dues. De totes maneres, t’acabes adonant que, de fet, sí que hi encaixa, perquè la principal esperança per superar les crisis a les quals ens enfrontem és disposar d’un públic informat que prengui les regnes del seu destí. Si això no passa, estem condemnats al fracàs. Si deixem el destí a mans de pallassos sociòpates, hem begut oli. Trump és el pitjor que ens ha pogut passar, però això és culpa del poder dels Estats Units, que és aclaparador. S’especula sobre el declivi dels Estats Units, però si ens fixem en la resta del món, ens adonem que en realitat aquest declivi no existeix. Els Estats Units són l’únic país que es pot permetre imposar sancions —letals i devastadores, per una altra part. Tota la resta l’ha d’obeir. És probable que a altres països no els agradin —Europa, per exemple, no és partidària de les sancions contra l’Iran— però han de seguir el líder o els expulsaran del sistema financer internacional. En el cas d’Europa, no és una llei natural sinó una decisió, el fet d’estar subordinats al líder de Washington. Altres països ni tan sols poden triar. I per tornar al tema de la Covid-19, un dels aspectes més escandalosos i cruels de la situació és l’ús de sancions per part del poder per maximitzar el dolor dels altres, i el fet de ser del tot conscients d’estar-ho fent. L’Iran té problemes interns gravíssims, però aquests problemes encara van a pitjor per l’escanyament que suposa l’enduriment de les sancions, que estan concebudes per fer-los patir d’una manera encara més amarga. Cuba ha patit els efectes de les sancions des del moment en què va obtenir la independència. És increïble que hagin sobreviscut i que siguin resilients, i un dels elements més irònics del virus actual és que Cuba està ajudant Europa. És tan sorprenent que no sabem ni com descriure-ho: estem en una situació en què Alemanya no pot ajudar Grècia, però Cuba pot ajudar els països europeus. Si ho pensem amb deteniment ens quedem sense arguments; és com quan no tenim paraules per explicar que milers de persones moren al Mediterrani, persones que fugen de països que Europa assola des de fa anys. En aquest moment és devastador pensar en la crisi de la civilització d’Occident, i tornen els records d’infantesa de sentir per la ràdio Hitler delirant i cridant a multituds sorolloses als mítings de Nuremberg. Tot plegat fa que ens preguntem com pot ser viable la nostra espècie.
Srećko: Abans heu parlat una mica de la crisi de la democràcia. Ara mateix ens trobem, en molts sentits, en una situació històrica sense precedents. Gairebé dos mil milions de persones estan confinades a casa d’una manera o d’una altra. I alhora molts països europeus han tancat les fronteres. L’estat d’excepció s’ha estès arreu d’Europa i a països com França, Sèrbia, Itàlia i Espanya s’ha imposat el toc de queda nocturn. En altres estats l’exèrcit és al carrer. I també us volia preguntar a vós, com a lingüista, pel llenguatge que s’està fent servir. Certes figures polítiques com ara Trump i Macron no paren de fer servir un llenguatge bèl·lic. I als mitjans de comunicació també diuen que els metges són «al front» i es parla del virus com si fos l’enemic. Aquest discurs em recorda un llibre que va escriure Victor Klemperer durant l’escalada del nazisme, Lingua tertii imperii, que parla del llenguatge utilitzat pel Tercer Reich i de la seva eficàcia per a la construcció de la ideologia nazi. Des del vostre punt de vista, què ens diu el discurs de «guerra» actual? I per què se’ns presenta el virus com l’enemic? És simplement per legitimar el nou estat d’excepció o hi ha un aspecte més profund en tot això?
Noam: En aquest cas no crec que el llenguatge sigui exagerat; té un significat. Ens diu que, si volem fer front a la crisi, hem d’aplicar una cosa semblant a la mobilització en temps de guerra. Si ens fixem en un país ric, com ara els Estats Units, veurem que té els recursos suficients per superar els problemes econòmics immediats. La mobilització de la Segona Guerra Mundial va dur el país a un deute molt més elevat del que es planteja avui dia, i la mobilització va ser molt reeixida: gairebé va quadruplicar la fabricació als Estats Units i va posar fi a la Gran Depressió. Va deixar el país amb un deute elevadíssim però amb capacitat per créixer. En l’actualitat no ens enfrontem a una guerra mundial i probablement no cal mobilitzar recursos a aquesta escala. No obstant això, necessitem la mentalitat d’una mobilització social per intentar superar la crisi a curt termini, una crisi que és greu. En aquest sentit, també podem fer esment de l’epidèmia de grip porcina del 2009, que va començar als Estats Units i durant el primer any de la qual van morir al voltant de dues-centes mil persones. I, per descomptat, la situació és molt pitjor als països pobres. Què passa quan s’aïlla una persona índia que viu amb una mà al davant i l’altra al darrere? Que es mor de gana. En un món civilitzat els països rics haurien d’ajudar els necessitats, en lloc d’asfixiar-los com estan fent ara, especialment a l’Índia. Hem de tenir en compte que, en el cas que persisteixin les tendències climàtiques actuals, d’aquí a no gaires dècades ja no es podrà viure al sud de l’Àsia. A Rajasthan, aquest estiu van arribar als cinquanta graus, i la temperatura continua pujant. S’està acabant l’aigua, i anirà a pitjor. Hi ha dues potències nuclears i es barallaran per restringir els subministraments reduïts d’aigua. La crisi de la Covid-19 és molt greu i no podem subestimar-la, però hem de recordar que és una petita fracció de crisis més greus que han d’arribar i que ens alteraran la vida fins al punt que, en un futur no gaire llunyà, l’espècie no podrà sobreviure. Hi ha molts problemes als quals hem de fer cara; alguns d’immediats, com ara la Covid-19, i d’altres de molt pitjors i que són imminents: una crisi de la civilització. Una cosa bona que possiblement ens deixarà la crisi de la Covid-19 és que ens porti a pensar quin tipus de món volem. Volem un món que ens condueixi a tot això? Hauríem de pensar en els orígens de la pandèmia i en per què va sorgir. Es tracta d’un fracàs colossal del mercat que es remunta a la mateixa essència dels mercats, agreujat per la salvatge intensificació neoliberal dels profunds problemes socioeconòmics. Ja sabíem, des de molt abans del brot actual, que era molt probable que sorgissin pandèmies i, encara pitjor, que era molt probable que aquestes pandèmies fossin de coronavirus, lleugeres modificacions de l’epidèmia del SARS de fa quinze anys. Aleshores el virus es va superar: es va identificar, es va seqüenciar i es van crear vacunes. En tot aquest temps, laboratoris d’arreu del planeta han treballat per desenvolupar proteccions per a una pandèmia de coronavirus potencial. Per què no se n’han sortit? Els senyals del mercat eren erronis. Hem lliurat el nostre destí a tirans del sector privat, a grans empreses multinacionals que no donen explicacions al públic: les grans companyies farmacèutiques. Per a ells, fabricar noves cremes corporals és més rendible que no pas trobar una vacuna per protegir la gent de la destrucció total. El govern hi hauria pogut intervenir. Per exemple, recordo molt bé que la pòlio era una amenaça terrible i es va posar fi a la malaltia gràcies al descobriment de la vacuna Salk per part d’una institució governamental impulsada per l’administració de Roosevelt. No hi va haver patents per a la vacuna: es va posar a disposició de tothom. Aquest cop, la plaga neoliberal ha impedit als governs intervenir-hi. Vivim segons una ideologia —que els economistes s’han esforçat a legitimar— que ve del sector privat. Això ho va tipificar Ronald Reagan, amb el seu somriure daurat, quan, llegint el guió que li havien lliurat els seus amos del sector empresarial, va dir: «El govern és el problema; desfem-nos del govern». Evidentment, el que això vol dir és: «Posem les nostres decisions en mans de tirans del sector privat que no donen cap explicació al públic». A l’altra banda de l’Atlàntic, Thatcher ens deia que la societat com a tal no existeix, que només hi ha individus llançats al mercat per sobreviure-hi d’alguna manera i que, a sobre, no hi ha cap alternativa possible. Fa molts anys que el món pateix sota aquesta ideologia i, ara que estem en un punt en què es podrien dur a terme diverses accions, com una possible intervenció directa del govern, a imatge de la intervenció de la vacuna Salk, la plaga neoliberal els ho impedeix. El que vull dir és que la pandèmia actual de coronavirus es podria haver evitat. Ja hi havia informació disponible al respecte l’octubre del 2019, quan als Estats Units es va dur a terme una simulació d’alt nivell d’una pandèmia amb l’objectiu d’avaluar-ne l’impacte. Aquesta simulació va demostrar que la propera pandèmia greu causaria una quantitat increïble de morts i desencadenaria conseqüències molt importants a escala econòmica i social. No es va adoptar cap mesura al respecte. El 31 de desembre la Xina va informar l’Organització Mundial de la Salut d’un cas de símptomes similars a la pneumònia i d’etiologia desconeguda. Una setmana després, científics
