mentre que entre els menors d’aquesta edat puja al 17%.
La novetat és en la consideració dels afectes: el deure d’estimació incondicional dels fills/filles envers els pares i mares continua suscitant un acord majoritari, però d’una manera cada cop menys clara. Si el 80% pensava així el 1990, el 2009 ja només és poc més dels dos terços de les persones enquestades. En paral·lel, creix l’acord respecte de la consideració que un fill no ha d’estimar els pares si ells no s’ho han guanyat amb la seva conducta: del 15% d’acord el 1990 es passa al 32,1% el 2009. D’aquesta manera, es veu cada cop més legítim fer dependre l’afecte pels pares de l’adequació de la conducta en la criança dels fills. En aquest cas, s’obté l’estimació no per la posició (de poder) que ocupa, sinó per l’autoritat que s’ha guanyat exercint correctament el rol de pare o mare. Tornem a trobar, doncs, la vella oposició entre potestas i auctoritas, subjacent a la crisi d’autoritat, que també ha arribat a la institució familiar (Sáez, 2008). D’altra banda, mentre que en la generació dels 65 anys en endavant l’acord amb l’estimació incondicional dels pares arriba al 85%, es redueix al 70% en la generació dels 45 als 64 anys i, per sota dels 45 anys, el grau d’acord davalla fins al 56-58%. Quant a la ideologia, en posicions d’esquerra i de centreesquerra l’acord amb la incondicionalitat oscil·la entre el 61 i el 64%, mentre que en posicions de centredreta augmenta fins al 72% i, en posicions de dretes, fins a quasi el 84%.
La valoració es complementa amb el grau d’acord amb l’enunciat “els fills adults han de tenir cura dels pares fins i tot a costa del seu propi benestar” (58,5%), vers l’enunciat “els fills tenen vida pròpia i no han de sacrificar el seu benestar personal pels pares” (28,5%). Si ens hi fixem, són enunciats simètrics als que es refereixen a la relació dels pares cap als fills; la distinció és en el fet que, en plantejar els deures dels fills i filles cap als pares, la percepció del deure baixa 20 punts, i la percepció procliu a fer prevaldre el benestar personal dels fills davant del sacrifici envers els pares es més que duplica. On sí que s’assoleix un major consens és en l’enunciat “en cas de pare/mare greument malalt, el fill té el deure de tenir-ne cura” (83,9%), ja que es presenta una situació prou més extrema.
Finalment, val a dir que en l’enquesta del 2009 el 93,4% es mostra d’acord amb l’enunciat “les persones haurien de poder decidir si tenir fills o no”, mentre que només un 14,1% defensa que “és un deure envers la societat tenir fills”, cosa que cal interpretar com una nova onada de liberalització, en aquest cas respecte del suposat deure social de les famílies de tenir descendència.
Конец ознакомительного фрагмента.
Текст предоставлен ООО «ЛитРес».
Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.
Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.
