seria difícil d’imaginar un segle enrere […]. I, tanmateix, també vivim en un món amb una misèria, una indigència i una opressió extraordinàries […]. Superar aquests problemes és una part central de la pràctica del desenvolupament” (Sen, 1999). Amb aquesta afirmació respecte a la pobresa en el món actual, se centra l’atenció en la qüestió de la injusta distribució de la riquesa, i no tant en la del creixement econòmic. Les grans aportacions d’Amartya Sen des de la seva experiència personal en un país com l’Índia són el valor de la llibertat i la capacitat de l’individu per exercir la seva llibertat. Respectar la dignitat humana significa assegurar la mínima llibertat de tenir aliments. La qüestió no és la distribució d’aliments ni de béns materials per a tothom. El que està en joc és la capacitat i la llibertat que cada individu té. Quan no hi ha aquesta capacitat i no es poden desenvolupar les potencialitats, arriba la fam i la pobresa.
“Per una llibertat més gran” és el títol que dóna nom a l’Informe del secretari general de les Nacions Unides (2005), on es constata un fet esperançador: “En els darrers vint-i-cinc anys, el món ha assistit a un retrocés espectacular de la misèria que abans mai no havíem vist”. En el mateix informe, apareixen dades que malauradament constaten que en els mateixos anys hi ha desenes de països que s’han empobrit encara més. Cada any tres milions de persones moren de sida i onze milions d’infants moren abans dels cinc anys. El pas a l’acció és més urgent que mai en els darrers anys. El canvi climàtic ha entrat en l’escenari d’un món que ja estava marcat per un dèficit profund i generalitzat en matèria de desenvolupament humà. Els riscos i els perills que suposa afecten, en primer lloc, els més pobres. Aquestes són les dades del darrer Informe sobre desenvolupament humà, 2007-2008, del PNUD, que analitza en profunditat els riscos emergents del canvi climàtic, un canvi que afectarà de manera desproporcionada els països que ja pateixen els nivells més alts de pobresa i vulnerabilitat: “L’any 2080 es podria veure augmentada la xifra de persones amb escassetat d’aigua en uns 1.800 milions al món” (PNUD, 2007-2008).
El que ens diferencia d’altres èpoques és el fet que sabem que amb una bona redistribució de la riquesa n’hi hauria prou perquè tots visquéssim en condicions de dignitat. Si disposem dels coneixements, la tècnica, la capacitat financera, què és el que ens manca? La resposta està en la voluntat política i en la determinació personal i col·lectiva per fer front a les desigualtats i la misèria que fa que els uns visquin en l’abundància a costa de la misèria dels altres. Avui som conscients que hi ha una capacitat sense precedents de recursos i tecnologies disponibles per fer realitat el dret a una vida digna i al desenvolupament entès des de la nova perspectiva de l’alliberament.
Amartya Sen va introduir amb força la idea de la importància de la llibertat per avaluar la qualitat del desenvolupament. Es tracta d’una perspectiva que té molt present que el creixement econòmic no és suficient. Reduir els índexs de pobresa no es pot fer a qualsevol preu. No hi pot haver desenvolupament sense respecte dels drets humans, ni drets humans sense desenvolupament. Separar la seguretat del desenvolupament i els drets humans suposa un cost molt alt, massa. El desenvolupament dels pobles no es fa només des de les inversions, els índexs de productivitat o la valoració del PIB. La riquesa principal d’un país són les seves persones i les capacitats que tenen per crear i recrear el fet de viure juntes des de la llibertat de cadascuna.
El que compta de veritat són les opcions, les oportunitats vitals i les capacitats per triar i participar en la construcció del fet de viure junts. Sen defensa una mesura del nivell de vida en termes de capacitats. El seu pensament ens acosta a una nova comprensió del desenvolupament en termes de llibertat: un desenvolupament humà i sostenible, que no se centra tant en la renda disponible com en la llibertat de l’individu per triar i desenvolupar les seves potencialitats. La seva és una aposta que possibilita la configuració del propi destí de les persones i els pobles, que els ofereix oportunitats i els incorpora activament en aquesta configuració, lluny de fer-los receptors passius d’enginyosos programes de desenvolupament. En altres paraules, el concepte de desenvolupament humà postula que la persona és el subjecte, el fi i alhora el beneficiari del desenvolupament. És una idea que vincula el desenvolupament amb els drets humans. El desenvolupament ha de servir per a la construcció no sols de les capacitats individuals, sinó també de les capacitats socials. Això implica generar espais per a la creació d’un “nosaltres”, per enfortir les identitats i reconèixer les diversitats com a part intrínseca d’una comunitat d’interessos i de fins compartits. La responsabilitat social significa, en aquest sentit, apel·lar a un nosaltres: “D’aquí ve que un dels reptes actuals consisteixi a resoldre la difícil qüestió de com aconseguir, alhora, ser subjectes autònoms i ciutadans solidaris evitant tant l’individualisme autista com el col·lectivisme ofegador. Una solidaritat veritablement moderna –alliberadora dels subjectes– ha de partir d’una individualitat emancipada i autònoma. Però l’emancipació dels subjectes difícilment es podrà atènyer sense la implicació, per mínima que sigui, en una consciència col·lectiva” (Castiñeira, 2004, 52).
Des d’aquesta perspectiva, cal interrogar-nos sobre aquella noció tradicional de pobresa que es limita als diners i als ingressos. La dignitat de la persona també vol dir fer possible el desenvolupament de les seves capacitats, oferir-li les oportunitats de participació, de creació, de construcció i de creixement que van molt més enllà de la pura subsistència. La igualtat d’oportunitats també s’esdevé en l’accés a la salut, la participació política, la formació i l’escola, el treball digne i tot allò que fa possible l’acompliment d’una vida digna. La preocupació pel que la gent és, i no solament pel que té, és al cor d’aquest plantejament que implica tots els agents socials i els poders públics i democràtics en un projecte social compartit.
la desigualtat i el valor de la llibertat
La llibertat és alhora l’objectiu primari i el mitjà principal de desenvolupament. L’economia, el creixement, la productivitat i el progrés tecnològic són importants, fins i tot crucials, però el seu valor ha d’estar relacionat amb els efectes que tenen en les vides i les llibertats de les persones. “Si, en darrer terme, l’objectiu fos propagar la llibertat de l’home per viure una existència digna, llavors el paper del creixement econòmic consistiria a proporcionar majors oportunitats en aquesta direcció i s’hauria d’integrar en una comprensió més bàsica del procés de desenvolupament” (Sen, 1998). Aquells que han pogut conèixer de prop la realitat i el sofriment que es viu en els països pobres entendran que, cada cop que ens referim a la pobresa que es viu en els països rics, ens referim a una pobresa relativa, una pobresa que no es mesura per mitjà dels índexs de mortalitat infantil o pel nombre de mares que moren en l’embaràs o en el part. Tot i així, hi ha una forma de pobresa que té molt a veure amb les desigualtats que hi ha en una societat rica com la nostra.
De quines formes de desigualtat o de pobresa parlem quan vivim en un món lliure? Sen també es refereix a la realitat del món dels països rics, i critica l’economia clàssica del benestar perquè no ha prestat atenció a les generacions futures ni a les qüestions ètiques. És una economia centrada en el consum de béns materials i no tant en les potencialitats i l’increment de les oportunitats de la persona. Des de la seva perspectiva, “el valor del nivell de vida resideix en la vida, i no en la possessió d’articles de consum, perquè això té una importància derivativa i variable” (Sen, 2001), una importància que traspassa les desigualtats enormes que es donen entre països i que ens porta al cor de les societats riques. Les desigualtats, la dualització, constitueixen un procés que afecta no sols l’escissió creixent entre el nord i el sud. La llibertat en les societats més riques pot ser viscuda com una amenaça per a aquells que per falta d’oportunitats no poden exercir-la. També en aquests països s’ha eixamplat la distància entre aquells que gaudeixen d’un lloc de treball estable i els que han de sobreviure com poden atrapats per la precarietat i la inseguretat que aquesta precarietat genera. La separació és tan gran que es palpa físicament. Enmig del més gran luxe enlluernador, la pobresa
