Moltes vegades l’esport es converteix en un vector de socialitat, en una bona excusa per compartir bons moments amb els amics, companys o coneguts en un espai on es poden viure experiències que estimulin el nostre ecosistema emocional. És evident que l’esport posseeix la força suficient per generar efervescències col·lectives protagonitzades per multituds incondicionalment devotes. És un fet que el fetitxisme esportiu pot causar una idolatria extàtica: determinats matxs poden arribar a paralitzar la vida de moltes persones.
Nombrosos afeccionats viuen els gols del seu equip com si es tractés d’un clímax. En molts casos, les grans victòries poden convertir-se en el dia més important de la seva vida –pensem en la final de Wembley del 1992–, mentre que les derrotes poden comportar la pèrdua de sentit vital (almenys transitòriament). Fins i tot, alguns pensen que els elevats nivells de desafecció i absentisme polític poden quedar contrarestats per la passió futbolística. Vivim en un país on un partit entre el Barça i el Madrid pot arribar a jugar-se un dilluns per tal de no coincidir amb la celebració de les eleccions al nostre Parlament.
No obstant això, tot sovint, i de manera bastant incomprensible, assistim a un refús frontal de tot allò que estigui vinculat a l’esport. En gran mesura, l’esport ha quedat al marge del territori acadèmic, no se l’ha considerat com un fenomen seriós i mereixedor de l’atenció de filòsofs, científics socials o pedagogs. Són encara molts els qui veuen l’esport com a subcultura, com a subproducte, com una activitat humana de rang inferior. Entre els rengles intel·lectuals, i de manera majoritària, trobem una insensibilitat considerable envers el fet esportiu. Hi abunden els detractors que se’l miren amb desconfiança, que pensen que el seu renom és un senyal de declivi espiritual, una manifestació intranscendent de la part menys noble de l’ésser humà. En molts sentits, hem subestimat l’esport: és una pena viure en un país on resulta tan difícil apreciar el valor cultural de l’esport i on persisteix un divorci notable entre l’esport i el pensament. Massa sovint succeeix que aquells que es dediquen a pensar no s’ocupen de l’esport, mentre que molts dels que fan i dirigeixen l’esport no es distingeixen per la seva activitat intel·lectual.
Aquesta desconnexió entre pensament i esport pot acabar sent fatalment perniciosa i és del tot imprescindible sotmetre l’esport a una anàlisi per tal d’extreure’n conclusions vàlides des d’un punt de vista moral i educatiu. Criticar (del grec krino) consisteix a exercir la nostra capacitat de jutjar o discernir, interpretar, avaluar i copsar el valor de les coses a partir de determinats criteris. No podem deixar que l’esport visqui al seu aire: si l’esport és multiforme, no totes les seves facetes són igualment respectables.
Els pensadors antics ens van ensenyar que tota existència humana és bidimensional, ja que és alhora vita contemplativa i vita activa. Això significa que l’autèntica acció és indissociable d’una consciència reflexiva, que ha de ser una resposta a una mirada contemplativa, a aquella visió que ens permet veure el problema des d’una perspectiva global. Des de fa molts segles sabem que l’única manera de no equivocar-nos és pensar les coses, adoptar un distanciament que ens permeti una dilucidació efectuada en funció de principis antropològics i ètics. Només reeixirem en la nostra praxi si partim d’una teoria correcta.
Aquest estudi és fruit d’haver convertit l’esport en un problema teòric i vital, en un assumpte susceptible de ser valorat moralment. La nostra discussió sorgeix en prendre consciència d’un reguitzell de dilemes que planteja l’univers esportiu. La nostra intenció és esbossar una possible resposta a tot un seguit de preguntes. Per què practiquem esport? Quin és el nostre tarannà esportiu? Per què l’esport és una gran metàfora de la nostra vida postmoderna? Com es concreta a casa nostra la pluralitat esportiva? De quina manera l’esport atempta contra la dignitat humana? Com es relaciona el fenomen esportiu amb els valors i els contravalors? Per què determinades formes esportives responen a raons censurables? De quina manera l’esport pot mobilitzar els nostres millors recursos ètics i formatius? La temàtica general d’aquest assaig orbitarà al voltant d’aquests interrogants amb el benentès que l’esport és una realitat complexa i dinàmica.
Aquest estudi presenta una estructura triàdica. En un primer bloc, que coincideix amb el segon capítol, ens aproparem a la situació actual de l’esport a Catalunya. En primer lloc, donarem una ullada a l’evolució historicosocial de l’esport català. En segon lloc, durem a terme un retrat general del panorama esportiu postmodern. En tercer lloc, elaborarem una radiografia amb un cert nivell de concreció de la situació socioesportiva actual. Vagi per endavant que moltes de les dades que hem fet servir s’han extret de l’Enquesta d’hàbits esportius a Catalunya 2009-2010, una investigació promoguda pel Consell Català de l’Esport i elaborada per l’Observatori Català de l’Esport. Finalment, i des d’una perspectiva més general, però sense perdre de vista la realitat sociològica, repassarem l’esport postmodern tot desglossant-lo en tres grans subsistemes: escolar, recreatiu i federat (elit i espectacular).
Al llarg del segon bloc, des d’una perspectiva qualitativa i valorativa, detectarem i caracteritzarem aquelles actituds i conductes que posen en perill el que hauria de ser una bona experiència esportiva. Una de les intencions d’aquest treball és aturar-nos en alguns d’aquells casos en què l’esport fa sortir el pitjor de nosaltres. No cal dir que desaprovem la relació poc constructiva que moltes persones mantenen amb l’esport. Com succeeix en altres ordres de l’existència, no coincideix allò que es diu amb allò que es fa. De fet, si ens fixem en els motius de la nostra vida esportiva, constatarem que les maneres de relacionar-nos-hi són considerablement ambigües i tot sovint poc positives. L’esport també pot ser una manera de canalitzar disfuncions i patologies molt pròpies del nostre entrellat social. Realitats com la violència (expressada mitjançant el hooliganisme, el racisme i la xenofòbia) o contravalors com el narcisisme, l’alienació o la discriminació sexista i homòfoba també s’aprofiten de l’esport per manifestar-se i propagar-se.
Ja en un tercer i conclusiu bloc, vindicarem el potencial axiològic i educatiu de la praxi esportiva, la seva capacitat per activar i desplegar el millor de nosaltres. El nostre esquema conceptual es vertebra des d’una perspectiva crítica, però gens arbitrària: és obvi que la realitat esportiva és clarament perfectible. Això vol dir creure en les potencialitats constructives de l’esport, apostar per la seva capacitat d’enriquir-nos personalment i social. Així, per exemple, en la part final d’aquest llibre (capítol 7) emfatitzarem la relació que presenta l’esport amb els valors morals i els ideals educatius, tots ells assumibles des d’una perspectiva humanística.
El nostre gran propòsit és mostrar la dimensió ètica i formativa del fenomen esportiu, fer-ne una ponderació descriptiva i analítica, però també crítica, desiderativa i prescriptiva. Atès el caràcter transversal i polièdric de l’esport, el nostre treball busca deliberadament la interdisciplinarietat. Volem bastir un discurs que basculi al voltant de qüestions que s’entrellacen i fer-ho a partir de tres eixos principals: el sociològic, l’ètic i el pedagògic. El nostre mètode variarà en funció de la temàtica i els objectius plantejats. Des d’un punt de vista etimològic, el concepte mètode es refereix al camí que ens ha dur més enllà. Si, d’una banda, les anàlisis sociològiques ens permetran explicar l’actual fesomia socioesportiva, de l’altra, les idees filosòfiques i pedagògiques ens ajudaran a valorar, sigui positivament o negativament, la nostra vida esportiva.
Molt difícilment podrem avaluar la salut axiològica de la nostra realitat esportiva si prèviament no hem dut a terme un diagnòstic objectiu de la seva situació. Les investigacions sociològiques ens permetran captar les tendències dels nostres comportaments esportius, tot veient-ne les mancances o punts febles. Es tracta de copsar des d’un punt de vista diacrònic i sistemàtic el fenomen esportiu per tal de poder bastir una axiologia pedagògica, tenint en compte que el nostre objectiu és transitar des d’una descripció fenomenològica a una posició ètica i formativa. Si els estudis sociològics són un instrument imprescindible per tal de poder interpretar i comprendre el nostre objecte
