ambient. Finalment, en la postmodernitat hi predomina un individualisme hedonista, gradualment egocèntric, sovint oportunista, que trenca vincles amb tot allò col·lectiu i que, per tant, pot esdevenir o bé pragmàtic (s’integra socialment, però pel propi interès) o bé anòmic, amoral i asocial. La implicació social es redueix al mínim, es desvalora la feina (que passa a ser merament instrumental) i hom es manté al marge de les causes i lluites socials, així com de tot tipus de causa comunitària. Hem optat per aquesta divisió triàdica en comptes del continu materialisme-postmaterialisme d’Inglehart perquè entenem que té més matisos, amplia la panoràmica social i dóna més joc en una combinació de trets característics tan extensa com la que integren els diferents grups sorgits dels clústers.
[4] Nota dels editors: Malgrat que la vocació d’aquest capítol no és fer una comparació exhaustiva del clúster tipològic català amb el clúster tipològic espanyol, sí que creiem rellevant remarcar que, si bé els “compromesos, moderns” i els “tradicionals, familistes” espanyols són relativament equiparables, respectivament, als “neomoderns” i “neoconservadors” catalans, en el camp de les opcions individualistes no passa el mateix. És cert que els “gaudidors postmoderns” i els “oportunistes pragmàtics” espanyols serien equiparables als “individualistes egocèntrics” i als “individualistes pragmàtics” catalans, respectivament, però apleguen un 33,6% de la població a Espanya, mentre que a Catalunya en són un 27,2%. D’altra banda, a Espanya surt un subtipus d’individualista autoritari que tendeix a ser conservador, subtipus que a Catalunya no apareix i que, en tot cas, quedaria subsumit en alguns dels components del clúster “individualista pragmàtic”, que està molt menys orientat al passat. Però el factor diferencial més prominent és que a Catalunya apareix un clúster “individualista cívic”, molt important en nombre (abraça el 24,4% dels catalans), que conjuga amb un cert equilibri l’individualisme amb el civisme –que és un valor col·lectiu–, de tal manera que representa un individualisme moderat no desproveït d’un cert sentit cívic. Curiosament, aquest subtipus és absent en el clúster espanyol, on a més l’individualisme és més acusat que a Catalunya (el 52,4% dels espanyols són clarament individualistes, mentre que només ho són el 27,2% dels catalans) i no hi ha el clúster equilibrant dels “individualistes cívics”. Creiem que aquest factor diferencial explica en bona part algunes distincions sociològiques entre la societat catalana i l’espanyola. Així, tot i la prevalença a Catalunya d’un tarannà individualista (en el 51,5% de la població), l’assumpció simultània de valors cívics fermament arrelats per part de prop de la meitat d’aquest percentatge explicaria des de la major moderació política i en els debats socials, fins al major dinamisme de la societat civil, passant per la major receptivitat de la ciutadania a certs reptes i pertinences col·lectius, tot derivant-se un equilibri més ponderat entre les tensions individualistes i les comunitaristes. En canvi, a Espanya, la ruptura entre un i altre pol apareix més nítida i més extrema, alhora que menys orientada cap al futur (és a dir, amb un tarannà més conservador i menys progressista).
La família com a valor
Malgrat el pas del temps, la institució familiar entesa per ella mateixa com a valor no fluctua en la consideració que rep de la societat catalana. Dels sis ítems que l’Enquesta Europea de Valors tradicionalment posa a prova per tal de veure si són aspectes importants en la vida de les persones, podem dir que la família és, sense cap mena de dubte, el més sòlid. I no només com a aspecte “important” (és a dir, que per als enquestats i les enquestades resulta “molt” o “força” important), sinó quan únicament comparem els casos que han contestat que els ítems eren “molt” importants.
En els darrers trenta anys, la consideració de la família com un aspecte “molt” important en la vida de les persones enquestades ha fluctuat mínimament i sempre abraça entre el 85% i el 88% dels enquestats. Així com amb el temps hi ha aspectes que han perdut parcialment aquesta capital importància, com ara la feina, la religió o la política, la institució familiar, en canvi, no sembla que s’hagi ressentit d’aquest canvi de valors. Al seu torn, el fet que els valors relacionals (les amistats) s’estabilitzin en un 48% i que el valor del temps lliure no acabi d’enlairar-se més enllà del 43,6% fa que el predomini de la institució familiar ressalti encara més a mesura que passen les dècades.
En conseqüència, es pot afirmar que la família continua essent l’àmbit més valuós i important per a la immensa major part de la societat catalana, i es manté força per damunt d’altres àmbits rellevants, com ara la feina (envers la qual eixampla distàncies), les amistats o el temps lliure. A més, no s’enregistren variacions significatives en aquesta consideració per cap de les variables sociodemogràfiques habituals.
Però que el pas del temps no es deixi notar en variacions sobre la consideració de la importància de la institució familiar no vol dir que les percepcions que hom té sobre la família no hagin canviat. De fet, sabem que la institució familiar, en la darrera dècada, ha canviat de forma substancial, tant diversificant els seus models i formats com transformant la seva estructura interna i les relacions entre els membres que la integren.
D’entrada, es dedueix ràpidament que allò que s’entén com a “família” no ha de ser forçosament el mateix que una relació de parella, ni tampoc el matrimoni. Pel que fa a la relació de parella, és evident que el concepte “família” es pressuposa des de l’acte fundacional subjacent. Però també és evident que quan les persones enquestades pensen en la família pensen sovint en una xarxa de relacions que va molt més enllà.
Pel que fa a la parella, menys de la meitat dels enquestats considera que cal una relació estable (sota format de matrimoni o no) per tal de ser feliç. El 2000 era el 50% el que opinava d’aquesta manera. En canvi, el 2009 ja només ho defensa el 44,6%. Amb independència de si es considera desitjable o no l’estabilitat en la parella, el que sembla és que la felicitat dels individus s’associa cada cop menys a aquesta circumstància. Aquest fet resulta congruent en una societat on les ruptures conjugals i de parelles creixen per moments i on les relacions cada cop duren menys. La relativa generalització dels individus que dissolen parelles (i nuclis familiars) per formar-ne d’altres de forma seqüencial –cosa que s’ha anomenat “monogàmia successiva”– pot explicar que una estratègia adaptativa sigui entendre la felicitat com alguna cosa que es pot assolir al marge que els primers itineraris fami- liars fracassin.
El factor que hem esmentat podria explicar que el 60,7% dels majors de 65 anys creguin que cal una relació estable per ser feliç, mentre que només ho corroborin al voltant del 41% de les edats intermèdies (entre 25 i 64 anys) i el 33,3% dels menors de 25 anys (que és l’únic segment d’edat on els qui pensen el contrari del que proposa la frase són més que els que hi estan d’acord). Per tant, com més joves són les generacions, menys creuen que la felicitat es derivi de l’estabilitat de les relacions. De la mateixa manera, com més estudis té la persona, menys creu que l’estabilitat porta a la felicitat.
Aquestes dues variables es reforcen entre si: en totes les edats es dóna el fet que un nivell d’estudis major fa relativitzar les relacions estables i, al seu torn, pertànyer a generacions més joves s’afegeix a la tendència de treure importància a l’estabilitat de la parella com a causa de la felicitat individual.
Els homes són un col·lectiu més propens que les dones a associar l’estabilitat de la parella amb la felicitat. Aquesta diferència d’actitud pot estar molt relacionada amb la major autonomia de les dones envers el matrimoni o la vida en parella, mentre que el dèficit d’autonomia de molts homes els deu portar a procurar aixoplugar-se sota la forma d’una relació, de
