bé, que tenim cert control sobre l’entorn i el destí, però aleshores arriben desastres com ara tsunamis sobre els quals no tenim cap control, i ens deixen en evidència, fan que els humans ens adonem que no hi ha cap garantia, que pot ser que hi hagi una pandèmia i un terratrèmol alhora i no voldrà dir que no pugui passar res més. I aquí és on intervé l’humor, per esmorteir la sensació de desolació i desesperança. Quan comences a veure una imatge més completa de la realitat i és aclaparadora, una percepció humorística et pot ajudar a superar-ho.
Srećko: És ben cert. Als noranta, molts amics meus i jo mateix ens vam aficionar a la sèrie Seinfeld després de la caiguda de Iugoslàvia. Quan m’ho miro en retrospectiva, trobo que és interessant que Seinfeld —i també Curb Your Enthusiasm— toquessin alguns dels fenòmens més interessants de la crisi de la Covid-19: rentar-se les mans i el paper de vàter. Encara recordo l’episodi en què en Jerry Seinfeld és al lavabo d’un restaurant i hi entra un home, pixa i no es renta les mans. En Jerry torna a taula i resulta que el cambrer que arriba per oferir-los pizza és el mateix home del lavabo. Llavors en Jerry pensa que no es pot menjar la pizza perquè recorda que el cambrer no s’ha rentat les mans.
Larry: Sí, podries fer un «supermuntatge pandèmic» de Seinfeld, perquè en Larry David i en Jerry Seinfeld eren gent amb fòbia als gèrmens molt abans que es posés de moda, i per això hi ha tantes històries amb el paper de vàter i rentar-se les mans, sobre la netedat i l’higiene.
Srećko: Un altre episodi famós és el del «No me’n sobra cap tros», en què l’Elaine no vol donar paper de vàter.
Larry: Sí, de fet, aquell episodi el vaig escriure jo! La idea que algú no volgués compartir el paper de vàter em va semblar divertida, però ara veiem que la gent és molt possessiva amb el paper, fins al punt que, als supermercats, la gent l’acapara i es baralla per aconseguir-ne.
Srećko: Com t’ho expliques, que el paper de vàter sigui avui dia el bé més preuat? És perquè es caga molt? O potser és que la gent imita el que fan els altres? O és que el paper de vàter és de debò tan valuós?
Larry: Estàs entrant en un terreny molt interessant. Durant els viatges que vaig fer per al documental Larry Charles’ Dangerous World of Comedy, vaig arribar a la conclusió que el paper és un bé molt valuós en la major part del món. En certs llocs pots anar a un hotel i et donaran un mocador de paper, que se suposa que et servirà de tovalló, de paper de vàter i per a qualsevol altra cosa que necessitis. A l’Amèrica del Nord ens hem tornat molt consentits i autocomplaents. Vas al supermercat i hi trobes quaranta-dues marques diferents de paper de vàter, i totes són còmodes i suaus, i fins i tot hi tenen loció, si en vols. Tenen tot el que vulguis! Però ho donem per fet i no ho valorem, el que costa que aquest paper ens arribi al cul. Potser aquesta pandèmia i l’habilitat que té de treure a la llum coses com aquesta ens farà més conscients de com fem servir i gastem les coses, i potser també ens farà canviar el comportament. Aleshores aquest episodi de Seinfeld es convertirà en una mena d’artefacte curiós d’una època passada.
Srećko: El pànic que hem observat als supermercats també posa en relleu el nostre consumisme imparable. Hem vist fotos de prestatgeries buides a supermercats de Veneçuela i de països de l’Amèrica Llatina amb títols com ara: «Aquesta és la prova que el socialisme no funciona»; però què passa amb el capitalisme? Hi ha tantes prestatgeries buides ara mateix, que em pregunto: com pot ser que el capitalisme no produeixi suficient paper higiènic? I d’on prové aquest desig dels humans pel paper de vàter?
Larry: Es converteix en una metàfora, oi? És gairebé com si ens intentéssim salvar el cul. Tenim molta por i el cul és la nostra part més vulnerable, per dir-ho d’alguna manera, per tant tothom retrocedeix cap a aquesta por més primitiva, que cobra vida encarnada en aquest acaparament de paper de vàter i en la por de no tenir la possibilitat d’eixugar-nos el cul. Com ja deus saber, el paper de vàter és un fenomen relativament recent. Durant la major part de la civilització, la gent no feia servir paper higiènic i, tot i així, avui dia no ens podem imaginar a nosaltres mateixos vivint sense. És interessant perquè —qui sap?— potser algun dia, en el futur, haurem de viure sense paper de vàter.
Srećko: A moltes parts del món, la gent encara viu sense paper higiènic, i probablement són molt més higiènics que l’anomenat «món occidental».
Larry: Sí, perquè els nord-americans són uns mandrosos, de manera que fan servir paper de vàter en lloc de dur a terme la tasca feixuga que és rentar-se el cul.
Srećko: Quan et sento, se’m fa impossible no pensar en un cert filòsof, un que no apreciava Seinfeld. Parlo de Jacques Derrida. El 2002, un periodista va preguntar a Derrida: «Què en penseu, de les comèdies de situació? Creieu que Seinfeld és una mena de deconstrucció?». I Derrida va dir, bàsicament: «Si voleu fer una deconstrucció, no mireu comèdies de situació; llegiu llibres i feu els deures». I et confesso que aquesta afirmació de Jacques Derrida em va decebre molt, perquè jo sí que trobava que Seinfeld era precisament una mena de deconstrucció. Hi ha una escena, per exemple, amb en Kramer, en George i en Jerry, en la qual aquest últim està parlant de les seves mans i es fa un comentari irònic cap a si mateix: «No tinc unes mans manuals».
Larry: Totalment d’acord; em podria haver pensat que era la sèrie de televisió preferida de Derrida, perquè va de deconstruir cada aspecte en si mateix a partir de l’estructura de la sèrie i de l’estructura de les comèdies de situació a la qual tant ens hem avesat. Els mateixos personatges són conscients de si mateixos i estan cohibits d’una manera que va ser força nova, i després hi ha els diàlegs, que es desmunten constantment i es tornen a muntar de maneres diferents per experimentar amb el llenguatge.
Srećko: M’agradaria passar a parlar del teu projecte més recent, Larry Charles’ Dangerous World of Comedy, en relació amb la crisi actual de la Covid-19. Vas viatjar a països de tot el món molt perillosos i devastats per la guerra, com ara Somàlia, i en la majoria de llocs que vas visitar vas descobrir-hi acudits i humor fosc en la manera com la gent afrontava les situacions. En comparació amb les experiències que vas viure en aquests països, com veus la crisi de la Covid-19 a la qual ara ens enfrontem? Es tracta d’un fet històric sense precedents? Ja veus venir acudits al respecte? És possible fer-ne broma?
Larry: Una de les coses que més em va cridar l’atenció és que vaig haver de posar-me diverses vacunes per anar a tots aquests països, per exemple a Libèria o a Somàlia, i ni tan sols em vaig refredar. És aquí, en canvi, ara que soc a casa meva, a Los Angeles, que puc acabar agafant alguna cosa i que aquesta cosa m’acabi matant. I el més important és que vaig ser a Libèria en el període post-Ebola, i tots els còmics i els actors que vaig conèixer allà em van dir que la indústria de la comèdia, la de Libèria, havia sorgit arran de la crisi de l’Ebola. En aquell moment, en el seu punt més baix com a societat, amb la crisi de l’Ebola fent estralls, l’humor va ser un dels pals del vaixell a mig enfonsar al qual la gent es va aferrar. Van descobrir l’humor que tenien dins quan s’enfrontaven a un futur desolador. Tothom a qui vaig conèixer abans de la crisi de l’Ebola s’espavilava com podia, però després van començar a agafar els telèfons i les càmeres i a gravar vídeos i a fer servir les xarxes socials per parlar els uns amb els altres. Es va convertir en un veritable bot salvavides de la societat. No es pot subestimar mai, el poder de l’humor.
Srećko: Quines són les coses més ridícules i absurdes que has vist durant la crisi de la Covid-19?
Larry: Una que em ve al cap perquè es tracta d’un esdeveniment diari és la conferència de premsa de Trump. Les rodes de premsa diàries de Trump són com «els tres guillats» d’una pandèmia: són paorosament ineptes, sociòpates, excèntricament incòmodes; són tot el que se suposa que no han de ser, fins al punt que creuen la línia de
