cada dia a això és gairebé com mirar una mena de comèdia de situació apocalíptica.
Srećko: Quan em vaig deixar de preocupar —per parafrasejar Kubrick— i vaig començar a apreciar el coronavirus, va ser el moment en què em vaig adonar que la Covid-19 està desemmascarant els líders populistes que ens enganyen constantment. Trump n’és un; un altre és, sens dubte, Bolsonaro, al Brasil; i un altre és Vučić, a Sèrbia, que al principi deia: «Ah, això no és res, no és més perillós que una grip». En un moment donat, fins i tot va suggerir a la gent sèrbia que beguessin rakia, una cosa que als Balcans ens encanta fer. Et pots imaginar un líder fent un suggeriment com aquest enmig d’una crisi sanitària mundial? Una cosa bona que n’ha sortit, però, és que potser, més que mai, estem començant a escoltar els científics i metges, que cada cop apareixen més als mitjans de comunicació —tot i que també és cert que els mateixos mitjans de comunicació són els còmplices de l’auge dels populistes. Hem canviat el focus d’atenció perquè ara tots creiem que la nostra vida corre perill i, si ens escoltem Trump, Bolsonaro i Orbán, per exemple, pot ser que acabem perdent la vida. I tu què en penses? Veus la crisi de la Covid-19 com una oportunitat perquè hi hagi polítiques més progressistes?
Larry: I tant, que sí; però, per afegir una mica d’humor a la conversa, les enquestes d’avui mostren que, de fet, la popularitat de Trump ha augmentat aquí. Això indica que hi ha una fissura encara més grossa entre la gent que anhela la veritat, la ciència i la medicina, i la gent que el que necessita és màgia. No subestimis mai la quantitat de població que vol creure en la màgia, ja sigui en Jesús o en la resurrecció; ara Trump intenta combinar la Pasqua amb el final d’aquest virus, per cert, i no es tracta d’una casualitat sinó que el que vol és aprofitar-se de les pors, les angoixes i les falses esperances de la gent. Hi ha persones com tu i com jo, i la majoria de gent que coneixem, que busquen respostes, i després hi ha d’altres que simplement volen aferrar-se a les solucions màgiques de Trump —com ara injectar-se desinfectant o introduir-se la llum solar «a dins del cos»— o de qui sigui que està fent aquestes promeses forassenyades i completament il·lògiques. I el que fa més por de tot és que hi ha milions de persones que s’ho creuen.
Srećko: I com podem fer que l’humor en aquest moment de crisi sigui accessible i unificador, i que no tingui classe social?
Larry: Jo penso que no en té; considero que l’humor és un acte que no entén de classes. L’humor transcendeix els sistemes polítics, les ideologies i les economies, i justament això és el que el fa tan universal. Hi ha comèdia arreu del món, des dels països més pobres fins als més rics. El problema és que el capitalisme necessita posseir, apropiar-se i mercantilitzar; i s’ha fet seva la comèdia i l’ha convertit en un producte que es pot vendre —i amb molt d’èxit— a tot el món. El capitalisme necessita la comèdia perquè és rendible, però la comèdia no necessita el capitalisme i sobreviurà molt de temps després que el capitalisme desaparegui.
Srećko: Abans has esmentat que segons les enquestes Trump està guanyant popularitat. Sembla que com més estúpid és, més popular es fa. Què n’opines, de la col·laboració entre l’establishment del Comitè Nacional Demòcrata (DNC) i els mitjans de comunicació per atacar Bernie Sanders?
Larry: Em repugna el comportament del DNC envers Bernie Sanders. L’han tornat a boicotejar d’una manera claríssima des del seu propi partit. Deixant de banda la pandèmia, per part del Partit Demòcrata, de l’establishment demòcrata i dels seus donants que l’impulsen de debò, hi havia una necessitat desesperada d’impedir que Bernie Sanders fos el candidat del partit. Això es feia molt palès quan miraves la cobertura que se’n feia als mitjans; no parlo només de la manca de contingut sobre Sanders, sinó també de la manera com la narrativa l’emmarcava com una mena d’agitador, en comptes del senador dels Estats Units que fa quaranta anys que és. D’altra banda, Trump surt a la televisió absolutament cada dia, i aquest és el motiu, en la meva opinió, pel qual està pujant en les enquestes; vulguis o no, hi és, dues hores cada dia, a cada canal.
Srećko: L’esquerra no ha viscut gaires victòries, últimament. Però el que em sembla interessant és com de sobte la crisi de la Covid-19 fa que tot sembli possible. Quan m’he despertat aquest matí, Britney Spears estava parlant de la distribució de la riquesa i d’una vaga general! Ho has vist?
Larry: Aquí tens la definició de la comèdia en temps de coronavirus: ara Britney Spears és socialista.
Srećko: Hi ha un altre moment del qual m’agradaria fer esment que s’endinsa una mica més en l’economia política del capitalisme global. Quan el Partit Laborista de Jeremy Corbyn es va presentar a les eleccions del Regne Unit el desembre del 2019, defensava la nacionalització dels ferrocarrils. L’establishment afirmava que es tractava d’un socialisme radical perillós, etc., i llavors va arribar la Covid-19, i Boris Johnson va anunciar la nacionalització temporal dels ferrocarrils. No és el mateix, per descomptat, però demostra que és possible. De la mateixa manera, ara Trump anuncia una mena de renda bàsica universal mentre que, fa només unes quantes setmanes, Andrew Yang ho va suggerir i tothom se’n va riure. De sobte, el que sembla impossible es converteix en possible. Creus que hi ha esperança, amb tot això? Que pot ser que fem servir aquest moment?
Larry: Soc força optimista per naturalesa i crec que la gent pot aprofitar aquesta mena de cignes negres i convertir-los en una cosa molt positiva per a les nostres societats. La meva por és que sempre que Trump i la resta continuïn fent córrer la xerrameca al voltant d’aquestes mesures, la gent serà complaent i acceptarà solucions ràpides en lloc d’exigir un canvi estructural. Persones com Boris Johnson i Trump volen que les coses tornin a la «normalitat» tan aviat com sigui possible. El que és important és que els canvis positius que s’han implantat es mantinguin i que enfoquem la vida d’una manera fonamentalment diferent. El que em fa por és que la gent no estigui disposada a fer la feina difícil, que acceptin la màgia en lloc de la realitat i, un cop això s’acabi, tinguem amnèsia social i les coses tornin a ser de seguida com eren abans, i que el proper cop hàgim de fer front a alguna cosa encara pitjor. Passa com a humor, això que et dic?
Srećko: Molt esperançador, trobo! Creus que hi ha el perill que l’excés d’humor faci que ens prenguem les coses menys seriosament? Per exemple, les polítiques que tenen una repercussió en la nostra vida?
Larry: Sí, diria que aquest perill hi és. De fet, he vist que això passa als Estats Units i a altres països. Hi ha dos tipus d’humor: el que et fa venir ganes d’oblidar i el que et fa venir ganes de recordar. En moltes societats, incloses les feixistes i les totalitàries, es fa servir l’humor per amansir les masses. Sempre hi és, aquest perill. Hi ha certs factors, com ara qui parla, quanta llibertat té la gent i quanta censura hi ha en la cultura, que dictaran el grau de prominència d’aquest tipus d’humor. Però en molts llocs del món, la veu de la dissidència humorística i còmica continua sent molt forta.
Srećko: Si situéssim en Kramer en la crisi de la Covid-19, quina seria la seva filosofia? Com reaccionaria? T’ho pots imaginar?
Larry: En Kramer hauria tingut molt clar que arribaria una crisi i faria anys que s’estaria fornint de provisions! I si finalment anessis al seu pis, veuries que el té ple de capses: estaria preparat, tindria el pis llest per convertir-lo en búnquer.
Srećko: Sí, recordo un episodi de Seinfeld en què en Kramer és al carrer amb el cotxe ple de coses i arriba en Jerry i li pregunta: «Què és tot això?». I resulta que en Kramer ha estat comprant per pànic. I d’això ja fa trenta anys!
Larry: Sí, és un survivalista de cap a peus.
Srećko: Un altre personatge amb el qual tens una connexió, naturalment, és en Borat. Què faria en Borat en aquesta situació?
Larry:
