ho preguntem a un català o una catalana del carrer, probablement el primer que li vindrà al cap són imatges de països del sud, imatges brutals i crues que se’ns han fet quotidianes. Imatges que són vides i històries reals de pobles sencers relegats als marges. Parlem de pobresa per referir-nos a la realitat d’un “Tercer Món” i a les catàstrofes i les emergències que ens arriben a través dels mitjans de comunicació. La globalització ha creat noves oportunitats sense precedents per a alguns, però d’altres s’han quedat enrere, o al costat, és a dir, al marge. En tot cas, en un espai altre. Hi ha una vulnerabilitat que moltes vegades s’identifica o s’expressa amb el fet de ser arraconats, expulsats per una força major de caràcter estructural. Alguns parlaran dels nàufrags de la història, de les víctimes del progrés econòmic. Però la complexa i moderna maquinària que genera tanta pobresa no té un rostre. No hi ha noms concrets a qui es puguin exigir responsabilitats. Sempre és impersonal, difícilment imputable a una voluntat o a una decisió presa en un moment concret i per algú clarament identificable, tot i que les seves conseqüències sí que tenen rostre humà.
A Barcelona, és la cara d’una dona que dorm al carrer i no sap què menjarà demà. Caminarà tot el dia sense rumb, sentint que és molt lluny de casa, fins a esgotar les seves forces. Els peus li acabaran sagnant i, amb el temps, mentre es guareixen les seves ferides, s’avindrà a explicar el seu testimoniatge. Quan ja fa estona que estem parlant, la Júlia,[1] una romanesa que va haver de deixar enrere terra, amics i família per cercar un futur millor, em llança un repte: “Si se fija en mi cara, verá que yo he sufrido demasiado. Sólo en la cara ve cómo estoy, yo he sufrido demasiado y sólo tengo 47 años; no es fácil”.
Certament, jo hauria dit que tenia molts més anys. En confessar-me l’edat que té, probablement s’adona de la meva sorpresa. La Júlia demana una mirada que es pugui fixar en ella, una mirada que miri cadascuna de les arrugues i el rastre que han deixat en el seu rostre la vida al carrer i el sofriment. Em demana que, en mirar-la, la vegi; que, en mirar-la, pugui acollir els patiments, el dolor i les esperances de la seva persona.
Ara fa tres anys que vaig conèixer la Júlia. Les seves paraules m’acompanyen, com també m’acompanyen les de la Reyes, el Manolo, el Josep, el Francisco, l’Alberto, la Fathia, la Mercè, el Rachid, la Susana... El que els mou a parlar és el desig de ser escoltats, de poder dir-se. Volen dir-se en el relat per donar a conèixer als altres una realitat que és la seva, amb la consciència que la seva història singular parla de moltes altres vides singulars. Són vides que en algun moment s’han sentit sobreres, i que ara s’avenen a dir el que hi ha de buidor, de pobresa, d’absurditat, de desamor, d’injustícia, de desarrelament i també d’esperances en la seva història, una història que s’entrelliga amb moltes altres i que ens revela alguna cosa del que hi ha en el món. La seva ha estat en algun moment una de tantes mirades segrestades, una de tantes veus ignorades.
D’una manera especial, aquell dia la Júlia tenia la força del testimoni. La seva paraula em va interpel·lar i em va revelar a la impensada el secret que em ressona i em retorna a l’hora de començar a escriure aquestes pàgines: “Nadie te pregunta. Puedes morirte en la calle y nadie te pregunta ‘¿quién eres?’, y tampoco entiendes y nadie te dice ni hola. Estoy enfrente de la catedral cada noche hasta las cuatro o las cinco de la mañana. Allí hay gente, y la policía. Te sientes más protegida, pero nadie pregunta: ¿por qué estás aquí? O ¿qué ocurre contigo? No, nada, nada, y te sientes como transparente”.
Només cal mantenir els ulls una mica oberts: tots sabem que en una ciutat gran com Barcelona no hi ha un perfil, un prototipus de la persona que dorm al carrer. Fa uns quants anys potser sí que podíem respondre i dir quin era el perfil del sense llar. Ara no. Perquè hi ha homes joves, vells, dones grans i de mitjana edat, nascuts aquí, vinguts d’altres terres, n’hi ha que tenen fills i n’hi ha que no han tingut mai família, hi ha vídues, separats, abandonats. Són els qui sempre han fet tota mena de feinetes i les continuen fent, els qui un dia van tenir un negoci propi que es va ensorrar, els qui han treballat sense tenir cap contracte, els qui segueixen buscant feina. Perquè el carrer és l’últim esglaó d’un recorregut vital fet de ruptures i fracassos. Dormir al carrer és no tenir un lloc, una casa, un espai propi, teu, que et dóna el caliu i el repòs necessaris. Viure al carrer és emmalaltir, fer-se vell aviat. Perquè tots necessitem una casa on puguem sentir-nos acollits i recollits. Els sense llar són els sense lloc, tant com els sense agenda. No poden recórrer a ningú. La Júlia m’explicava el sentiment de caminar perduda, de no tenir ningú amb qui poder parlar, ni cap mirada on poder reposar la fatiga.
[1] L’entrevista va ser publicada en l’informe Un futur per a tothom. La dignitat en el treball. Barcelona: Càritas Diocesana de Barcelona, 2004 (www.caritasbcn.org).
mirades segrestades
No hi ha un sol perfil, com no hi ha un únic procés o un únic itinerari per dibuixar la diversitat dels mecanismes, dels processos que porten a no tenir un lloc. La vida al carrer és a l’extrem d’una espiral feta de ruptures i pèrdues. S’han trencat els lligams que els unien a una família, una gent, uns amics, una feina, un barri, una llar... Les causes d’això poden ser molt diverses. No té gaire sentit buscar explicacions de fora estant, que uniformitzen experiències singulars. La Júlia –i potser mai no ho hauríem dit sense escoltar-la– va haver de marxar fugint del seu marit. En la seva història personal, la pobresa econòmica, la soledat, l’aïllament i el carrer formen part d’un llarg procés d’alliberament i de la lluita d’una dona per recuperar la seva dignitat. Ara pot parlar i dir per on ha passat. Perquè se sent molt més forta; ja no experimenta aquell dolor punyent dels moments més difícils. Pensa el present com una nova vida: “Es como si hubiera vuelto a nacer”. Pot mirar i pensar el futur. I, com ella, entenem bé què volen dir la Susana o el Josep quan utilitzen la imatge d’“haver sortit del pou negre”: trobar la sortida, sortir-ne. Sortir-se’n vol dir refer relacions, establir nous lligams, que porten noves il·lusions. Són vides trencades (Jolonch, 2007) que es refan des del moment en què es pot tenir un lloc, un espai propi on sentir-se acollit, on poder ser acceptat i reconegut per algú. Perquè el rebuig, el menyspreu i el maltractament és el que han viscut els qui dormen o han dormit al carrer. Es tracta d’un sentiment profund de rebuig, d’expulsió, de ser fora perquè no els volen, perquè no hi ha ningú a qui puguin recórrer; un sentiment de desengany que els fa més fràgils i vulnerables, que els va tancant en ells mateixos. Perquè l’altre fa néixer la desconfiança, el perill, l’amenaça.
Els sense llar són la cara més dolorosa i extrema del que avui s’anomena l’exclusió social per representar el que hi ha de pobresa, de vulnerabilitat i de manca d’afiliació en el nostre món. L’exclusió és abans que res la vivència d’aquells que se senten relegats a viure als marges: no ser, no comptar, no existir com a subjecte social. Ja ho he dit: ser un “sense agenda”. És una expressió que m’ha suggerit el comentari d’una religiosa voluntària que treballa al Raval amb dones que exerceixen la prostitució: “Només que puguin tenir el teu número de telèfon, algú a qui trucar, ja és un pas enorme, els dóna la seguretat de comptar per a algú”. És una experiència revelada també per la Carmen,[2] mare jove boliviana que no té ningú i es troba sola, malalta, amb el seu nadó a l’hospital, i em diu que la trucada o la visita del voluntari de Càritas “ho eren tot per a mi”. Moltes vegades el primer pas fora del pou és tenir un número de telèfon, algú a qui hom pugui trucar per sentir-se vinculat, per començar de nou a ser algú per a algú. Aquesta és una de les finalitats de l’acció social: recrear un espai de trobada, d’acollida i d’acompanyament on es fa possible l’intercanvi i la reciprocitat entre persones reals i en temps real: “La persona concreta que està al carrer necessita, amb urgència i de forma simultània: proximitat, en forma de paraula i de relació, que humanitza; i solidaritat, expressada en el suport econòmic, que dignifica. Com veiem, els factors que intervenen en la situació dels sense llar ens remeten a la proximitat i a la solidaritat” (Busquets, 2007).
Els
