el segle xx, l’esport va deixar de ser privatiu de les classes dominants i acomodades per abraçar amplis sectors de la població. La democratització del lleure va afavorir que l’esport s’eixamplés socialment i esdevingués un espectacle a l’abast de moltes persones. Aquesta expansió de l’esport era un dels exponents d’una nova manera d’entendre les activitats d’oci en les societats industrials avançades.
2.2 Aproximació al sistema esportiu postmodern
A partir d’un cert moment de la passada centúria, neix un nou univers esportiu. D’una banda, aquesta nova fase presenta l’accentuació de determinats valors típicament moderns, com la tecnologia, el capitalisme, la industrialització o la comercialització, i precisament per això és qualificada d’hipermoderna (ens remetem a la perspectiva sociològica de Gilles Lipovetsky). Però, d’altra banda, l’esport assumeix valors sociològics diferents i nous, elements propis de l’era postmoderna. No creiem que sigui possible referir-nos a l’esport actual al marge de la sensibilitat postmoderna, és a dir, sense tenir en compte algunes de les línies mestres de la nostra societat.
A finals dels setanta i començaments dels vuitanta del segle passat, es produeix una important crisi de valors, un punt d’inflexió cultural, ideològic, polític, econòmic i artístic. Hom afirma amb encert que a partir d’aquest moment entrem en una era definida per unes noves coordenades, l’època postmoderna, una fase històrica en què els valors socials i culturals experimenten modificacions importants. El pluralisme, la diversitat, la fragmentació moral, la desorientació, l’escepticisme, l’alliberació, la desconfiança, l’agnosticisme, l’ateisme, el passotisme, el nihilisme, l’individualisme, el narcisisme, l’hedonisme, el consumisme, la globalització, l’absència de compromís, la incertesa, el presentisme, la imprevisibilitat, la dispersió, la inestabilitat, la fugacitat, la provisionalitat, la fluctuació, la transitorietat, la superficialitat, la perplexitat, la sublimació estètica, el refús de l’autoritat o l’autorealització són comportaments, formes de pensament o actituds vitals que conformen aquest calaix de sastre que anomenem postmodernitat (Águila, 2005). Són temps marcats per canvis estructurals i processos socials, com ara la sobreacceleració històrica o la gran importància de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC).
L’any 1979 Jean-François Lyotard publicava La condició postmoderna, que anunciava l’arribada d’una nova època en què l’èxit substituïa la veritat i la imatge, la realitat. La postmodernitat representa un moment històric marcat per la superació dels grans models filosòfics i ideològics en què s’ha fonamentat la nostra civilització al llarg de la història: religió judeocristiana, Il·lustració, hegelianisme, positivisme, marxisme, anarquisme, etc. Tots ells pretenien trobar un sentit a la humanitat i assolir una solució sociocultural favorable. La postmodernitat suposa l’esgotament de la modernitat, l’abandonament de les grans cosmovisions occidentals, en bona part per la desconfiança en la raó i per la fragmentació moral, i crea un clima procliu a l’aparició d’integrismes, fonamentalismes i dogmatismes.
En el moment present, la realitat sociològica de l’esport és massa complexa i matisada perquè ens hi puguem aturar detalladament. Per això, tan sols volem aproximar-nos a alguns dels seus trets més característics i fer-ne un diagnòstic. Mentre que la primera meitat del segle xx va ser la de la institucionalització i el desenvolupament progressiu del fenomen esportiu, la segona meitat va representar la seva mundialització espectacular i massiva. Tot sembla indicar que en les societats postmodernes es produeix un increment de la popularitat de les activitats esportives. Cada cop més, la pràctica esportiva deixa d’estar vinculada a un públic restringit per estendre’s a capes socials més àmplies.
Les mutacions que ha sofert l’esport contemporani s’expliquen a partir de diversos factors. Tal com se’ns diu a Hàbits esportius a Catalunya (Puig et al., 2009, 13-14): «Tinguem en compte l’envelliment de la població, la millora de la qualitat de vida, l’augment de la tolerància perquè cada persona es comporti segons els seus desitjos sense perdre el respecte envers els altres, l’exigència més gran en el món del treball que condueix a buscar fonts de relaxament i de gaudi en d’altres esferes, la preocupació per la salut... Tots aquests aspectes han fet que l’esport esdevingués una activitat atractiva per a persones molt variades.»
Sorgeixen noves formes de comportament que s’obren a nous vents antropològics, socials, culturals i ètics. L’esport es flexibilitza i s’adapta a tota mena de gustos; la seva mal·leabilitat permet oferir alternatives al món disciplinat i exigent de l’esport d’alta competició. L’esport postmodern és un sistema permeable i fluid que permet múltiples ajustaments; en la nostra societat hi tenen cabuda expressions esportives molt plurals. Precisament per això alguns sociòlegs es refereixen a l’esport actual com un sistema obert. Això vol dir que el món de l’esport està relacionat amb altres organitzacions i sistemes socials: econòmic, polític, educatiu, tecnològic, mediàtic, turístic, etc. (Puig & Heinemann, 1991).
Observem noves variables que contribueixen a perfilar una altra fesomia esportiva; apareixen noves formes de practicar i viure l’esport. Totes les evidències apunten en la direcció que l’esport ja no és privatiu de persones joves o pertanyents a classes altes o mitjanes, és a dir, que altres col·lectius socials comencen a prestar-li atenció i dedicació. La situació ha canviat molt des del moment que fan esport persones de diferent edat, gènere, lloc de residència i origen social, amb motivacions, aspiracions i objectius dispars. Les persones grans, els membres de grups religiosos o de minories ètniques i altres categories socials es troben cada cop més presents en el món esportiu. No obstant això, els responsables de la promoció esportiva han de seguir treballant per tal d’aconseguir que col·lectius específics deixin de presentar índexs de participació esportiva més baixos.
De la mateixa manera, encara que l’esport sigui una activitat més masculina que femenina, aquesta situació no deixa de canviar dia rere dia, ja que les diferències entre homes i dones pel que fa a la pràctica esportiva tendeixen a reduir-se. Cada cop sovintegen més les propostes respectuoses amb les socialitzacions femenines, en consonància amb les necessitats, les voluntats i els desitjos de les dones. En les darreres dècades hem pogut veure com aquestes tendències d’obertura esportiva no han deixat d’avançar. Així, el panorama esportiu actual preveu l’existència de competicions com els Gay Games o els EuroGames. Això fa palès que la realitat postmoderna –amb el seu dret a la diferència i al pluralisme– ha enriquit el panorama clàssic del moviment olímpic.
També a Catalunya es va consolidant el reconeixement d’un esport sensible a les diferències de tota mena. Mereixen una menció molt destacable aquelles persones amb discapacitats físiques i sensorials que han trobat en l’esport un bon àmbit de reconeixement psicosocial. Una bona mostra d’això són els Jocs Paralímpics, celebrats des del 1960 cada quatre anys (just després dels Jocs Olímpics). Per més anys que passin, no oblidarem mai aquell moment de la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Barcelona en què un arquer paralímpic, Antonio Rebollo, va disparar una fletxa que va encendre la flama en el peveter olímpic. Un altre bon exemple són els Special Olympics, amb la participació d’esportistes amb discapacitats psíquiques.
Un cop adquirit un cert estàndard de prosperitat material i de seguretat física, l’individu postmodern modifica les seves prioritats valoratives. Això significa que es van consolidant els valors postmaterialistes, és a dir, aquells relacionats amb la qualitat de vida, el benestar, l’autoexpressió i l’autorealització, que refermen l’individualisme dels ciutadans de les societats industrials avançades (Inglehart, 2001). No només fem esport per guanyar i convertir-nos en els millors, sinó per molts altres motius: necessitat d’esbargiment a l’aire lliure, desig d’expansió física i psicològica, esperit aventurer, gust pel risc i pel perill, refinament estètic i aparença corporal, cerca de relacions socials, desig d’integració, etc. Com diu Gutiérrez (1995, 87-88): «Aquesta evolució de les
