que, segons ells, és del tot necessària per al desenvolupament harmònic del ciutadà. Aquests pensadors francesos actuals, reivindiquen «une spiritualité sans Dieu, sans église et sans dogmatique».
En el capítol setè explorem la traducció secular dels valors religiosos. Seguint les darreres recerques del filòsof alemany Jürgen Habermas i del filòsof canadenc Charles Taylor, ens preguntem si és possible traduir els valors religiosos en termes seculars, de tal manera que en les anomenades societats postmodernes aquests valors puguin ser intel·ligibles i significatius per a la ciutadania, més enllà de la seva pertinença o no a les tradicions religioses.
No podem ignorar que la relació entre universos religiosos diferents és complexa i difícil i que de vegades deriva en formes de violència, de coacció i de colonització. La història és plena d’episodis que validen aquesta afirmació. Per això, en el capítol vuitè analitzem la relació entre comunitats religioses distintes entre si i el conflicte de valors que pot implicar, perquè la coexistència d’universos religiosos diferents en un mateix espai cívic comporta molt sovint un conflicte axiològic que cal saber identificar. Posteriorment, cal cercar mecanismes de resolució que no vulnerin els drets inalienables de cada ciutadà i de les minories religioses.
En el capítol novè presentem algunes pautes per a una convivència assenyada entre religions. Entenem que la societat postmoderna és plural per definició, la qual cosa vol dir que la integren ciutadans i comunitats morals diferents, fins i tot moralment estranyes les unes de les altres, tal com diria el filòsof texà Hugo Tristram Engelhardt (2001). Davant d’aquest fenomen, proposem algunes pautes per fer viable la convivència i la riquesa de la diversitat.
En el desè capítol ens endinsem en les tradicions religioses enteses com a dipòsits de sentit. Seguint aquesta bella expressió de Jürgen Habermas, entenem que les tradicions religioses no només dicten la manera com han de viure els seus fidels i quins valors pràctics han de guiar la seva conducta, sinó que apunten a la finalitat, a per a què viure. Són portadores de valors finalistes, són grans relats que tenen com a missió oferir una resposta viable a la pregunta pel sentit de l’existència. En les societats secularitzades postmodernes, el qüestionament pel sentit últim, per allò que fa que la vida mereixi ser viscuda, per dir-ho amb l’expressió de Ludwig Wittgenstein (1996), és plenament present i a voltes és percebut de manera tràgica. En les societats plurals hi coexisteixen diferents narratives del sentit, propostes diferenciades que tenen conseqüències molt diverses en l’ordre de la vida pràctica.
En el penúltim capítol ens endinsem en la possible correlació entre el procés de secularització i la crisi de valors (capítol 11). La progressiva pèrdua de poder i d’influència de les institucions religioses en el si de les societats postmodernes té aspectes positius i negatius. Aquí ens interessa mostrar que la pèrdua de la dimensió religiosa o el desencantament del món també ha comportat l’eclipsi de certs valors, de certs deures que la societat premoderna assumia plenament. Aquest eclipsi també ha permès que altres valors que havien quedat marginats o bé oprimits en el món premodern emergissin amb força en el primer pla de la vida social.
Finalment, explorem, a manera d’aterratge, la situació dels valors religiosos a Catalunya (capítol 12) a partir de l’Enquesta Europea de Valors centrada en el nostre país, que va ser àmpliament estudiada i comentada en el llibre Valors tous en temps durs, coordinat per Javier Elzo i Àngel Castiñeira (2011). Partint de les dades que s’aboquen en aquest estudi, identifiquem algunes tendències emergents i alguns valors religiosos que han entrat en declivi.
Precisions terminològiques
En un llibre d’aquesta naturalesa és del tot pertinent elaborar algunes precisions terminològiques per tal que el lector sàpiga tothora el significat que es dóna a determinats mots.
Moltes discussions i polèmiques intel·lectuals sobre la relació entre els valors, l’espiritualitat i la religió tenen l’origen en una imprecisió terminològica. Per això, seguint el lema de les qüestions disputades a l’edat mitjana, assumim de bell antuvi l’imperatiu Aclara terminus!.
1.1 L’univers de l’espiritualitat
La bibliografia crítica sobre la noció d’espiritualitat és ingent. Resulta humanament impossible identificar i reconèixer tot allò que s’ha escrit sobre el concepte d’espiritualitat en els darrers vint anys. A més a més, el ritme de publicació és tan vertiginós que amb prou feines és possible fer-se una idea aproximada del panorama general. En aquest sentit, les idees exposades en aquest capítol tenen un caràcter provisional i volgudament esquemàtic i en el futur seran objecte d’una revisió.
Un dels vocables més difícils de definir, d’acotar semànticament, és precisament el d’espiritualitat. Tal com afirma Thatcher, molt sovint les definicions d’espiritualitat són obscures i imprecises i inclouen elements contradictoris, fins i tot dialècticament oposats. Molt habitualment és un mot que es converteix en un calaix de sastre on caben significats molt diversos, cosa que comporta una polisèmia molt diversa, però no tan sols això, sinó que, a més a més, desperta reaccions viscerals. No és una paraula neutra ni desconeguda: hi ha unes idees implícites en joc que molt sovint no afavoreixen la comprensió, sinó que més aviat la dificulten.
Aquest mosaic de significats és, en si mateix, una expressió de la riquesa inherent a la qüestió que ens concerneix, però també un símptoma de la dificultat de caçar la idea, de captar l’essència. Amb l’ús d’aquesta paraula, hom té la impressió que no ho diu tot, que la qüestió se li esmuny entre els dits.
No pretenem ni de lluny dilucidar exhaustivament la riquesa de significats que atresora la citada paraula, però intel·lectualment és honest precisar, encara que sigui provisionalment, el significat que se li atorga aquí. Abans, però, és bo fer una llambregada general, situar l’estat de la qüestió.
Segons alguns especialistes, l’espiritualitat s’associa vagament a allò ètic, al deure, a la prescripció. S’entén que una persona és espiritual quan obeeix la veu de la consciència, quan respon al deure que brolla del seu interior. En aquest sentit, ser espiritual és respondre a una crida, a una missió que se sent en la pròpia consciència i que delimita una orientació en el decurs vital. L’escolta d’aquesta crida requereix silenci i soledat, però també determinació. Entesa d’aquesta manera, l’espiritualitat és un exercici de vigilància i de transparència amb un mateix.
L’espiritualitat també es relaciona amb la idea de lligam amb tots els éssers. Evoca el vincle, el llaç amb la realitat aliena. Segons aquesta noció, un ésser humà espiritualment sensible no es percep a si mateix com una entitat autosuficient, separada i aïllada del món, com una bombolla inconnexa que flota en l’aire, sinó que, tot al contrari, se sent part del tot, vinculat estretament a tots els éssers. Sap que forma part de la gran dansa de la vida i que està radicalment obert als altres. Des d’aquest punt de vista, un ésser humà espiritualment profund se sent vinculat a tota la realitat, de tal manera que res del que ocorre en el món, per llunyà que sigui, li és aliè. Compresa així, l’espiritualitat s’associa a paraules com ara interdependència o solidaritat còsmica.
Una altra noció que es relaciona estretament amb la d’espiritualitat és la idea de sentit, de propòsit, de missió. Una persona espiritualment activa es formula la qüestió del sentit, sigui immanent o transcendent, tracta de donar un significat a la seva existència, necessita trobar la raó última que atorgui significat i valor a la seva existència personal. Entesa així, l’espiritualitat es relaciona estretament amb allò que Viktor Frankl (2001), deixeble heterodox de Sigmund Freud, anomenava voluntat de sentit (Wille zum Leben).
A
