sobre 10). També sostenen en un grau notablement major que els altres que, davant les instruccions dels superiors a la feina, cal obeir “només si se n’està convençut”. Quan se’ls pregunta pels motius pels quals hi ha persones que viuen en situació de necessitat, argumenten, amb més força que tots els altres, que és “a causa de la injustícia de la nostra societat” i també, tot i que destacant en menor mesura, que és “una part inevitable del progrés modern”. Altrament, subscriuen en menor grau que la resta poblacional la “mala sort” i la “mandra i manca de força de voluntat”. Som, en conseqüència, davant d’un col·lectiu que atribueix la pobresa de determinades persones, de forma genèrica, a la societat, la qual és considerada estructuralment injusta, tot i que aquesta valoració no es pot aplicar al seu cas concret: estan molt contents amb la seva feina i confien en els altres. Manifestament, responen segons la seva ideologia i no pas pel que viuen en la realitat.
En general, i d’una manera molt clara, són els menys religiosos de tots, tot i que hi ha alguns indicadors en els quals els membres del clúster 2 presenten xifres encara més baixes. Així doncs, entre els membres d’aquest cinquè col·lectiu hi ha la major presència de persones que s’anomenen a si mateixes “ateus convençuts” (el 27%, quan la xifra és del 16% a la població), el 87% ni trepitja un temple religiós (excepte en casaments, enterraments, etc.), només el 37% diu que creu en Déu (el 54% de la població) i, encara menys (l’11%, mentre que és el 29% de la població), en un “Déu personal”. I així en gairebé tots els indicadors.
Són els més oberts respecte a les noves formes dels nuclis familiars, amb només un 12% (el 27% de la població) que defensa que les parelles homosexuals no haurien de poder adoptar nens. També són els més oberts davant dels nous papers de la dona en la societat, emancipada de les tasques domèstiques. A més, són els qui en un major grau justifiquen l’avortament, en qualsevol de les circumstàncies que els hem proposat: motius relacionats amb la salut de la mare, dona no casada, motius econòmics o no voler tenir més fills. Ara bé, davant de la pregunta de si es pot avortar “sempre, en qualsevol circumstància”, només un de cada dos manifesta el seu acord. Aquesta xifra davalla al 33% en el conjunt poblacional.
És el col·lectiu que es posiciona més a l’esquerra. Destaquen en les seves preferències de vot, en eleccions tant autonòmiques com generals, ERC i ICV, en de- triment del PP i de CiU, mentre que el PSC se situa en xifres superiors a les del conjunt poblacional. Els membres d’aquest grup segueixen diàriament la política a través dels mitjans de comunicació (no estem en disposició de precisar si són convencionals o on-line), són incontestablement demòcrates i prefereixen la democràcia abans que qualsevol altre sistema (com la immensa majoria dels catalans, destacant a l’alça en aquesta valoració, ja ho hem dit, els components del clúster 4) i es reconeixen lleugerament més satisfets que la mitjana poblacional sobre el desenvolupament democràtic a Catalunya, tot i que cal puntualitzar que, en aquest aspecte, la població global no li concedeix l’aprovat (4,95 sobre 10) i aquest cinquè col·lectiu li dóna un aprovat just (5,03).
Són molt catalanistes. Entenen la catalanitat, en major mesura que els altres, per la voluntat de ser català i de defensar les seves institucions i el seu idioma (que valoren molt fortament) i notablement menys pel fet d’haver nascut o viscut molts anys a Catalunya o tenir molts avantpassats catalans. També són els que en un grau més alt se senten només catalans i els qui destaquen per jutjar com a insuficient el nivell actual de l’autonomia de Catalunya. Mirant cap al futur destaquen a l’alça sobre els altres per propugnar una Catalunya independent (el 23%, enfront del 18% en el conjunt poblacional) o confederal a l’Estat espanyol (el 13% i el 8%, respectivament), en detriment, òbviament, de la solució que sosté que Catalunya pertany a Espanya “i res més” (el 10%, enfront del 21% en la població) o de l’actual marc de les autonomies (el 17%, enfront del 21% en la població). Tal com es pot observar, sense diferències en un fons i una base catalanistes en el tot poblacional, els membres d’aquest col·lectiu encara accentuen més aquest tret. Accentuació que també podem comprovar si constatem, a l’alça respecte als altres, que, segons ells, “el que decideixin democràticament els ciutadans catalans ha de ser respectat per les institucions de l’Estat” (4,48 en una escala amb el 5 com a valor màxim) i, a la baixa, el fet que “l’Estat té dret a decidir el futur polític de Catalunya, fins i tot contra la voluntat majoritària dels ciutadans de Catalunya” (1,66 en una escala que té en l’1 el seu valor mínim).
Són els més oberts cap als immigrants i els qui en un grau menor assenyalen sentir-se estrangers a la seva terra atesa la gran presència d’immigrants. Això indica, de manera indirecta, que la seva catalanitat té menys relació amb la sang i la terra que amb un projecte per a Catalunya on els immigrants hi estiguin integrats. Quan valoren fins a quin punt els afecta la vida de les seves famílies i de la gent del seu barri, on viuen compatriotes, europeus, persones malaltes, aturats, etc., destaquen a l’alça, juntament amb els components del clúster 1, sobre la mitjana poblacional.
Del seu perfil es dedueix fàcilment que no són gens neoconservadors. Tanmateix, creuen en l’acció col·lectiva (fins i tot en les institucions polítiques), concedeixen importància tant al fet polític com al religiós (tot i que ells no siguin religiosos), confien altament en el que podríem anomenar “la societat”, donen suport a causes humanitàries i ambientals (fins i tot es mobilitzen i s’associen) i són sensibles i crítics davant les injustícies socials. Tot plegat evidencia una elevada consciència social i certs valors col·lectius, com ara la solidaritat, que és conjugada amb un cert individualisme en professar un elevat liberalisme en el fet social. Tot això els fa neomoderns quasi purs, atès que són els continuadors dels valors moderns adaptats als nostres temps. En aquesta adaptació, tanmateix, hi ha el fet que siguin “quasi” purs, ja que també presenten trets netament postmoderns: en especial, la transgressió de normes cíviques (tot i que pot ser més com a desafiament al sistema que no pas com a cerca d’avantatge personal, com és el cas dels individualistes egocèntrics), el desdeny pels òrgans de control social (malgrat que això també es pot considerar neomodern) i el fet de donar importància al temps lliure i a les relacions més que no pas als valors tradicionals, com ara la feina.
Alguns elements d’interpretació
Tal com ja va passar amb l’estudi de l’àmbit espanyol, similar al present, una lectura atenta dels perfils dels cinc clústers ens mostra que hem de situar-los al voltant de dos grans eixos explicatius, que travessen tot el camp de les respostes agrupades en els cinc clústers. L’eix d’abscisses s’estableix segons el grau d’implicació en la vida sociopolítica del país, el grau de solidaritat amb els altres, la preocupació per la vida política, la major o menor confiança en les institucions, etc. És l’eix “Societat/Individu”. En altres mots, hem de situar les persones de tots cinc clústers segons si posen l’accent en el fet social, públic, amb algunes notes de compromís social i fins i tot d’altruisme, o si el posen en elles mateixes, en la seva individualitat, pensant i actuant en funció del profit personal que obtindran dels seus comportaments i actituds. En conseqüència, tindríem dos grups, l’1 i el 5 de la nostra tipologia (els que hem anomenat “neoconservadors” i “neomoderns”), al pol dels implicats socialment, mentre que a l’altre pol hi tindríem els individualistes no implicats socialment, on trobaríem els clústers 2 i 3 (“individualistes egocèntrics” i “individualistes pragmàtics”). En una posició intermèdia a causa de combinar un clar individualisme amb un sentit cívic notable, hi trobaríem el clúster 4, amb el grup dels “individualistes cívics”. [2]
Un altre eix sota el qual hem de situar els cinc clústers té un doble vessant temporal, diacrònic, combinat amb un concepte més nòmic. Ens referim a la dimensió d’aquells que o bé s’han ancorat en el passat o bé tenen resistències davant del futur, enfront dels que acullen aquest futur amb il·lusió i tenen tendència, en llurs actituds i valors, a distanciar-se dels que estan més aferrats al passat. Aquest segon eix, que col·loquem a les ordenades, ens parla, d’una
