sentit, es produeix una assumpció selectiva de l’univers religiós que, si bé exclou el ritual i la dogmàtica, integra certs valors i pràctiques. S’observa una crisi de les creences i de les pràctiques, però no necessàriament dels valors que emanen dels universos religiosos.
És pròpia de les tradicions religioses la distinció entre allò sagrat i allò profà. Seguint les conegudes aproximacions de Mircea Eliade (2011), es pot dir que el sagrat és aquella realitat que evoca alguna cosa que la transcendeix, que apunta cap a una realitat que és més enllà de la percepció immediata d’ella mateixa; dit ras i curt, que és una mediació que posa en contacte l’ésser humà amb el món dels déus, o bé el nivell ontològic finit i temporal amb el nivell ontològic infinit i etern.
Aquesta distinció no és irrellevant des del punt de vista dels valors. Quan una realitat, una activitat, un lloc o un temps esdevenen sagrats, adquireixen, per definició, un valor i un significat importants per a la comunitat, de tal manera que esdevenen un objecte de respecte i d’atenció per part de tots els seus membres. La sacralització de certes formes de vida, d’espais i de temps té les seves conseqüències en el cos social i, fins i tot, roman en contextos de secularització. En canvi, allò que es considera profà adquireix un valor instrumental o funcional, mancat de valor en si mateix, la qual cosa té efectes en la vida social.
En les societats postmodernes secularitzades, la distinció entre sagrat i profà subsisteix, però desvinculada del seu origen genuïnament religiós. El valor sagrat de la persona humana, per exemple, és reivindicat per sectors que no s’ubiquen en el redós de les tradicions religioses, però que, en canvi, atorguen un valor absolut a la persona, encara que no la defineixen com a imatge i semblança de Déu. Subsisteixen en l’imaginari col·lectiu, doncs, vestigis de l’organització axiològica del món que prové de l’univers religiós. El valor de la persona perviu com un llegat, com una humitat que no acaba de desaparèixer tot i pintar i repintar, una vegada i una altra, la paret.
Hi ha diverses maneres de pertànyer a un credo religiós i d’adherir-s’hi. Els creients es distingeixen entre si per allò que creuen i per com creuen. Les creences són significatives des del punt de vista dels valors. Hi ha creences que alliberen i potencien l’emancipació de les persones i dels pobles, però n’hi ha que mantenen subjugades les persones i alienats els pobles.
Abans de qualificar moralment una creença, cal identificar l’objecte formal de la creença (allò que es creu) i conèixer com influencia en el desenvolupament de la societat i en la cohesió entre les persones. Per exemple, la creença provinent d’algunes religions segons la qual alguns éssers humans són impurs, mentre que d’altres són purs, té efectes directes en la fractura social, en la separació i en la legitimació de la marginació. Això no obstant, la creença derivada d’altres creences segons la qual tots els éssers humans són iguals en dignitat davant de Déu vincula estretament uns i altres i deslegitima qualsevol forma d’elitisme o sectarisme.
No es pot fer un judici de la creença in abstracto. Cal veure, en cada cas, quin és el seu objecte, quin estatut racional té i quines en són les conseqüències per a la societat. El mateix es pot dir de les pràctiques. Hi ha pràctiques d’origen religiós, com la pregària o la caritat, que tenen poderosos beneficis en la societat; però hi ha pràctiques de tipus discriminatori o vexatori que, sens dubte, mereixen una valoració negativa i un refús total.
També és pertinent reconèixer que, així com la raó produeix els seus monstres, també del si de la religió neixen greus deformacions que tenen efectes molt perniciosos en el cos social. Fenòmens com el fanatisme, el sectarisme o el fonamentalisme són deformacions que emanen de l’univers religiós i que legitimen pràctiques violentes i destructives. Sembla pertinent distingir nítidament les tradicions religioses de les formes bàrbares i deformades que es generen en el seu redós i que són fonts de violència i de conflicte.
Els grans líders religiosos de la humanitat s’han pronunciat reiteradament contra aquest tipus de deformacions, contra la violència i la destrucció infligides en nom d’una divinitat o d’un Déu.
Es pot llegir, per exemple, en el Compendi de la doctrina social de l’Església (Consell Pontifici de la Justícia i de la Pau, 2005, 496):
La violència no constitueix mai una resposta justa. L’Església proclama, amb la convicció de la seva fe en Crist i amb la consciència de la seva missió, que la violència és un mal, que la violència com a solució dels problemes és inacceptable, que la violència és indigna de l’home. La violència és una mentida, perquè és contrària a la veritat de la nostra fe, a la veritat de la nostra humanitat. La violència destrueix allò que diu que defensa: la dignitat, la vida, la llibertat dels éssers humans.
Конец ознакомительного фрагмента.
Текст предоставлен ООО «ЛитРес».
Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.
Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.
