gestos als vaixells des de la riba.
Bregant sota una manta de tronades,
pel lliure encreuament de les onades,
¿quan podré, lliure, emprendre la carrera?
És l’hora de deixar aquesta ribera,
tan avorrida al meu albir,
i recordar, en el mar meridional
de la meva Àfrica pairal,
la grisa Rússia amb un sospir:
allí vaig estimar, allí vaig sofrir,
i, el cor, el vaig deixar enterrat allí.
51
L’Eugeni i jo ens havíem preparat
per visitar països estrangers;
però, per força temps, el fat
va separar-nos poc després.
Son pare va exhalar l’últim adéu.
Oneguin va trobar-se davant seu
una legió de creditors gasius.
Tots actuem per certs motius:
l’Eugeni no podia sofrir els plets
i, satisfet del seu destí,
tota l’herència els va cedir;
no hi veia pèrdua, a grans trets,
o va tenir la intuïció
que l’oncle passaria a un món millor.
52
Així mateix: va rebre al punt
de part de l’administrador l’avís
que l’oncle, al llit i moribund,
volia, abans, que hi acudís.
Va ser llegir l’epístola funesta,
que tot seguit, a la requesta,
en cotxe de correus va anar a carrera;
d’antuvi li venia badallera
i es preparava a fingir plor,
mentir i estar avorrit, tot pels diners
(aquí he volgut que el llibre comencés);
a casa l’oncle, el veu, però,
que en un taulell ja està ajagut,
llest per pagar a la terra el seu tribut.
53
Hi era el seguici funerari,
d’arreu venien al casal.
Amics i desamics van arribar-hi
amb ganes d’assistir a un bon funeral.
Van enterrar el difunt parent,
van menjar i beure de valent,
i, en acabat, marxaven fent la posa
com si els toqués de prop, la cosa.
Tenim Oneguin fent vida pagesa.
Malgastador fins ara, i dissolut,
es fa de sobte amo absolut
de cada bosc, taller, canal i estesa
i està content de no haver emprès
aquest viatge per no res.
54
Li són dos dies novetat
l’aïllament seu camperol,
el bosc ombriu i refrescat,
el plàcid so del rierol;
al tercer, camp, puig, bosc espès
no li desperten interès,
després ja li provoquen son;
després comprèn, com correspon,
que al poble hi ha el mateix avorriment,
però sense passejos ni palaus,
ni cartes, versos o saraus;
que la khandrà, sempre pendent,
corre com l’ombra al seu darrere
o la muller que persevera.
55
Sóc nat per una vida reposada,
per la quietud de la natura;
al camp, la lira sona reforçada,
la dèria de crear és més pura.
Innocentment passant l’estona,
passejo vora un llac que m’esborrona:
far niente és l’únic reglament.
Cada matí em desperto i tinc en ment
només que goig i llibertat...
i dormo molt, llegeixo poc,
d’honors volàtils me n’excloc.
¿No va ser així, en un temps passat,
que, inconegut de tots i ociós,
vaig deixar córrer els anys millors?
56
Flors, camps, natura, amor, folgança!
Amb tota l’ànima sóc vostre.
M’agrada quan alguna dissemblança
entre l’Eugeni i jo es demostra,
que eviti
