fins als anys seixanta del segle passat l’esport era bàsicament tancat, homogeni, autònom i rígid, les tendències de les darreres dècades apunten cap a un escenari plural, canviant i informal. Ens trobem amb una estructura social cada cop més diferenciada –hiperindividualista– que provoca una diversificació creixent de les formes esportives. Segons Lipovetsky (1998, 114): «Ja no és l’esport aristocràtic dels orígens, sinó l’esport moda a la carta, la promoció accelerada dels “productes-esport”, el màrqueting de les versions opcionals que correspon al culte narcisista del cos i de l’animació; ja no la formació moral dels joves de l’elit social, sinó l’entusiasme de masses pel que fa a les pràctiques i les sensacions inèdites del cos.»
Durant la postmodernitat, el ventall d’activitats esportives s’eixampla considerablement. No només existeix una gran varietat d’esports, alguns relativament recents (els esports californians) o emergents (com el parkour), sinó que cadascun d’ells pot ser practicat des de nivells diferents. L’esport es presenta com una vivència totalment oberta; els hàbits esportius es diversifiquen en el si d’una nova societat en què l’oci és molt important. La cultura del lleure fa de l’esport una activitat socialment rellevant i culturalment vinculant. Difícilment podem eludir la creixent penetració social de l’esport, el fet que la seva valoració social ha canviat en els últims anys. Per il·lustrar-ho, podem fixar-nos en les tendències de la moda, reflectides molt especialment en les maneres de vestir.
En les nostres societats, no deixen de créixer les activitats per mantenir-se en forma, per obtenir una bona imatge corporal i per sentir-se actiu, sa i dinàmic. Proliferen els exercicis anaeròbics i aeròbics per tonificar el cos i que cerquen un benestar psicocorporal. També en aquesta línia, podem al·ludir a tots aquells que tenen aparells de musculació i de fer exercici a casa. Aquest esport «domèstic» és una altra de les manifestacions esportives de la postmodernitat.
D’altra banda, fàcilment trobarem tendències com l’estetització de la vida, la cultura egoica, l’individualisme o el materialisme consumista. És per aquest motiu que moltes persones s’inscriuen en un gimnàs empesos per uns valors que rendeixen un culte obsessiu a la joventut en forma de perfecció corporal. Són els mateixos que desitgen apropar-se a un estàndard estètic dictat per les modes imperants. L’esport d’elit i espectacular no és aliè a aquesta realitat i, per tant, subministra icones visuals que exerceixen un impacte notable en moltes persones. Coincidim amb Solar (2007, 58) quan diu: «L’esport és una manifestació individual i grupal de llibertat, no un instrument esclavitzant ni de tortura al servei de projectes comercials que passen per imposar-nos estètiques universals i unidireccionals.»
Sembla clar que es van imposant formes més individualitzades de fer esport, que la relació que manté cada individu amb l’esport adquireix un caràcter més personal. Com diu Bourdieu, l’esport no només és presentació d’un mateix, sinó també símbol de distinció i prestigi social. També, en aquest sentit, estem d’acord amb Lipovetsky (1998, 112): «L’esport s’ha alliberat del lirisme de les virtuts, s’ha posat a to amb la lògica postmoralista, narcisista i espectacular. Actualment, l’esport de masses és essencialment una activitat dominada per la recerca del plaer, del dinamisme energètic, de l’experiència d’un mateix: després de l’esport disciplinari i moralista, vet aquí l’esport-oci, l’esport-salut, l’esport-desafiament. De la pràctica esportiva no esperem res més que sensacions i equilibri íntim, valoració d’un mateix i evasió, “línia” i relaxació; la virtut ja no és el que legitima l’esport, ho fa l’emoció corporal, el plaer, la forma física i psicològica.»
Tal com ens diu aquest mateix autor, és durant la postmodernitat quan l’esport, sense trencar tots els lligams amb la moral, es converteix en un dels símbols més remarcables de la cultura individualista centrada en l’èxtasi del cos. L’esport participa activament de l’anomenada «societat de vivència», segons l’expressió de Gerhard Schulze (Lluís Duch, 2010). El narcisisme actual, consistent en l’autocomplaença, la sobrevaloració i el culte a un mateix, està inextricablement connectat amb l’aparença corporal. Com diu el sociòleg Javier Elzo, hem passat de la religió de l’esperit a la religió del cos.
Alguns experimenten l’esport com una aventura personal, com una manera de viure més intensament i autènticament. En aquest sentit, la tesi de Frankl resulta suggestiva. Aquest autor entén el fenomen esportiu com una ascètica moderna en un temps caracteritzat per la comoditat i l’abundància, en una època mancada de tensions potents i emocions fortes. L’esport és un autèntic estil existencial, fins i tot un mode d’extasiar-se; actua com un contrapunt necessari a la vida artificialment sedentària, anodina i avorrida que a molts de nosaltres ens toca viure. Així, afirma (Frankl, 2006, 57): «L’home tendeix a crear artificialment la tensió que la societat li nega: es procura ell mateix la tensió que necessita. I ho fa exigint-se alguna cosa a si mateix: força el seu rendiment... fins i tot el “rendiment” de la renúncia. I enmig del benestar, comença a privar-se de quelcom lliurement: crea de manera artificial i deliberada certes situacions de penúria. I comença, enmig de la societat de l’abundància, a aixecar “illots d’ascètica”, i aquí veig jo la funció de l’esport: l’esport no és la catarsi moderna, sinó que és l’ascètica moderna. Fins i tot quan l’home és més aviat espectador i fa esport passivament, busca la tensió.» Una mostra clara d’aquesta tendència és l’èxit dels triatlons (inclosos els Ironman) o de curses cada cop més populars com la Titan Desert o la Marathon des Sables.
Un fenomen connectat amb tot això podrien ser els esports d’aventura i risc o extrems (pensem en els X Games). Es tracta de pràctiques realitzades en medis terrestres, com l’espeleologia, l’escalada o el ciclisme tot terreny; en medis aeris, com el paracaigudisme, l’ala delta o el salt de pont, i en medis aquàtics, com el ràfting, el surf o el submarinisme. Totes aquestes activitats presenten un denominador comú: es tracta d’experimentar sensacions fortes o emocions extremes, fins i tot enfrontant-se amb els límits de la condició humana. La sensació d’aventura, incertesa i un cert risc calculat i previst –encara que no sempre– serien els ingredients principals d’aquestes modalitats postmodernes. Un bon exemple, encara que convertit en gran repte i alhora espectacle mediàtic, és el Ral·li Dakar.
En molts casos, es tracta d’activitats turisticoesportives amb un abast social cada cop més important, destinades a tots aquells individus addictes a l’alliberament d’adrenalina, en què l’important és experimentar una alteració psicofísica en forma de sensacions d’aventura i llibertat. Es tracta també de desmarcar-se de la monotonia ordinària mitjançant desafiaments, el contacte amb la natura i un plaer potent. Lacroix afirma que aquests esports són una mostra prototípica del culte a les emocions (2005, 41): «De la mateixa manera que el que es droga fuig del món real en un viatge narcòtic, ens intoxiquem amb experiències emocionals. O bé ens llancem als esports de risc. Hi ha molts signes que indiquen que els afeccionats a aquests esports obeeixen a la necessitat de mobilitzar el seu coratge per a alguna cosa heroica.»
En una societat hipertecnològica i urbana com la nostra, l’esport de risc i aventura pot contribuir a la desrutinització tot provocant situacions d’incertesa enmig d’un ambient absolutament natural. Es tracta de fugir d’un mateix i afrontar riscos per tal de tenir vivències diferents i experimentar emocions noves sense restriccions i inhibicions, d’una manera de combatre el tedi originat per la quotidianitat familiar i laboral. Val a dir que aquestes noves situacions esportives ens obliguen a accentuar la nostra consciència ecològica i a reforçar la protecció i la cura dels nostres recursos i espais paisatgístics.
Конец ознакомительного фрагмента.
Текст предоставлен ООО «ЛитРес».
Прочитайте эту книгу целиком,
