són valors que brollen del conreu de l’espiritualitat i que introdueixen qualitat a la vida humana.
1.2 La religiositat
Massa sovint s’identifica directament l’espiritualitat amb la religiositat, tot i que evoquen idees distintes.
Farra (1998), per exemple, fa una distinció entre els dos conceptes. Segons ell, l’espiritualitat és una dimensió de l’ésser, una qualitat inherent a tot ésser humà, mentre que la religiositat té a veure amb l’obrar, amb l’acció.
Aquest investigador entén la qüestió a partir de cercles concèntrics. El primer cercle, comú a tot ésser humà, és el de l’espiritualitat; el segon és el de la religiositat, que inclou pràctiques com ara l’oració, els rituals i la celebració, i, finalment, hi ha el tercer, que és el sentit de pertinença a una determinada confessió, allò que podem denominar confessionalitat.
Segons aquesta distinció, l’espiritualitat és el més comú i més nuclear de tot ésser humà, mentre que la religiositat depèn totalment dels entorns, dels contextos, de les tradicions rebudes i de les mediacions heretades. El conreu d’aquesta religiositat no comporta necessàriament un creixement de la consciència personal ni del sentit de pertinença al tot, i tampoc en deriva un increment del sentit de solidaritat ni de la compassió universal.
La religiositat és plural, com plurals són les cultures i les tradicions humanes. Hi ha espiritualitat sense religiositat i també pot haver-hi una religiositat sense un desenvolupament espiritual.
Segons aquest autor, la recerca de sentit, que és l’activitat més pròpia de la vida espiritual, pot desenvolupar-se en el marc de les institucions religioses tradicionals, però també al marge.
Així doncs, sense negar el valor inherent de la religiositat i de les seves múltiples expressions, aquest terme no es pot confondre amb l’espiritualitat. Tota religiositat té una referència concreta i particular, sempre està vinculada a un entorn i a un món local. Es materialitza en un culte i en un determinat moment de l’any. En canvi, l’espiritualitat és, per definició, una dimensió d’obertura, d’universalitat, de sentit de pertinença al tot i de compassió global que transcendeix qualsevol forma local.
La devoció popular, la vinculació emocional i religiosa a un determinat lloc, a un santuari o a una ermita, són formes de religiositat que contribueixen a l’arrelament simbòlic i espiritual de la persona, mentre que el conreu de l’espiritualitat desenvolupa la consciència universal i cosmopolita. Són, doncs, dues dinàmiques distintes, però complementàries.
Hi ha una segona manera d’entendre la paraula religiositat que té més gruix filosòfic. Segons aquesta segona accepció, la religiositat transcendeix el culte i els rituals i es refereix a la idea de relació amb un ésser distint, amb una realitat que l’home reconeix en el fons de la consciència i amb la qual estableix algun tipus de relació (religio), de comunicació.
Aquesta realitat, sigui Déu o una diversitat de déus, és, en qualsevol cas, una realitat diferent, distinta del jo, però que entra en relació amb el jo en una dinàmica comunicativa, de tal manera que hi ha reconeixement, escolta, interrelació; en definitiva, vida interpersonal. És una realitat que té una dimensió personal, a la qual se li poden revelar pensaments i sentiments i adreçar súpliques, però també se li poden agrair els dons rebuts.
Aquesta segona idea de religiositat evoca la noció de fluïdesa entre el jo i la realitat fonamental. Una expressió bàsica d’aquesta interacció és, per exemple, la pregària o l’oració, sigui de petició o d’agraïment. En l’espiritualitat no es reconeix una alteritat, mentre que en la religiositat el jo es confronta a una realitat que no és física ni material, que ningú no ha vist mai, però que reconeix a partir de diverses mediacions. En la religiositat hi ha la percepció interior d’un vincle, d’un relligament, d’una religación, en paraules del filòsof basc Xavier Zubiri.
La persona que conrea la religiositat tracta de viure amb transparència respecte d’aquesta realitat, intenta viure conforme a allò que vertaderament és, sent tant receptiva com pot a la voluntat de la realitat. En definitiva, en la religiositat hi ha dualitat, mentre que en l’espiritualitat hi ha un jo que pren consciència que és en el món, que està vinculat a tot el que hi ha, un jo que es formula la qüestió del sentit i que se sent cridat a practicar la compassió vers tots els éssers.
La religiositat, a diferència de l’espiritualitat, pressuposa un acte de fe, el reconeixement d’una realitat que no pot ser vista ni oïda, l’adhesió a un ésser que no pot contrastar-se empíricament ni verificar-se científicament.
Hi ha, encara, una tercera manera de comprendre la religiositat. Segons Bortolin (2008), la religiositat és, essencialment, obertura al misteri. Aquest és precisament el significat que li dóna el pare de la teoria de la relativitat, Albert Einstein (2010). La relaciona directament amb el misteri que l’home percep a l’hora de contemplar l’univers. Aquesta idea de religiositat és, al nostre entendre, idèntica a la d’espiritualitat, perquè obertura al misteri encara no significa reconeixement d’una realitat distinta amb la qual interaccionar.
1.3 La confessionalitat
Hi ha un tercer cercle concèntric, el de la confessionalitat, que indica l’adhesió a una comunitat religiosa, evoca la idea de sentit de pertinença, de tal manera que expressa una vinculació activa amb una determinada comunitat religiosa i el seu sistema de creences, de cultes, de festes i de celebracions. Hi participen les persones que s’ubiquen dins d’una comunitat religiosa, sigui des de la vocació laïcal o des de la vocació de vida consagrada; que viuen en conformitat amb els seus preceptes o, com a mínim, ho intenten, i que celebren les seves creences i practiquen habitualment els rituals i la litúrgia que hi té lloc.
La religiositat no necessàriament es tradueix en confessionalitat. Hi ha persones que reconeixen l’existència d’una realitat transcendent o immanent i que hi estableixen una relació de comunicació, però, no obstant això, per diverses raons no s’ubiquen en el marc d’una comunitat o institució constituïda formalment. En aquests casos, hi ha un conreu de la religiositat, però no una adscripció confessional ni un sentit de pertinença a una església. És una religiositat que es desenvolupa en els marges, sense un arrelament a la comunitat de fe.
Formar part d’una comunitat religiosa, en el sentit propi del terme, comporta una profunda transformació en la persona i, de retruc, un canvi en el seu sistema de valors, de preferències i de conviccions. Les comunitats religioses no són neutres des d’un punt de vista axiològic, moralment parlant no són sistemes buits.
Dels textos fundacionals dimana un ordre de valors, una piràmide axiològica, una proposta de vida bona de la qual s’apropien els membres de la comunitat, segons la seva naturalesa i les seves capacitats. El Pentateuc, l’Evangeli, els Vedes o el Tao-teking són textos religiosos que, a la vegada, contenen una saviesa pràctica, una proposta moral sobre com viure la vida en aquest món. No només atenen la pregunta kantiana sobre què puc esperar, la pregunta escatològica, sinó també sobre com he de viure, la pregunta ètica. Inclouen, per tant, una metafísica i una ètica, tot i que no depurades racionalment: una filosofia primera i una filosofia pràctica.
Les tradicions religioses es poden definir com a sistemes de creences i de pràctiques. El fet de ser membre d’una determinada comunitat religiosa comporta assumir certes creences respecte del món, de la vida eterna, de la condició humana, del més enllà de la vida temporal, de la mort i de Déu, però també comporta l’exercici de certes pràctiques. Les comunitats religioses difereixen entre si pel tipus de
