Van fer alguna cosa al respecte? Alguns sí. A la Xina, a Corea del Sud, a Taiwan i a Singapur van començar a actuar i, pel que sembla, han aconseguit contenir almenys el primer brot de la malaltia. Fins a un cert punt, a Europa va passar el mateix. Alemanya, que acaba de salvar el sistema hospitalari del neoliberalisme, tenia una capacitat extra de diagnosi i va ser capaç d’actuar d’una manera molt egoista en garantir una contenció raonable del brot dins les seves fronteres. Altres països simplement van obviar la informació i, entre aquests, un dels que ho va fer pitjor va ser el Regne Unit. Però el pitjor de tots és els Estats Units, on resulta que qui porta el timó és un llunàtic irresponsable que un dia diu que no hi ha crisi, que només és una grip, l’endemà afirma que hi ha una crisi terrible i que ell ja s’ho ensumava, i el dia següent, que hem de tornar a treballar perquè ell ha de guanyar les eleccions. El fet que el món estigui a les seves mans és un escàndol. Però, tornant al tema, la qüestió és que la pandèmia va començar amb un fracàs estrepitós del mercat que assenyala els problemes fonamentals de l’ordre socioeconòmic, agreujats per la plaga neoliberal, i continua per culpa de la decadència dels tipus d’estructures institucionals que hi podrien fer front. Són temes que ens hauríem de prendre molt seriosament, ja que plantegen la pregunta sobre el tipus de món en què volem viure. Si d’alguna manera acabem superant aquesta pandèmia, hi haurà diverses opcions que poden anar des de la instauració d’estats molt autoritaris fins a una reconstrucció radical de la societat sobre la base de les necessitats humanes, no del benefici privat. Hem de tenir en compte que els estats autoritaris i viciosos són força compatibles amb el neoliberalisme. De fet, els gurus del neoliberalisme, des de Ludwig von Mises fins a Friedrich Hayek, entre d’altres, estaven en sintonia amb la violència massiva per part de l’estat, sempre que donés suport al que ells anomenaven economia sòlida. No hauríem d’oblidar que el neoliberalisme té els seus orígens en un seminari de Von Mises a Viena als anys vint, en què amb prou feines va poder contenir la seva satisfacció quan els protofeixistes de l’estat austríac van aixafar els sindicats i la democràcia social austríaca i es van unir al primer govern protofeixista. En realitat, elogiava el feixisme perquè protegia l’economia sòlida. Quan Pinochet va instaurar una dictadura sanguinària i brutal a Xile, Von Mises, Hayek i Friedman van trobar que era una excel·lent idea que ajudaria a materialitzar el meravellós miracle que era portar l’economia sòlida a Xile, que a la vegada generaria grans beneficis per als interessos estrangers i una petita part de la població. No és tan estrany pensar que avui dia els autoproclamats llibertaris restableixin un sistema neoliberal salvatge mitjançant una poderosa violència estatal. És un malson que podria arribar a fer-se realitat. Però també hi ha la possibilitat que la gent s’organitzi, es comprometi, com molts estan fent, i aconsegueixin un món molt millor que també pugui fer front a les grans amenaces de guerra nuclear i de catàstrofe mediambiental, de les quals no hi ha recuperació possible. Es tracta d’un moment crític de la història de la humanitat, i no només per la Covid-19, tot i que la situació causada pel virus ens hauria de portar a prendre consciència dels defectes colossals i de les disfuncions del nostre sistema socioeconòmic, que ha de canviar dràsticament si en el futur volem sobreviure.
Srećko: Molts dels que des de fa dècades participem en moviments i organitzacions socials, en què la proximitat física i social entre les persones és essencial, ara ens estem acostumant al que anomenen «distància social» i «aïllament» a casa. Què creieu que ens depara el futur pel que fa a la resistència social en aquests temps de distanciament social, que duraran almenys uns quants mesos més, si no anys? Quin consell donaríeu als progressistes de tot el món —activistes, intel·lectuals, estudiants i treballadors— sobre com organitzar-se en aquesta situació? I potser ens podríeu dir si teniu l’esperança que, en comptes de portar-nos encara més autoritarisme, aquesta situació oberta pugui vaticinar una transformació radical que faci el món més verd, equitatiu, just i construït sobre la base de la solidaritat?
Noam: D’entrada, hauríem de tenir en compte que abans de la pandèmia ja hi havia formes d’aïllament social molt perjudicials. Si aneu a un McDonald’s i doneu una ullada a un grup d’adolescents menjant hamburgueses en una taula, veureu que mantenen dues converses. Una sol ser una conversa força superficial de grup i l’altra és la que cadascú manté amb el mòbil amb algú a distància. Això ha atomitzat i aïllat la gent d’una manera increïble. El principi de Thatcher que la societat com a tal no existeix s’ha intensificat amb el mal ús que es fa de les xarxes socials, que ha transformat les persones en éssers molt aïllats. Als Estats Units, de fet, hi ha plaques als camins dels campus universitaris en què s’hi pot llegir «Mira endavant», perquè els estudiants caminen per la universitat enganxats al mòbil. I aquesta és una forma d’aïllament social autoinduït que és molt perjudicial. Ara ens trobem en una situació d’aïllament social imposat des de fora que s’ha de superar recreant els vincles socials de la manera que puguem: ajudant gent que ho necessiti, desenvolupant organitzacions, fent que les que ja existeixen siguin funcionals, planejant el futur i ajuntant-nos per internet per fer-nos preguntes els uns als altres, per deliberar i per trobar respostes als problemes als quals volem fer front. La comunicació cara a cara és essencial per als éssers humans, però si ens n’han de privar durant un temps, podem trobar altres maneres de continuar i, de fet, ampliar i dur les nostres activitats més enllà. No serà fàcil, però els humans hem superat problemes pitjors en el passat.
Srećko: Pot ser que acabi de sentir un lloro en algun lloc de casa vostra mentre parlàveu?
Noam: Sí, un lloro bilingüe. Sap dir «Sobirania per a tot el poble» en portuguès. És més sensat que el que sentim a Washington.
Conversa del 25 de març del 2020.
Les flames de la veritat: Julian Assange
John Shipton i Srećko Horvat
Srećko: L’última vegada que ens vam veure amb John Shipton va ser a Londres, quan vam agafar junts el tren per anar a veure Julian Assange. Ens podries explicar, John, quan va ser l’última vegada que vas veure en Julian i com està el tema de la presó ara mateix?
John: Vaig veure en Julian fa un parell de setmanes. Em va demanar que prengués precaucions extres per no agafar la Covid-19 i, quan ens vam separar, tots dos sabíem que no ens veuríem ben bé durant un mes, mentre es propagués el virus. Ara ja no es poden fer visites socials a la presó. Amb les circumstàncies actuals, encara continuen portant en Julian a la sala de reunions de la presó amb tota una sèrie de moviments controlats. El traslladen de la seva cel·la a una cel·la de detenció, on s’ha d’esperar fins que tots els passadissos que porten a la sala de reunions siguin buits per tal que no es trobi a ningú quan hi vagi. Per entrar a la sala de reunions com a visitant, has de passar per quatre portals dobles: un portal en què t’ensuma un gos, un portal en què et prenen les empremtes digitals, un portal de raigs X i un altre portal on et tornen a prendre les empremtes digitals. T’inspeccionen la roba, et fan treure el cinturó i les sabates i et fan buidar les butxaques. Entrar en aquella presó monstruosa és tota una odissea. Aleshores et donen una targeta d’identificació i et permeten entrar-hi vint lliures, que pots fer servir per pagar una tassa de cafè a en Julian. Un cop a la sala de reunions, enregistren la conversa amb càmeres d’alta definició i sistemes de so d’alta fidelitat.
Srećko: D’alguna manera, doncs, va ser una sort que tant tu com els advocats d’en Julian i altres visitants poguéssiu almenys veure’l, però ara la situació ha canviat. Segons apunten diverses fonts, ara mateix hi ha prop d’onze milions de persones a la presó arreu del món. L’Oficina de l’Alt Comissariat de les Nacions Unides per als Drets Humans i l’Organització Mundial de la Salut no deixen d’insistir als governs que protegeixin els presoners, fins i tot, si cal, alliberant-los. Ens podries explicar què va passar ahir amb la justícia britànica i per què han denegat a en Julian l’opció de llibertat sota fiança?
John: L’opressió del poder judicial dels Estats Units és contínua i ha quedat demostrada en les set compareixences
