respecte dels altres un relatiu distanciament del tema.
Aquest distanciament de la catalanitat en realitat és una constant del col·lectiu, tal com ho demostra el fet que siguin els qui menys afirmen sentir-se afectats per qüestions que fan referència als membres de la seva pròpia família, a la gent gran de Catalunya, als desocupats, als malalts i als maltractats. Mostren la mateixa opinió respecte dels immigrants i, de fet, són els que denoten el major distanciament per les seves necessitats, malgrat que, en una pregunta anterior del qüestionari, hagin manifestat una actitud molt més oberta i acollidora que la mitjana catalana (que ja n’és).
Clúster núm. 3. 16,4% de la població. “Individualistes pragmàtics”
Un factor destaca, de manera més que notable, en els components d’aquest col·lectiu: són els que en un evident major grau justifiquen la pena de mort i la tortura als detinguts. A continuació, però ja amb molta menys diferència respecte al conjunt poblacional, dues notes més, amb pes singular, destaquen en la configuració del clúster: d’una banda, assenyalen que la dimensió política i la religiosa són menys importants en les seves vides que per a la mitjana poblacional i, de l’altra, manifesten un menor nivell de confiança que la mitjana poblacional en el món del voluntariat, en les associacions, en les ONG i en les organitzacions mediambientals. Altrament, amb un pes menor en la construcció del clúster, tot i que destacant a l’alça respecte a la resta de grups, són els qui assenyalen més confiança en les grans, mitjanes i petites empreses i, clarament més que la mitjana poblacional, en les caixes d’estalvis.
Amb aquestes primeres notes ja podem percebre allò que serà definitori d’aquest grup, el qual hem etiquetat com a “individualista pragmàtic”. També cal afegir-hi un distanciament respecte a la cosa pública, inclosa la dimensió pública d’iniciativa social, però sense arribar a les cotes del col·lectiu anterior, el segon d’aquesta tipologia.
Aquest darrer aspecte es corrobora amb la següent característica en la configuració del clúster: els seus components assenyalen tenir menys confiança que la mitjana poblacional en el Parlament, el Congrés dels Diputats, l’Administració pública, els ajuntaments, la Generalitat, el Govern d’Espanya, etc. És el mateix que passava en el clúster 2, del qual, malgrat tot, el diferencien moltes altres coses.
Esmentem una darrera nota, sorprenent a primera vista, però que tindrà la seva explicació quan detallem la composició sociodemogràfica i altres aspectes nòmics del col·lectiu: justifiquen una mica més que la mitjana poblacional l’avortament, el divorci, l’eutanàsia, el suïcidi i la inseminació artificial (són els que més la justifiquen), però, en canvi, menys que la mitjana, una aventura fora del matrimoni.
La seva baixa implicació social els fa individualistes. Tenen un individualisme calculador, poc interessat per la consciència col·lectiva i encara menys per la solidaritat. És un perfil que econòmicament s’inscriu dins dels paràmetres ideològics del neoliberalisme, en els aspectes tant de mercat com socials. El seu individualisme, d’altra banda, no és gens anòmic, sinó pragmàtic: procuren pels seus propis interessos i són raonablement hedonistes (pels temps que corren), però tenen clar que el plaer i la posició social requereixen esforç, i estan disposats a esmerçar-lo per tal d’arribar a les seves fites, que són viure bé i, probablement, tenir un cert estatus social. Desconfien de les funcions de l’Estat i de l’Administració pública, excepte quan els reclamen ordre (fins i tot establint mètodes altament repressius) i garanties de protecció del mercat lliure. La seva predilecció per l’ordre els connecta amb els neoconservadors, mentre que la seva confiança en l’esforç com a mitjà de consecució de finalitats els vincula sobretot als neomoderns. Però el seu exacerbat individualisme, el seu rebuig a tot allò relacionat amb valors col·lectius o amb el comunitarisme, els seus horitzons hedonistes i el seu liberalisme, tant de mercat com de drets i en els costums, els converteixen en més aviat postmoderns. No postmoderns purs, com els del clúster 2, però sí tendencialment postmoderns (tot i que, això sí, postmoderns relativament integrats –que no vol dir implicats– socialment, i més o menys responsables d’ells mateixos). És a dir: postmoderns pragmàtics.
És el clúster on hi ha una major proporció de dones: 56% enfront del 51% del total de la població. La seva estructura d’edats ens mostra una sobrerepresentació de persones entre els 25 i els 44 anys, i moltes menys de 65 anys en endavant. És a dir, una població de mitjana d’edat inferior a la del conjunt poblacional, composta majorment per adults joves amb un nivell mitjà d’estudis i, d’altra banda, per menys retirats i jubilats que la mitjana, gairebé al mateix nivell que en el clúster 5, el més jove de tots (i justament en el qual hi ha més persones nascudes a Catalunya).
Són els qui, de manera destacada, tenen menys confiança en les altres persones. Sostenen que mai no s’és prou prudent en les relacions amb els altres, cosa que té a veure (no sabem si n’és causa o efecte) amb la seva demanda d’ordre i amb el seu profund rigor en el tractament a qui incompleix les normes. Respecte a la feina, destaquen, per una banda, perquè consideren que la situació de les persones amb necessitats bàsiques es deu a la seva pròpia mandra i manca de força de voluntat, i, per l’altra, perquè pensen que la gent que no treballa es torna mandrosa. És el col·lectiu que, en un grau més alt, defensa que, quan hi ha pocs llocs de treball, els empresaris han d’afavorir els autòctons abans que els immigrants.
En la dimensió religiosa se situen pràcticament al costat dels components del clúster 4: són molt menys religiosos que els del clúster 1 (que recordem que es diferencien molt notablement a l’alça respecte a tots els altres), però clarament més que els dels clústers 2 i 5. Després dels membres del clúster 1, són els més familiars de tots. Afirmen que “un nen necessita un pare i una mare per créixer feliç”, “el deure dels pares és procurar el millor per als seus fills, fins i tot a costa del benestar propi”, etc., potser perquè al grup hi ha una forta presència de dones. Quant als valors que cal inculcar a les noves generacions, apunten la importància del sentit de l’economia i de l’estalvi, i de l’obediència, de manera que subratllen amb un altre indicador la informació que ja coneixíem sobre el seu sentit de l’ordre i la importància que concedeixen a l’economia.
Manifesten poc interès per la dimensió política, on es posicionen, clarament, més a la dreta que la mitjana, tot i que no tant com en el clúster 1. En les seves intencions manifestades de vot mostren preferències pel PP, C’s i CiU. Són els que estan més insatisfets per la manera com es desenvolupa la democràcia en el seu país i, juntament amb els components del clúster 4, també sobre “el desenvolupament de les coses” respecte al sistema de govern a Catalunya. Destaquen en la seva apreciació crítica la forma com funciona el sistema econòmic i les dificultats per mantenir l’ordre públic. Però no hem d’entendre el que acabem de dir com un rebuig al sistema democràtic, que prefereixen abans que qualsevol altre (com tots els clústers), sinó com una queixa particular sobre el problema de l’ordre en el govern concret de Catalunya.
El seu catalanisme segueix la mitjana poblacional, encara que la mitjana d’aquest clúster 3 pot ser una mica enganyosa, atès que, tot i que destaquen pel fet d’afirmar que Catalunya és Espanya “i res mes”, també hi ha un percentatge superior al del conjunt poblacional que defensa la independència de Catalunya respecte de l’Estat espanyol. Probablement la major presència de persones properes tant a CiU com al PP expliquen aquestes divergències.
Com tots els col·lectius, assenyalen la llengua catalana com la més important i la que triarien en primer lloc per educar els seus fills. Destaquen sobre la resta de clústers per la importància que donen a la llengua anglesa.
Són els qui tenen més prevencions contra els immigrants i els que sostenen amb més força que caldria
