És a dir, ja és vist com absolutament justificable per una immensa majoria dels enquestats. A aquests nivells, gairebé ja podem dir que el fenomen s’ha normalitzat quasi completament.
El divorci ha tingut una evolució similar. El 1990 era considerat de forma ambivalent, en rebre una puntuació de 5,47, pràcticament al bell mig entre el justificable i l’injustificable. El 2000, en canvi, amb un 6,74 ja s’inseria en el camp d’allò que amb certa claredat es veia com a justificable. L’impuls definitiu, i en aquest cas la seva normalització com a situació social, arriba el 2009, amb un 8,11 de puntuació, cosa que el fa quasi absolutament justificable per a la majoria de la població enquestada. Aquestes dades mostren que la societat catalana aposta definitivament per una família plàstica (Sáez, 2008), que no només pot prendre diversos formats (institucionalitzada o no, heteroparental o homoparental, etc.), sinó que a més pot fer-se i desfer-se a voluntat de les parts.
L’avortament (preguntat en genèric) sembla tenir una evolució calcada a la del divorci, però amb deu anys de decalatge. Partia, el 1990, d’una puntuació de 4,55, de manera que era vist més aviat com a injustificable. El 2000, la puntuació de 5,48 recorda a la del divorci el 1990. I el 2009 es trenca l’ambigüitat i amb una puntuació de 6,98 (també molt paral·lela a la que obté el divorci el 2000) s’inscriu en el marc d’allò que es considera justificable amb relativa claredat.
La inseminació artificial i la fecundació in vitro s’han plantejat per primer cop en l’enquesta del 2009, de manera que no en tenim dades evolutives. Tanmateix, s’evidencia un ampli suport al fenomen, amb un 8,43 de mitjana de puntuació. Això pot concordar amb el fet que la societat catalana és una de les que menys es reprodueix i on últimament ha augmentat de forma significativa l’edat de la mare en el naixement del primer fill. En la mesura en què han augmentat les parelles amb problemes de fertilitat quan decideixen tenir un fill, el suport a aquestes tècniques pot respondre a la seva necessitat.
L’experimentació científica amb embrions humans ha estat l’ítem que ha fet un salt més gran en només una dècada. Si el 2000 es valorava amb un 2,23 i, per tant, es considerava com a inequívocament injustificable, el 2009 ha passat a valorar-se amb un 6,86, de manera que ara esdevé clarament justificable per a una majoria de la població enquestada. La distància recorreguda en poc menys d’una dècada no deixa de ser, en aquest sentit, prou significativa, i certifica que continua essent hegemònica la visió de la ciència mèdica com a redemptora de les limitacions de la natura i fins i tot del propi cos.
La segmentació pel que fa a la moral sexual té un clar component generacional, educatiu i ideològic. Tant les relacions extramatrimonials com les relacions sexuals casuals es troben més justificables com més jove és el grup d’edat, i el mateix passa a mesura que es té un nivell d’estudis més elevat. La variable ideològica també juga el seu paper, ja que els enquestats ubicats a l’esquerra s’hi mostren més tolerants (i en el cas de les relacions casuals, també els de centreesquerra). Pel que fa al gènere, els homes es mostren més tolerants que les dones davant d’una aventura extramatrimonial. De totes maneres, val a dir que en el primer supòsit tots els subgrups s’hi mostren en contra. En canvi, en les relacions sexuals casuals, la ruptura és més profunda: la majoria de subgrups s’hi mostra favorable, però el segment de 65 anys en endavant, el segment amb estudis fins a primaris i el segment ideològic de centredreta i dreta mantenen puntuacions inferiors a 5, cosa que significa que ho veuen injustificable. Pel que fa a la prostitució, tot i que tots els subgrups la veuen lleugerament injustificable, val a dir que els homes s’hi mostren més tolerants que les dones i a mesura que hom es posiciona cap a l’esquerra també ho justifica més. El segment d’edat més crític continua essent el d’edats avançades, igual que el segment d’estudis fins a primaris.
Pel que fa a l’homosexualitat, les dones la justifiquen més que els homes, i s’és més tolerant amb el fenomen a mesura que hom té més estudis i com més a l’esquerra se situa. Tanmateix, tots els subgrups (fins i tot els escorats ideològicament a la dreta, que són els més crítics) la veuen justificable.
El mateix passa amb el divorci: tots els subgrups el veuen justificable, per bé que hi hagi una certa variació en funció del nivell d’estudis (a més estudis, més acceptació) i una clara segmentació entre el centreesquerra i l’esquerra (mitjanes d’entre 8,04 i 8,84), i el centredreta (6,91) i la dreta (5,95). L’avortament, en canvi, és més controvertit. L’accepten més els homes que les dones i, mentre que tots els grups d’edat el troben més aviat justificable, el segment de 65 anys en endavant continua trobant-lo injustificable, encara que sigui per molt poc (5,32). Igualment, els qui tenen estudis primaris o inferiors hi estan més en contra que a favor (5,04), com també els qui es de- claren de centredreta (5,44) o –sobretot– de dreta (4,07). La resta de subgrups el veuen justificable, encara que molt més els qui es declaren d’esquer- ra (8,24) que no, per exemple, els qui es declaren de centreesquerra (6,6).
L’experimentació científica amb embrions humans és més defensada pels homes que no pas per les dones. Curiosament, en aquest aspecte el segment amb estudis superiors és força més crític que no els de nivells educatius inferiors. En el terreny ideològic, només des de l’esquerra se l’accepta amb claredat (7,26), mentre que des de la dreta es veu més aviat com a injustificable (5), tot i que s’hi evidencia una certa divisió d’opinions. En canvi, l’acceptació de les tècniques d’inseminació artificial o de fecundació in vitro és transversal a tots els segments. Només el factor ideològic propicia una certa segmentació, essent-hi més favorable com més d’esquerres s’és.
Cal entendre que l’evolució de caràcter liberal que es detecta en la societat catalana és transversal. És a dir, s’ha produït en tots els segments de la població. Ara bé, això no vol dir que s’hagi produït a la mateixa velocitat. Així, per exemple, tot i que totes les posicions ideològiques han evolucionat cap a postures més liberals, les posicions d’esquerres ho han fet més acceleradament que les de dretes en la majoria de les qüestions que abans ja separaven els dos grups. A excepció de la valoració de l’homosexualitat (on s’han acostat posicions), podem dir que la societat catalana avui està més polaritzada que fa una dècada en qüestions ideològiques relacionades amb valors relatius a la moral sexual o a la família.
Els aspectes que incideixen en aquesta polarització són l’avortament, l’experimentació amb embrions humans i el divorci, principalment. En menor mesura, les qüestions relatives a la moral sexual i a les tècniques de reproducció assistida. Però en aspectes com ara l’avortament i el divorci, la distància entre la valoració moral d’ambdues posicions gairebé s’ha duplicat des del 2000. Amb relació a l’experimentació científica amb embrions humans, la distància quasi s’ha multiplicat per set. En resum, es pot afirmar que l’eix ideològic ha fet augmentar les diferències pel que fa a quins criteris morals s’han d’aplicar a qüestions relatives als valors familiars i a la moral sexual. La disparitat ètica entre el pol d’esquerres i el de dretes avui dia és sensiblement més àmplia que l’any 2000.
La socialització familiar: evolució dels valors que s’han de transmetre
En un dels apartats de l’Enquesta es demana que es valori el grau d’importància que té educar els infants en el si de la família perquè desenvolupin determinats valors instrumentals (Rokeach, 1973) necessaris per assolir objectius vitals més abstractes. En l’anàlisi de Francisco Andrés Orizo del 1990 (Orizo, 1991), l’autor va reagrupar el ventall de valors esmentats i els va separar en funció de si eren de tipus materialista o postmaterialista. Nosaltres ara utilitzem la tipologia resultant per tal d’avaluar l’evolució de cadascun dels valors i del bloc corresponent entre 1990
