de la determinació i la perseverança, el sentit de l’estalvi i la virtut de la tolerància.
És un col·lectiu que manifesta estar molt interessat en la dimensió política, tot i que no destaca per la lectura quotidiana de la premsa. Se situa una mica més a l’esquerra que la mitjana poblacional o, més exactament, els que ho fan a la dreta són força menys. Però, per ser complets, cal afegir que prop del 15% (el 10% en el conjunt poblacional) no se situa a l’escala “esquerra-dreta”, sinó a l’anonimat (o desinterès) dels “No ho sap / No ho contesta”. Les preferències de vot abracen tot l’espectre polític, amb una lleugera preferència (respecte a la mitjana poblacional) per CiU, especialment en les eleccions generals, i cert allunyament del PP i C’s en tota circumstància electoral.
Són bastant més crítics que la mitjana poblacional sobre la manera com es desenvolupa la democràcia a Catalunya, tot i que són clarament i nítidament defensors del sistema democràtic sobre qualsevol altre (govern d’experts, de militars, d’un líder, etc.). Manifesten un sentiment de pertinença (a la localitat on resideixen, a Catalunya, a Espanya, a Europa, etc.) similar al de la mitjana. La seva catalanitat genèrica també és similar a la de la mitjana poblacional, però a l’hora de determinar què caracteritza un català subratllen, per damunt de la mitjana, les raons de voluntat (el fet de voler-ho ser i la determinació de defensar les seves institucions i la seva llengua) per sobre de les sociodemogràfiques (l’ascendència, el lloc de naixement, etc.). Per últim, a l’hora de decidir quin pot ser el futur de Catalunya, encara dins els paràmetres de ponderació que caracteritzen aquest col·lectiu, s’inclinen, sens dubte, per privilegiar el respecte a la voluntat dels catalans, clarament per sobre de la conveniència del pacte amb l’Estat.
Respecte als immigrants, sostenen, com la majoria de la població, que poden venir “sempre que hi hagi llocs de treball disponibles”, alhora que la seva moderació i el seu equilibri fa que hi hagi menys percentatge de persones que afirmen que pot “venir tothom qui ho vulgui” o que se’ls ha de “prohibir l’entrada”.
Els seus nivells de solidaritat segueixen els de la mitjana poblacional. En alguns indicadors són lleugerament a la baixa, particularment quan es tracta de col·lectius significats per la territorialitat, com ara la gent del barri, de la comarca, etc.; en altres casos són lleugerament a l’alça, aquesta vegada quan es tracta d’alguns col·lectius amb característiques personals diferents, com ara immigrants, malalts i discapacitats de Catalunya o bé nens de famílies pobres. Tot això sense grans diferències, ho repetim, respecte a la mitjana poblacional.
Clúster núm. 5. 20% de la població. “Neomoderns”
Diguem-ho d’entrada: és el col·lectiu més jove de tots cinc. Gairebé un de cada dos membres té menys de 34 anys (el 30% en el conjunt poblacional) i només el 6% en té més de 65 (el 20% en la població). Però afegim immediatament que el seu perfil, en molts aspectes importants, se separa del model majoritari amb el qual s’etiqueta la joventut (indegudament, segons el nostre parer) amb els termes de pocavergonya, violenta, sense valors, despreocupada de la cosa pública, irresponsable, etc. Presenta alguns trets que són innegables a la generació creixent, però es distancia, tal com veurem en les properes línies, de l’estereotip (negatiu) del jove d’avui.
Però abans, ja que en la presentació d’aquest cinquè clúster hem començat amb els trets sociodemogràfics, diguem que la seva distribució amb relació al sexe segueix la mitjana poblacional amb una lleugeríssima major presència d’homes. Òbviament, atesa la seva edat, destaquen per haver nascut a Catalunya i per ser majoritàriament solters, tot i que la proporció de separats i de divorciats és superior a la mitjana poblacional. La seva edat, el seu univers de valors i l’evolució de la societat expliquen la seva major acceptació dels nous nuclis familiars i de la seva coneguda fragilitat.
De tots cinc col·lectius és, amb diferència, el que té una formació més bona o, com a mínim, el que presenta un nivell d’ensenyament més elevat. Gairebé un de cada dos membres té estudis superiors. La gran majoria treballen, i són empleats per compte d’altri en proporció superior a la dels altres col·lectius. Altrament, no arriba a l’1% els que són mestresses de casa, la xifra més baixa de tots els clústers. Això ens porta a afegir allò que els estudis sobre els joves diuen incansablement: la figura sociològica de la “mestressa de casa” ja té proporcions residuals en la nostra societat. Més residuals com més moderna és la societat, i Catalunya sobresurt en aquest registre.
Els dos primers factors que, amb major pes i de manera similar, construeixen i configuren aquest cinquè clúster indiquen, per una banda, que som davant del col·lectiu que manifesta menys confiança en la policia, els mossos d’esquadra, la guàrdia urbana, les forces armades i l’Església, alhora que, per l’altra banda, és el que concedeix més importància a la seva vida al temps lliure i a l’oci, i als amics i coneguts. És a dir, gens de control social i màxima valoració del temps lliure i dels amics i coneguts. Però també hem de dir que, tot i que amb un pes menor (en gran mesura perquè són opcions força repartides en tot el conjunt poblacional), els membres d’aquest cinquè clúster destaquen per confiar en major mesura que la mitjana poblacional en el Parlament, el Congrés dels Diputats, la Generalitat, el Govern d’Espanya, els partits polítics i els sindicats i destaquen, sobre tots els altres, per dos aspectes importants: en primer lloc, per ser els que concedeixen més importància a la política i, malgrat que clarament menys que els del clúster 1, també a la religió com a fenomen social i cultural, tot i ser els menys religiosos de tots cinc tipus, i, en segon lloc, per ser els que més confien en el món associatiu i, més que la mitjana, en les ONG i en les organitzacions mediambientals.
Val la pena subratllar el que acabem d’escriure: són els que valoren en un grau més alt en la seva vida el temps lliure i d’oci amb els amics, però també els que tenen més confiança en la política (gairebé tanta com els membres del clúster 1) i en el món associatiu, a la vegada que tenen una confiança superior a la de la mitjana poblacional en les institucions governatives (Parlament, Generalitat, Govern d’Espanya, etc.). I són els més joves de tot l’espectre, hi insistim. Sabíem, gràcies a investigacions sobre la joventut espa- nyola, que hi havia un perfil de joves que, tot i que no hi estava implicat, sí que estava preocupat per la dimensió sociopolítica de la realitat, però no sabíem que, en el marc d’una investigació a tot el conjunt social (joves, adults i gent gran), apareixerien tants de joves en un dels dos clústers (l’altre és l’1) que mostren en major grau una actitud a favor de la societat, de la comunitat. I això és el que passa en aquesta investigació referida a Catalunya: els dos clústers més implicats socialment destaquen, l’un, el que hem anomenat dels “neoconservadors”, perquè conté més gent gran que cap altre clúster, i l’altre, que hem anomenat dels “neomoderns”, perquè conté molts més joves que cap altre. Tornarem a aquesta qüestió al final del capítol.
Completem la presentació dels factors que construeixen el clúster que ens ocupa assenyalant tres aspectes que també són importants en el seu perfil. Els membres d’aquest grup, d’una banda, són els que més justifiquen l’avortament, el divorci, l’eutanàsia, el suïcidi, l’homosexualitat, la relació sexual casual i prendre drogues (l’haixix i la marihuana), i, per l’altra, destaquen, en aquest cas a la baixa, per justificar en una mesura molt menor que la mitjana la pena de mort i la tortura a un detingut. A més, justifiquen, ara més que la mitjana, mentir per propi interès, reclamar indegudament beneficis a l’Estat, acceptar un suborn, viatjar en transport públic sense pagar, agafar el cotxe d’un desconegut, pagar en diner negre, etc. Liberalisme en els costums privats, rigor davant les conculcacions greus dels drets humans per part dels òrgans de control (que ja sabem que re- butgen) i laxitud en els plantejaments d’avantatge a la vida civil, aspecte cu- riós –en certa manera, paradoxal– que sembla apropar-los
