagògic. Aquest és el fil conductor que vertebra aquest estudi, el nucli dur al voltant del qual pivota la nostra exposició. Si l’educació en valors és l’única que fa possible el desenvolupament moral de les persones, la praxi esportiva hauria d’afavorir aquest procés.
No volem cloure aquest apartat sense deixar constància d’un seguit d’agraïments. En primer lloc, volem agrair la confiança que l’Observatori dels Valors d’ESADE i la Fundació Lluís Carulla han dipositat en nosaltres, així com l’adhesió i l’orientació de persones com Àngel Castiñeira, Raimon Ribera, Ferran Sáez, Pau Mas o Jordi Quer. En segon lloc, volem donar les gràcies a tots aquells familiars i amics que ens han brindat el seu suport.
2.1 Gènesi i consolidació del fenomen esportiu a Catalunya
Els catalans som hereus d’una gran trajectòria esportiva, d’una història mediterrània que té la seva gènesi en la Grècia antiga i que va viure el seu punt culminant en l’inoblidable estiu del 1992. Si ens situem en el moment actual, podem ressaltar el paper rellevant que té l’esport en les vides de molts catalans. Les enquestes confirmen que tant els nivells de pràctica esportiva com el grau d’associacionisme són superiors als de la mitjana espanyola, en consonància amb la bona salut del teixit associatiu català. Així, per exemple, l’esport, sigui escolar o federat, mobilitza cada setmana més de 850.000 infants i joves escampats per tota la geografia catalana. També l’oferta esportiva comercial està més desenvolupada i el ventall d’activitats realitzades és més divers que a la resta de l’Estat. Per entendre millor aquesta situació, resulta molt útil recular fins als orígens de la modernitat esportiva catalana.
No és cap casualitat que l’esport modern brollés a Catalunya amb més ímpetu i abans que en altres punts de la geografia hispànica. És indubtable que històricament el Principat ha estat el motor esportiu de l’Estat espanyol, una força esportiva que es va fer palesa en la seva dilatada vocació olímpica. Des del moment que l’esport contemporani és fill i alhora símptoma de la modernització, s’entén que el punt de partença de l’esport català es trobi predominantment en zones urbanes industrialitzades, econòmicament modernes o comercialment desenvolupades. Com afirma Pujadas (Pujadas et al., 2008, 16): «els esports moderns s’introdueixen a Catalunya gràcies a la vitalitat industrial d’una part del nostre territori, però sobretot hi arrelen d’acord amb uns sectors socials profundament interessats en la transformació de les formes de lleure urbanes i en la seva modernització. (...) Això ajudaria a entendre millor la ràpida expansió de l’esport com a exponent d’una nova manera d’entendre les activitats d’oci de la societat industrial.»
És d’aquesta manera que assistirem a un incipient entramat associatiu català. El nou lleure esportiu és indestriable del progrés industrial, de la modernització socioeconòmica encapçalada i impulsada per la burgesia. L’esport reflecteix la modernització econòmica de la societat catalana, la voluntat de progressar socialment i d’apropar-se a Europa. Així, doncs, l’esport participa d’uns valors de la modernitat industrial molt propis de la burgesia.
En un primer moment, el fet esportiu reflectirà un notable desenvolupament sociocultural i serà l’expressió de les noves tendències europeïtzadores, una manifestació a favor del progrés i l’esperit liberal i, per tant, en contra d’una política espanyola finisecular eixorca i paralitzant. En un context marcat per la creixent consolidació social de l’esport, i només a tall d’exemple, el 1860 Joaquim Ramis inaugurava el primer gimnàs barceloní, el 1876 apareixia el Centre Excursionista de Catalunya, el 1906 veia la llum El Mundo Deportivo, el 1907 es constituïa el Club Natació Barcelona, el 1910 naixia el Club Deportiu Terrassa i el 1911 es disputava la primera Volta Ciclista a Catalunya, una de les més antigues del món.
En aquest sentit, podem subratllar el paper que van tenir en aquesta evolució catalanistes destacats, que van veure en la cultura esportiva un actiu fonamental en la construcció d’un país modern, una eina de regeneració física i moral i de redreçament social i nacional. Un dels aspectes més remarcables de l’esport català en aquesta fase inicial va ser la seva vinculació amb les reivindicacions nacionalistes. Mereix una valoració molt positiva la tasca a favor de l’esport i l’educació física que va projectar la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925), un gran pas endavant –interromput per la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)–, sobretot si tenim en compte que fins a aquell moment la política esportiva era inexistent.
És en aquest context polític que la pràctica de l’esport va experimentar un ferm suport institucional, organitzada des d’una Administració pública que buscava apropar la cultura física als ciutadans. L’esport era vist com un element modernitzador i innovador en un clima d’avantguarda pedagògica. El primer intent global des del poder polític per estructurar i fomentar la cultura esportiva va cristal·litzar en la Ponència d’Educació Física, una de les propostes de la qual era la introducció de l’educació física a les escoles. En paraules de Santacana (2004, 12): «S’estaven posant les bases d’una actuació institucional democràtica en el terreny esportiu.»
Dins d’aquest deixant, trobem la figura de Josep Elias i Juncosa, periodista, sportsman i veritable precursor de l’olimpisme català. Elias fou un d’aquests prohoms de l’esport que no buscaven fabricar campions ni atènyer grans rècords. Les seves pretensions eren més modestes, però molt més valuoses: la pràctica esportiva s’havia d’orientar de cara al món de la vida, tot respectant aquelles regles que donaven sentit al joc net (fair play). Es tractava, doncs, d’una escola de formació integral que facilitava la claredat de concepció, l’esperit decidit i la valentia. En definitiva, l’esport havia de ser una preparació vital, perquè, més enllà de la victòria esportiva –sempre efímera–, el que buscaven aquells pioners de la pedagogia era –en correspondència amb els valors educatius de l’olimpisme– enfortir la salut i refermar el caràcter d’una joventut que havia de lluitar no només en la palestra atlètica, sinó, sobretot, en l’esfera de la vida.
La influència social dels nous hàbits esportius va tenir molt a veure amb els canvis que va experimentar Catalunya en el decurs de la segona meitat del segle xix i la primera del xx. Però si en un principi l’esport fou un fenomen homogeni i circumscrit a la modernitat industrial, durant el nou-cents l’esport va deixar de ser una activitat minoritària de les classes privilegiades per esdevenir una praxi massiva i interclassista. Es va passar de l’elitisme social esportiu a l’arrelament
