llegeix, llegeix, sense avantatge:
això és estrany i fals, allò avorrit,
allà hi manca fondària, aquí sentit;
en tots hi troba una tortura:
els llibres vells són antiquats,
s’obstinen en l’antic les novetats.
Com fa amb les dones, deixa la lectura.
Sobre el prestatge i el polsós estol,
hi corre un tafetà en senyal de dol.
45
De convencions socials, de vans fatics
va desempallegar-se, i jo també,
i és quan tots dos ens vam fer amics.
Em van agradar d’ell l’estil de fer,
una tirada involuntària a
la fantasia estrafolària
i un intel·lecte fred, ben esmolat.
Jo ressentit, ell molt callat,
la vida ens feia estar de pega:
de les passions, n’havíem vist el joc
i, al cor, teníem consumit el foc.
La gent i la Fortuna cega
ja ens vigilaven amb paranys
quan érem al matí dels nostres anys.
46
A qui ha viscut pensant, secretament
no el pot sinó fastiguejar l’entorn.
A qui ha viscut sentint, li és un turment
l’espectre del seu temps sense retorn;
enlloc no troba encís prou fort,
la serp maligna del record
i del penediment se’l menja viu.
Cosa que dóna un atractiu
a la conversa, és clar, d’allò més gran.
Em va sobtar, primer, el seu to,
em vaig acostumar, però,
a aquella mala bava disputant,
als seus sarcasmes biliosos
i als epigrames foscos, maliciosos.
47
Sovint, quan era temps d’estiu,
llavors que s’il·lumina, transparent,
el cel nocturn per sobre el riu
i al vidre alegre del corrent
la faç lunar no es pot emmirallar,
tot recordant idil·lis de temps ha,
tot recordant amors viscuts,
ens embriagàvem, tots dos muts,
d’alè de nit, afectuós,
de nou sentint, sense fer cas de res.
Com, en el son, s’envola el pres
de la masmorra a un bosc verdós,
així volàvem en somieig
al primer jove vagareig.
48
Contra el granit, que feia de suport,
l’ànima plena de tristor,
l’Eugeni cavil·lava absort,
igual com va descriure’s el cantor.
Tot era en pau. Sols algun crit
es feien entre els vigilants de nit,
sentíem una carretel·la al lluny,
des de Miliónnaia,27 amb retruny,
una barqueta, amb rems a cada banda,
nedava en aigües adormides
i, més enllà, ens atreien crides
d’un corn i d’una frívola corranda...
Però és més dolça, a la vesprada,
l’octava del Torquato28 ben cantada.
49
Oh, Brenta!29 Oneig de l’Adriàtic!
Al meu davant us mostrareu;
em tornaré a inspirar i, extàtic,
m’encisarà la vostra veu.
Pels néts d’Apol·lo30 lloc sagrat,
me’l fa proper com si hi fos nat
la lira intrèpida de Byron.
Lliure, gaudint de nits que flairen
de voluptat italiana,
aniré en góndola nocturna
i, adés xerraire i ara taciturna,
tindré al cantó una jove veneciana.
Els llavis aprendran, pel seu favor,
la llengua del Petrarca i de l’amor.
50
¿Vindrà, el moment de deslliurança?
Invoco l’hora que no arriba.
Al
