“neoconservadors” i, tot i que en menor mesura, els del clúster 3, “individualistes pragmàtics” (malgrat que amb alguna connotació del present), mentre que, al pol del futur, el de la modernitat, hi hauria els components del clúster 5, els “neomoderns”, i els del clúster 4, els “individualistes cívics”. Situant-se en un punt intermedi, atesa la seva inequívoca tendència a un present que es desentén del futur, hi tindríem les persones que conformen el clúster 2, els “individualistes egocèntrics”.
Els dos pols de l’eix de les abscisses divideixen la població catalana pràcticament per la meitat: al pol de la societat (propi dels implicats socialment) hi trobaríem el 49,6% de la població, i el 27,2% al pol de l’individu (amb els desimplicats socialment). A l’eix de les ordenades, hi trobem el 38% en el pol de la modernitat i el 45% en el de la tradició, de manera que la resta, l’11% de la població, queda en terra de ningú. Això és el que mostrem gràficament en el següent mapa qualitatiu dels cinc clústers amb relació als dos eixos que acabem de presentar.
Els col·lectius 4 i 5 són els que aposten més clarament per valors de futur, però ho fan de maneres molt diferents. Mentre els uns, els que hem anomenat “neomoderns”, manifesten la seva implicació en l’àmbit social i polític, els del col·lectiu 4, apolítics i laboriosos, centren la vida en el món laboral i en l’èxit professional, però s’impliquen parcialment en allò social quan practiquen i transmeten els valors cívics que tenen fortament arrelats. Ambdós sostenen un marcat catalanisme en raons de convicció (la voluntat de ser català, la defensa de les institucions catalanes, etc.) més que de naixement de sang (avantpassats catalans), tot i que els components del clúster 5, més enllà de les seves conviccions, també hi estan més implicats.
[3]
Precisament en llegir els resultats des de la perspectiva de la implicació social i política trobem una de les notes més destacades i interessants de la societat catalana. Els col·lectius amb major grau d’implicació social, l’1 i el 5, són molt dissemblants en alguns aspectes importants. El col·lectiu 1, el que hem anomenat “neoconservador” té la mitjana d’edat més gran de tots cinc, amb gran presència de persones de més de 65 anys. També és, amb gran diferència, el més religiós de tots, el més estricte en els comportaments privats (avortament, homosexualitat, consum de drogues, etc.) i el que se situa políticament més cap a la dreta (tot i que el seu vot està molt repartit entre el PP, CiU i el PSOE). Contràriament, el clúster 5, etiquetat com a “neomodern”, té la mitjana d’edat més baixa, amb molts joves de menys de 34 anys; és el menys religiós de tots (juntament amb els del clúster 2, en alguns indicadors), i és el que se situa més a l’esquerra (és el que més aposta per ERC i ICV). Però ambdós col·lectius presenten els majors indicadors de preocupació per la cosa pública, tant en l’àmbit polític com en el social. Els primers, a més de ser més nombrosos, són menys catalanistes que els segons, però, tots dos, com tot el conjunt poblacional, estan clarament inclinats cap al pol de la catalanitat.
Quan comparem el clúster de l’estudi espanyol de 2008, que ja hem esmentat, amb aquest que ara presentem de l’àmbit català, hi ha una diferència important que té a veure, precisament, amb el pol de la implicació. En tots dos estudis trobem que en aquest pol hi ha el clúster que hem anomenat “neoconservador” a l’estudi català i “tradicional, familista” a l’espanyol. Ambdós tenen característiques similars d’ordre sociodemogràfic (edat, estatus laboral, nivell d’estudis, justificació dels diversos comportaments privats, religiositat, etc., tot i que els catalans són una mica menys tradicionals que la mitjana espanyola) i notes clares d’implicació social i política (tanmateix, els catalans van una mica més enllà en aquesta segona dimensió d’implicació política).
Però la diferència entre l’estudi espanyol i el català prové de l’altre clúster situat en el pol de la implicació social. Mentre que en la societat espanyola és el clúster que anomenem “compromès, modern”, a l’estudi català és el que hem anomenat “neomodern”. Els components del clúster espanyol, tot i mirar al futur, estan plenament ancorats en el present, són el motor de la societat espanyola, els qui porten les regnes del poder decisori a l’Espanya d’avui, a la fi del primer decenni del nou segle. És la generació mitjana, formada majoritàriament per persones d’edats compreses entre els 35-40 i els 55 anys, als quals donen suport, des de la distància, les persones de la generació antecedent, que, sovint, tenen la sensació d’haver estat lleument bandejades. Mentrestant, les generacions més joves, que encara no han arribat als 35 anys, estan cercant una feina segura i responsable.
A Catalunya les coses s’esdevenen d’una manera una mica diferent. La ge- neració mitjana, la formada per persones d’edats compreses entre els 35-40 i els 55 anys, sembla oculta, arraulida en la seva privacitat, sense més rellevància i visibilitat social, en un lloc d’staff important, però subaltern, com en un entrepà entre l’edat adulta que li va al davant i que segueix mantenint, després de més de 30 anys al poder, les regnes de la capacitat decisòria, i la generació creixent, que ja està pensant i actuant en el futur i es vol desempallegar del present, perquè li sembla excessivament dependent i enfonsat en el temps i en les maneres de fer dels seus “avis”. Aquests “avis”, protagonistes de la Catalunya postfranquista, encara en són en gran mesura, fent de tap a la generació que els segueix i servint de model a l’actual generació jove. Un model radicalment insuficient, però un model (a causa de la seva gran implicació amb Catalunya), tot i que els joves el voldrien més audaç, tant en el seu vessant polític (fent l’ullet a l’Estat català), com en el seu vessant social, ja que voldrien una orientació clarament d’esquerres (malgrat que, de vegades, als qui són de la cultura del 68, els recordin els de la “gauche caviar de la rive gauche” de la dècada dels seixanta del segle passat, però amb iPod o iPad, tant li fa).[4]
[2] Nota dels editors: El clúster “neoconservador” representa per si sol un tarannà tradicionalista orientat al manteniment de l’ordre social, a una autoritat social forta i a la preeminència de valors i símbols tradicionals (de caràcter religiós, patriòtic, etc.), mentre que alhora refusa el liberalisme de drets i en els costums i defensa lligams comunitaris com la família i certes pertinences col·lectives d’adhesió forta. En canvi, els clústers “individualista cívic” i “neomodern” permeten una agrupació que hem denominat “neomodernitat” (en sentit ampli), basada en un individualisme sobretot orientat al liberalisme de drets i en els costums, conciliable amb la prevalença d’uns valors col·lectius de sensibilitat comunitarista (com el civisme, la justícia social, la lluita contra les desigualtats, etc.), per bé que admet una relativament àmplia variabilitat interna en funció de si es posa més l’accent en l’individualisme o en els postulats més comunitaristes. Per últim, l’agrupació que rep el nom de “postmodernitat” es caracteritza per un clar individualisme (liberal o no) que perd bona part dels lligams col·lectius, té una baixa sensibilitat comunitària i es pot orientar tant a l’interès propi de l’individu com directament al gaudi del moment i a l’aprofitament dels avantatges que hom pugui obtenir per al seu benestar personal, tarannà coronat per actituds sovint entre oportunistes i pragmàtiques, força desproveïdes d’un sentit ètic o d’uns mínims valors col·lectius.
[3] Al gràfic per a Catalunya hi hem afegit el·lipses que situen els clústers dins de tres possibles macroposicions tendencials que hem anomenat “tradició”, “neomodernitat” i “postmodernitat”. Entenem que té una actitud tradicional aquell que és partidari d’un comunitarisme cohesionador, favorable a l’ordre i a l’autoritat forta; defensa valors i institucions tradicionals, i és contrari al liberalisme en la dimensió social (però no al liberalisme econòmic). En canvi, definim la neomodernitat com l’herència adaptada
