seu coneixement tècnic i garantir que s’aturin les execucions extrajudicials. Els aspectes tècnics dels moviments d’internet a l’hora de donar forma a la societat queden fora de la meva competència, però vull dir que defenso l’anàlisi de Heidegger sobre la repercussió de la tècnica en la societat, segons la qual es generen manifestacions socials patològiques i converses mediades i distanciades en detriment de l’escalf i el sentiment de les persones que es troben cara a cara. La meva obligació és recordar a les persones que en Julian està engarjolat a la força i que això és una injustícia; que el seu propi interès és que en Julian estigui en llibertat i que cap altre periodista hagi de patir el mateix que ell.
Srećko: A l’última entrevista de Heidegger, publicada a l’Spiegel quan ja era mort, li van preguntar si l’individu encara podia influir en la tecnologia, entesa com una xarxa de necessitats inevitables, i ell va respondre: «Només un déu encara ens pot salvar».20 Avui dia, hi ha molts seguidors d’en Julian que volen saber com poden ajudar des d’un punt de vista pràctic.
John: Cal parlar els uns amb els altres, ja sigui en persona o a través de fòrums, i llegir molt per ser capaços d’analitzar i entendre la situació actual. Les donacions són molt importants. Hi ha més d’un centenar d’advocats i cent mil persones arreu del món que hi treballen, en quatre jurisdiccions diferents. Si us plau, feu donacions; són un gran ajut. Doneu suport a la campanya DEA (Don’t Extradite Assange), a Anglaterra, i a l’Assange Campaign a Austràlia, que, entre altres coses, escriu cartes als parlamentaris. Fins ara, s’han enviat deu mil correus electrònics individuals a la ministra d’Afers Estrangers australiana, Marise Payne. Sembla una cosa senzilla, però no ho és; de mica en mica s’omple la pica.
Srećko: Per què creus que en el passat la premsa ha fallat tant a l’hora de defensar Julian Assange i la seva llibertat?
John: Els governs del Regne Unit, Suècia, els Estats Units i, fins a un cert punt, Austràlia van dur a terme una campanya. Els diaris generalment tenen dues funcions. Una és obtenir la unitat del públic per donar validesa a les posicions polítiques. Aquest és un aspecte molt important de l’administració dels governs. Si la gent no aprova la política, es redueix la capacitat d’organització de l’estat. Els diaris obeeixen, en certa manera, el que volen els governs; i el que volien era l’eliminació de Julian Assange. I ho van aconseguir per mitjà de calúmnies i mentides, fins al punt que The Guardian, del Regne Unit, va publicar invencions en primera plana.21 De totes maneres, periodistes de tot el món ara s’adonen que poden ser segrestats de manera no legal, i en aquest sentit en Julian és una icona. Si protegeixen en Julian, es protegeixen a si mateixos; si no poden fer-ho, es converteixen en uns no ningú. Jo ho veig així.
Srećko: Aquests últims anys s’ha observat un canvi en el suport a en Julian. Moltes més persones han pres consciència de la lluita i s’hi han unit. No havia vist mai tanta gent al carrer donant suport a en Julian com en l’última gran protesta que hi va haver a Londres; hi havia milers de persones. Algunes institucions globals molt respectades, com ara Amnistia Internacional i Reporters Sense Fronteres, s’han unit a la causa de la seva defensa. Tot i que ens trobem en aquesta situació nova i complexa, en què no podem viatjar i ens hem d’aïllar a casa, la xarxa de suport és més extensa que mai. És el moment perfecte per endinsar-se a WikiLeaks, per indagar la campanya DEA i la fundació Courage.
John: La defensa d’en Julian ha suposat un despertar meravellós de les masses, una constatació històrica que es tracta d’una injustícia monumental. Si som sincers i es continua demostrant la veritat de les nostres observacions, podrem expressar clarament el suport creixent a en Julian a tot Europa, a totes i cada una de les persones, i també a parlamentaris, periodistes i funcionaris. Tenim força i crec que ho aconseguirem.
Conversa del 26 de març del 2020.
I si això és el començament d’una possibilitat?
Saskia Sassen i Srećko Horvat
Saskia: Començaré dient que, per mi, el que estem experimentant no és només un virus, sinó una crida a estar alerta. Ha ocorregut una cosa relacionada amb els fonaments; només parcialment, sí, però el que ha passat té relació amb els fonaments en el sentit que realment redueix el pes del poder. Sabem que els que tenen poder superaran la crisi millor que els pobres, però alhora els poderosos també en pateixen les conseqüències; la situació no només afecta els pobres desfavorits. Trobo que el fenomen del coronavirus és un fenomen revelador. Entra en escena en un moment en què ja hem patit força turbulències. El segon aspecte que m’agradaria assenyalar és que, a Occident, hem espatllat moltes de les nostres pròpies iniciatives. El canvi climàtic, al voltant del qual s’estan mobilitzant moltes generacions més joves, és un tema que nosaltres, la gent més gran, no ens hem pres mai gaire seriosament, però ara ens hi veiem arrossegats perquè ens adonem que ha canviat alguna cosa. I una manera d’entendre el fet que hagi canviat alguna cosa és que hem superat els límits d’un sistema. Hem posat un peu fora del límit, i això significa anar massa lluny. Estem parlant d’estructures sistemàtiques que no es poden narrar a si mateixes, ja siguin persones o fets. M’ho vull prendre seriosament, que ja no som només nosaltres, les persones. Vull veure aquest microbi com una invitació a seure i pensar. Aquest microbi invisible que no fa ni olor, ni soroll, ens convida a fer-ho: és un toc d’atenció perquè parem compte a coses que no havíem advertit. Ens enfrontem contínuament a grans esdeveniments, a grans sorolls, a grans iniciatives, i ara ens arriba aquesta cosa invisible —en grans quantitats, això és evident— que va creant un nou paisatge a mesura que es mou i a mesura que nosaltres deixem de moure’ns. Travessa totes les barreres que tenim. Controls de passaport…? Res de tot això. Es mou a un altre nivell. No és que m’entusiasmi ni que m’intrigui, ni que hi hagi molt per dir sobre el microbi, però des del meu punt de vista és interessant plasmar-ne aquesta perspectiva. Pot moure’s més enllà de tot el que hem creat, té les seves pròpies modalitats i capacitats, no demana res de nosaltres —llevat d’una mica de sang, de tant en tant, o el que sigui que menja—, no li cal amenaçar-nos i, a la seva manera, té molt de poder. Pot entrar a qualsevol lloc —a casa nostra, al nostre nas— i té una certa fluïdesa al món que és interessant respecte de les moltes situacions que se’ns presenten. No miro d’invocar l’internacionalisme o el globalisme, sinó només la capacitat de moviment de les malalties —o de les tempestes, per exemple; no parlo només d’aquest microbi concret. Des del meu punt de vista, cal elaborar un relat col·lectiu a partir de tot plegat que digui: «Què en podem aprendre?». No podem simplement parlar del microbi en si, sinó de quin relat faríem servir per narrar aquesta experiència si fóssim més grans o d’una altra època i espai. La Covid-19 ha afectat a tothom en major o menor mesura. Això és força particular, ja que no estem parlant de l’exèrcit dels Estats Units, que ha fet estralls a tants llocs del món. El segon tema que vull abordar és més mundà, no tan abstracte, i té a veure amb com hem construït les nostres economies i els sistemes que ens protegeixen i ens alimenten i amb les capacitats que s’hi relacionen. Hi ha molta gent que passa gana al món, molts pobles que han estat destruïts en nom de la «modernització». Hem destruït arreu del món representacions tangibles d’alguna cosa productiva i útil: pobles en els quals era la gent autòctona qui treballava la terra i la cultivava, persones que sabien quan arribaven les temporades de pluges i quan s’acabaven. Hem entrat a aquests llocs amb assentaments i mineria i hem destruït una gran quantitat de coneixement local. Al cap i a la fi, aquest món nostre tan gran no és res més que un conjunt de localitats. Necessitem els coneixements locals, i els estem perdent. Aquest és un segon tema important que la Covid-19 inevitablement ens recorda. Em puc imaginar una obra en què el virus fa el paper de senyal, no només d’inconvenient. No és l’enemic. Els humans potser sí que el som, l’enemic. Si m’allunyo d’aquests temes tan imminents cap a d’altres més familiars, m’interessa la qüestió de com és possible, amb totes les mobilitzacions que hi ha hagut durant més d’un segle, que sigui tan difícil aconseguir, ni que sigui en un nivell molt baix, justícia
