intuïcions transversals, aquests valors comuns, aquestes nocions germanes són les que el filòsof de Tavertet anomena conceptes isomòrfics o homeomorfs. No volem ni podem ser exhaustius en aquest punt, però desitgem, com a mínim, identificar a grans trets aquests valors compartits i explorar a posteriori les condicions de possibilitat per a una aculturació d’aquests valors en les societats postmodernes.
Aquest segon aspecte també és particularment problemàtic. Segons molts especialistes, les tradicions religioses són portadores d’uns valors que difícilment poden ser permeables a l’estructura i a la fisiologia de les societats postmodernes.
Aquests autors creuen que són valors residuals, gairebé marginals, que representen un món definitivament superat. Per emprar una imatge clara: és com intentar mesclar l’oli i l’aigua. A la fi, després de provar-ho reiteradament, l’oli sempre puja cap amunt, perquè és menys dens que l’aigua. Segons aquests autors, els valors religiosos entren en col·lisió frontal amb l’ethos de les societats postmodernes, secularitzades i accelerades.
D’altres, en canvi, consideren que aquests valors són especialment necessaris per a les societats postmodernes, que tenen la seva viabilitat i que, de fet, la mateixa societat els reclama de múltiples maneres, però que cal traduir-los a un llenguatge secular perquè siguin objecte de recepció per part de ciutadans que no s’adhereixen a les tradicions religioses. El debat està servit.
No podem deixar de banda un gruix de pensadors, tant del segle xix com del xx i xxi, que consideren que les tradicions religioses són fonts de contravalors o d’antivalors i que la seva presència en el món contribueix a la inhumanitat i a la barbàrie. Des del pensament ateu vuitcentista caracteritzat pels tres grans mestres de la sospita, Karl Marx, Friedrich Nietzsche i Sigmund Freud (Torralba, 2007), fins al nou ateisme de signe cientista que emergeix en l’actual món anglosaxó i americà, hi ha un seguit d’autors per als quals les tradicions religioses contribueixen a la barbàrie i a la deshumanització.
El títol que encapçala aquest llibre, d’altra banda, inclou un altre mot en litigi: espiritualitat. No volem centrar l’anàlisi únicament en la relació entre les tradicions religioses i els valors; també pretenem endinsar-nos en el complex món de l’espiritualitat, que és més ampli i més vast que el de les tradicions religioses, però que no necessàriament les exclou.
En els dos últims decennis s’ha escrit abundantment sobre espiritualitat, no tan sols en la bibliografia d’arrel llatina, sinó també en el món anglosaxó i germànic. Segons els estudiosos, en el món contemporani hi ha una set d’espiritualitat, un desig d’espiritualitat que es tradueix de múltiples maneres i que reivindica una identitat pròpia al marge de les confessions religioses tradicionals.
Aquesta espiritualitat emergeix com un antídot al materialisme, al consumisme, a l’individualisme, a la tecnolatria, a la dispersió mental i emocional i a la radical crisi de sentit que hi ha en les nostres societats (allò que Viktor Frankl anomena buidor existencial).
El ciutadà reclama de moltes maneres diferents un nou mode de vida, una orientació diferent en l’existència, més saludable, més integrada a la naturalesa, fonamentada en la cultura de l’ésser. L’emergència dels anomenats valors postmaterialistes també és un símptoma d’aquesta espiritualitat emergent, ja que expressa un esgotament del model de vida centrat en la cultura del tenir, per expressar-ho amb la noció d’Erich Fromm (1988).
Actualment és difícil prendre posició enfront d’aquesta espiritualitat. No sabem si és purament reactiva o si té entitat per si mateixa. No sabem si és una forma residual de religió que cueja en el món postmodern fora dels paràmetres i dels setges institucionals o si ja indica una nova època de la humanitat. Significa la fi del procés de secularització? Representa un retorn disfressat a la imatge religiosa del món?
Fins i tot en el sector de l’empresa i del governament de les organitzacions, tradicionalment aliè a l’espiritualitat i a les religions, ha crescut l’interès per l’espiritualitat, entesa com una dimensió humana fonamental que tot ésser humà pot conrear dins o fora de les institucions religioses socialment i jurídicament reconegudes. El vincle entre la direcció de les organitzacions i el món de l’espiritualitat és remarcable en el món bibliogràfic anglosaxó i nord-americà, la qual cosa prova l’interès creixent sobre aquesta qüestió (Biberman & Tischler, 2008; Carrette & King, 2005; Epstein, 2002; Fernando, 2007; Lynn et al., 2009; Nandram & Borden, 2010; Schwartz, 2006; Wilber, 2001; Williamms, 2003; Zsolnai, 2011). Segons aquesta bibliografia, el conreu de l’espiritualitat és essencial per governar correctament les organitzacions, per identificar-ne la visió i per comprendre les possibilitats i les limitacions dels recursos humans de què disposa.
Ens preguntem si aquesta espiritualitat emergent és un fenomen realment nou o si és una forma de religiositat que perviu al marge de les institucions religioses tradicionals. Ens preguntem si aquesta espiritualitat és portadora de valors o un exercici narcisista que té com a finalitat el benestar personal de tipus emocional i mental.
Segons alguns experts, aquesta espiritualitat emergent inclou una sèrie de valors que són especialment rellevants en l’hora present: valors com ara la compassió, la benvolença universal, l’ecosensibilitat, la sobrietat o la donació lliure. Segons d’altres, en canvi, és un substitut o lenitiu de les religions tradicionals, un mode d’espiritualitat que s’allibera del setge institucional i de la gàbia dogmàtica, però que substantivament cerca els mateixos fins.
Els estudiosos d’aquest fenomen afirmen que hi ha una sèrie de valors que neixen del conreu d’aquesta espiritualitat, valors que tenen un aire de família amb les tradicions religioses, però que es deslliguen de l’antiga cosmovisió i de la vella idea de Déu.
Indiquem, a continuació, la seqüència dels capítols i la lògica que estructura el llibre que el lector té a les mans.
Comencem amb unes precisions terminològiques (capítol 1), absolutament necessàries en un llibre d’aquesta naturalesa, perquè el lector identifiqui, des del principi, quin significat atorguem a certs mots. Posteriorment, explorem els valors i les pràctiques espirituals (capítol 2), tot posant de manifest que els valors, quan van acompanyats de determinades pràctiques espirituals, esdevenen més plenament conscients en la persona i això fa que tinguin més consistència i més fonament.
En el següent capítol, tractem de mostrar com les tradicions religioses són generadores de valors (capítol 3), entenent, però, que no es poden reduir senzillament a entitats morals, atès que també comporten una metafísica, una estètica i una litúrgia.
En el capítol quart ens interroguem pels valors comuns inherents a les grans tradicions religioses, seguint els estudis del teòleg catòlic Hans Küng, que en els darrers trenta anys s’ha dedicat a explorar els valors transversals en les grans tradicions religioses de la humanitat i ha proposat una ètica mundial (Weltethik) a partir d’aquest suposat ethos comú.
Sense ànim de polemitzar amb el conegut teòleg suís, volem fer esment dels seus estudis i de la seva contribució en la recerca dels valors comuns de les tradicions religioses, element clau per a la pacificació del món.
Posteriorment, explorem la història del Parlament de les Religions del Món (capítol 5) i la seva declaració Cap a una ètica mundial, perquè és la primera expressió escrita de valors conjunts de les grans tradicions religioses de la humanitat, la qual cosa confirma la tesi de Küng segons la qual és possible identificar, més enllà de la constitutiva pluralitat dels universos religiosos, uns valors genuïnament humans que n’emanen.
En el capítol sisè ens endinsem
