Exclusió social. Anna Jolonch Anglada

Чтение книги онлайн.

Читать онлайн книгу Exclusió social - Anna Jolonch Anglada страница 5

Exclusió social - Anna Jolonch Anglada Observatori de valors

Скачать книгу

dels barris de negocis més rics del món (Sondag, 2005).

      En el si d’una societat rica com la catalana, si continuem mantenint els ulls oberts, també hi veurem persones i col·lectius empobrits que queden fora dels circuits productius. Són els qui d’un dia per l’altre no compten. Ho veurem quan parlarem de les noves formes de pobresa. Ho hem sentit per mitjà de la veu de la Júlia, una dona que ha hagut de viure al carrer, una sense llar, sense ningú.

      Els sense llar són la punta de l’iceberg d’una extensa vulnerabilitat social que torna fràgil el món de les relacions i la persona, una vulnerabilitat que té rostres concrets: immigrants, refugiats, mares que no saben què donaran per menjar als seus fills, aturats, pobres de solemnitat, joves a qui els segresten els somnis, els qui queden al marge del progrés, aquells que no disposen dels mínims indispensables per garantir una vida digna. Són els nàufrags del sistema (Latouche, 1993), els pàries urbans (Wacquant, 2007), les vides malaguanyades (Bauman, 2005), els qui viuen en barris d’exili (Dubet & Lapeyronnie, 1992). Són els qui aglutinem i volem representar mitjançant la categoria d’exclosos. Però, en realitat, no són lluny. No són pas fora. No formen part d’un altre món. Són entre nosaltres, enmig del tràfec de les grans ciutats, viuen a la intempèrie o en una habitació rellogada, en un alberg de l’ajuntament, potser a una cel·la de Can Brians, en un barracó d’obra, un taller tèxtil, un garatge, un terrat o uns soterranis.

      Ens proposem, a continuació, provar de veure per què té sentit parlar de pobresa i de desigualtats en el context català. Malgrat l’èxit de la noció d’exclusió, la pobresa segueix essent una constant i un referent. Abans de preguntar-nos per què s’ha fet el pas terminològic i perceptiu de la pobresa a l’exclusió, fem un breu recorregut per alguns dels informes i estudis sobre pobresa que s’han publicat els darrers anys a Catalunya. Veurem, però, que aquest recorregut no es pot fer sense negar la complexitat inherent al fet de voler dir qui és pobre avui a Catalunya i sense defugir les conseqüències que això té en la vida política del país i dels seus ciutadans.

      Ho ha deixat escrit Amartya Sen: no hi ha cap definició de pobresa que pugui escapar als valors, les motivacions i l’ètica. L’enfocament de Sen és el de l’opció pel pobre com a tal. El problema de la pobresa és, en primer lloc, el del pobre. És per això que per a Sen és important que la perspectiva d’anàlisi de la pobresa sigui des de la immersió, això és, des de l’arrelament en la vida de la gent. “La veritat ètica està en la vida humana i correspon a ella; sols pot ser mirada des del punt de vista de la immersió” (Nussbaum & Sen, 1998, 320). L’interès i l’estudi de la pobresa només tenen sentit per l’interès i la reivindicació de la dignitat del mateix pobre. Sen assenyala que “el primer requisit del concepte de pobresa és el criteri per decidir en qui hauríem d’enfocar la preocupació” (Sen, 1991). Després ens aporta el seu parer: “L’enfocament del concepte de pobresa està en el benestar del pobre com a tal”.

      Des d’aquesta perspectiva, que se centra en la mateixa persona del pobre, la seva dignitat, les seves llibertats i capacitats, es presenten molts límits a l’hora de mesurar i oferir xifres estadístiques. Sí que ens sembla important, en la línia d’una recerca que es vol comprensiva, avançar en la interrogació i el dubte sobre allò que entenem per pobresa. De la interrogació neixen nous dubtes i es desprenen limitacions inherents a la voluntat de mesurar i gestionar la pobresa. Resseguint les incerteses i la indicibilitat del fenomen, emergeix el costat fosc, l’opacitat de l’objecte “pobresa” (allò que queda als marges de la fotografia, allò que la recerca empírica no deixa veure). Les preguntes inicials es transformen, ens n’apareixen d’altres al llarg del camí que ens semblen més pertinents, que ens revelen alguna cosa de la manera com mirem i interpretem el món dels pobres. El repte segueix essent deixar-nos mirar i interpel·lar pel seu crit, no tancar els ulls i escoltar la seva veu.

      sumar i restar pobres

      Hi ha una pregunta que interessa –que semblaria obligada– i que gairebé sempre ens fan als qui treballem en l’àmbit de l’acció social quan participem en taules rodones, conferències o entrevistes a la ràdio: quantes persones pobres hi ha a Catalunya? Si el tema interessa, se sol acompanyar d’altres preguntes com: qui considerem que és una persona pobre? Ha augmentat la pobresa? Per als mitjans de comunicació, les xifres –que en realitat no sempre diuen gran cosa– són imprescindibles. El periodista sap que sense una xifra, i si pot ser impactant, no hi ha notícia. Allà on hi ha xifra, hi ha titular. Sense una xifra, la pobresa segueix essent invisible. Un cop coneguda la xifra (depèn de la sensibilitat i els interessos dels uns i els altres), la pobresa pot continuar essent igualment invisible. I així anem tots, periodistes, polítics, investigadors, líders i agents socials de tota mena: darrere la xifra. I els pobres, aliens al mareig de dades, segueixen al lloc on eren.

      Tornem-hi. No hem oblidat la pregunta: quants pobres hi ha a Catalunya? Les respostes varien segons qui respon i des d’on ho fa. Són fruit del posicionament, perquè s’han de respondre des d’un lloc determinat. Les darreres dades de l’Institut Nacional d’Estadística situen en un 19,9% el percentatge de persones que estan per sota del llindar de la pobresa relativa a l’estat espanyol (Enquesta de condicions de vida 2006, INE, novembre del 2007). Des de l’INE, amb aquesta mateixa dada, se situava el percentatge de pobres a Catalunya en un 12,1%. És una dada que no és correcta si s’aplica la renda mitjana catalana en lloc de l’espanyola. En aquest cas, el percentatge a Catalunya es va fixar per a l’any 2006 al voltant del 19%, segons les dades oficials de l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT, 2008). La referència catalana varia també si es defineix la línia de pobresa en un àmbit territorial més reduït (i, per exemple, a les comarques de Tarragona, o en un municipi com Solsona, els valors serien més petits).

      En el context català, que és l’europeu, la major part de les investigacions estableixen un llindar de pobresa relativa que es fixa d’acord amb la societat de referència. Per tant, quin és el llindar de pobresa que hem de fer servir a Catalunya? Un llindar català o estatal? O potser caldria un llindar europeu? O un llindar mundial? O local? Aquestes són preguntes que formulen els autors de l’estudi Evolució de la pobresa monetària i la desigualtat a Catalunya (2005).

      La major part dels informes i les dades que s’ofereixen a nivell estatal i autonòmic es refereixen a una concepció relativa de la pobresa, que es mesura per sota del 60% de la mediana[3] segons les recomanacions i els estàndards europeus.[4]D’aquesta manera es considera pobra tota persona que té una renda disponible per sota d’aquesta mediana. L’objectiu és establir un llindar d’ingressos a partir del qual es considera que el nivell de vida és adequat. Per tant, aquesta concepció de la pobresa està molt lligada a la concepció de la desigualtat: “Per tal de mesurar el risc a la pobresa a la qual està exposada una població, cal establir un llindar d’ingressos anuals sota el qual una llar o una persona entra en l’àmbit d’aquest risc: en el cas de Catalunya, aquest llindar és de 8.276 euros nets anuals, el qual situa el risc a la pobresa de la població en un 19%. En comparació de l’any anterior, la taxa de risc a la pobresa ha augmentat, ja que era del 17,2%” (IDESCAT, 2008).

      El valor del llindar, quan és expressat com a valor dels ingressos totals de la llar, dependrà de la dimensió de la llar i de les edats dels seus membres. Per exemple: “Per a una llar unipersonal, el llindar del risc de pobresa s’estableix en 8.276 euros nets anuals; mentre que, per a una llar amb dos adults i dos infants menors de 14 anys, el llindar passa a ser de 17.380 euros” (IDESCAT, 2008).

      A l’hora de mesurar la pobresa econòmica, no és el mateix viure sol o amb altres membres de la família que tenen ingressos, com tampoc no és el mateix tenir cura de fills petits o no tenir-ne o haver de fer una transferència econòmica, com en el cas de les separacions matrimonials. També cal considerar el nivell de prestacions públiques a les quals

Скачать книгу