invalidat, prescindible, innecessari. Donar-los la paraula és una forma de retornar-los allò que els ha estat pres. En el seu relat, la Júlia es reapropia de la paraula, que és una manera de reapropiar-se de l’existència, de l’ésser, de la seva història. Ella és la protagonista principal del seu relat.
En l’exercici de reprendre la paraula, la Júlia deixa parlar el dolor, i el que demana és que ens dignem a mirar-la, que deixem d’ignorar que, enmig del benestar, del consum desmesurat, de la riquesa, el tràfec i el bullici, hi ha mirades segrestades. En la mirada es reconeix el que és pròxim i el que és llunyà. Hi ha mirades segrestades perquè, si les miréssim, ens recordarien que les seguretats són fràgils, que cap de nosaltres no està blindat contra la precarietat i la vulnerabilitat, que s’estenen dins del cos social, però que també formen part de la condició humana. Es desvetllen pors, incerteses, temors molt profunds. És com si per negar l’existència de la feblesa i la vulnerabilitat ens creguéssim menys vulnerables, menys responsables també. No mirar és una manera de negar l’existència. És el que s’ha fet i se segueix fent sovint des dels poders públics. Em refereixo a les darreres ordenances que, en nom de la convivència ciutadana o d’un suposat civisme, s’afegeixen a un dels corrents subterranis del nostre temps, que criminalitza (FEANTSA, 2007) els més pobres perquè viuen al carrer –o perquè negocien, venen, intenten guanyar-se la vida–. Sense solucionar-ho, el que es fa és retirar, amagar, emmascarar el problema. S’intenta per tots els mitjans que no es vegi. Es retira de la vista de la gent allò que no es vol que sigui vist: la mendicitat, el top manta, el venedor de llaunes, la prostitució. El cert és que s’ha donat una major visibilitat als discursos de penalització i de “neteja social” (Subirats, 2006 b). El més preocupant, però, és l’imaginari que es crea entorn d’aquestes persones, com si l’aspecte punitiu fos el correcte, en un moment en què hi ha actituds agressives envers els més indefensos i desvalguts (Ruiz, 2006).
Es consolida una tendència a l’augment del control social i de l’estigmatització de determinats col·lectius. Castigar els pobres (Wacquant, 2006), els qui no tenen lloc ni espai propis, els qui no tenen casa i també fan nosa a les places i als bancs de les ciutats. Sovint els sentim dir: no em volen ni al carrer. La tendència és afegir més violència i expulsar els qui ja s’han vist abocats a viure al marge.
Aquestes persones acaben essent apartades, arraconades, segregades, i reben exclusió rere exclusió ja sigui per motius de seguretat, de policia o d’higiene. Càmeres de videovigilància, tanques de separació, policies, instal·lació de bancs “antitranseünts” perquè no s’hi dormi, tot s’hi val per tal de deixar nets els carrers, i el perill sempre sol venir dels més pobres (Cabrera, 2006).
El primer compromís ètic ha de ser el de no tancar els ulls i el de voler escoltar el clam dels més pobres. Per fer-ho, cal desplaçar-se, moure’s, canviar de lloc. Perquè el món es coneix des dels seus límits, les perifèries, la espalda del mundo, com es titulava encertadament el film de Javier Corcuera. Saber qui són els pobres, on viuen, són preguntes que hem de permetre que ens persegueixin. Ens hem de deixar interpel·lar per la realitat com a obertura a un més enllà de nosaltres mateixos. És en el rostre sofrent de l’altre on sorgeix la interpel·lació, que es tradueix en prioritats, valors, compromisos i actituds en la seva dimensió ètica i política.
Així ho explica en el seu testimoniatge de compromís amb els més pobres Xavier Palau, directiu d’Intermón-Oxfam, en una conferència que va fer el 2003 al MIIC-Pax Romana: “M’he sentit perseguit, a vegades fins i tot acorralat, per la pregunta: on són els pobres?, per què hi ha pobres?, quina responsabilitat tinc jo?, què puc fer davant les víctimes innocents? El que realment recomano com a acció transformadora és que ens deixem perseguir per aquestes preguntes, perquè ens obliguen a obrir molt més els ulls i el cor al que passa al nostre voltant: al metro, a casa, al carrer, a la feina, a la tele, als diaris, a d’altres indrets del món. Cada resposta ens obre a una nova pregunta”.
Deixar-se perseguir per les preguntes que et poden dur –com en el compromís d’en Xavier Palau– molt lluny de casa. Des d’aquí, parlar dels valors és parlar de la raó ètica originària que adquireix rostre humà. Així, podem dir que el rostre de l’altre, la seva aflicció i el seu sofriment representen la qüestió humana per excel·lència. La seva presència és la font viva de la moralitat i de la resposta ètica. La preocupació per l’altre m’apel·la infinitament (Lévinas, 1977). El seu rostre i el pes de la realitat ens obliga, deixa de ser un imperatiu extern i passa a ser una crida, una inquietud ètica.
Les paraules de la Júlia són el rerefons d’aquest text. La seva interpel·lació ens manté alerta i ens revela que entrar a mirar el món de l’exclusió comporta en tot moment deixar-se afectar per situacions reals, situacions i realitats que voldrem conèixer millor, contextualitzar i comprendre sempre des de la proximitat. El potencial de la mirada és també el potencial de la proximitat. La solidaritat és l’escola dels ulls oberts (García Roca, 1999). La consciència i el respecte es desperta des de la mirada atenta (Esquirol, 2006). La presència de l’altre i el seu dolor, el sofriment que genera tanta injustícia i les dignitats vulnerades, són una crida a la responsabilitat, personal i col·lectiva. Des de la proximitat i la quotidianitat, quan entrem en contacte amb les fonts de la vida, amb la fragilitat, el que està en joc és la pròpia humanitat del qui mira. La humanitat consisteix a entrar, acostar-se, mirar i escoltar la raó de l’altre que ens interpel·la i ens sol·licita en la qualitat humana (Collet & Fernàndez, 2007).
La complexa i moderna
maquinària que genera
tanta pobresa no té un rostre.
En una ciutat com Barcelona
no hi ha un prototipus de la
persona que dorm al carrer.
La vida al carrer és a l’extrem
d’una espiral feta de
ruptures i pèrdues.
La consciència i el respecte
es desperta des de la mirada
atenta.
[2] Entrevista publicada a la revista Més a prop de Càritas (MAC), 28 (maig del 2007).
II. Mirades des del prisma de la pobresa
“Els sis-cents milions de persones que segons el Banc Mundial malviuen amb un euro diari, els ‘pobres de solemnitat’, els desesperadament pobres, només representen el 9,38% de la humanitat. Pot semblar un percentatge molt alt, però estic segur que fa cent anys la proporció era del 25 o del 30%, i en segles anteriors era molt més elevat, del 30, del 40 o del 50 %. En alguna cosa hem millorat. Malgrat tot això, el binomi pobresa-riquesa és en l’actualitat més extrem que mai abans en la història. Les diferències entre rics i pobres són abismals, no solament entre els individus, sinó també entre els grups de persones. En molts països desenvolupats, l’1% de la població amb ingressos superiors pot rebre anualment unes 500 vegades més que l’1% amb menors ingressos. Els executius d’algunes grans empreses guanyen de mitjana entre 300 i 400 vegades més que el salari mitjà dels empleats. La desigualtat es pot observar de moltes maneres, però es percep a simple vista. En temps passats es podia atribuir tanta pobresa a la falta de productivitat general del sistema econòmic. La pobresa de les masses era el resultat de la ignorància i de la ineficiència regnants. Ara això ja no es pot dir. Tenim coneixements i productivitat per assegurar una vida digna a tothom. El ‘capitalisme real’ és el responsable de la mala organització ètico-moral de l’economia mundial i de la convivència, vergonyosa, irracional i absurda, en un món cada vegada més
