les seves competidores. No perdia ocasió d’interrompre les altres scrapers que feien esforços per tenir el seu moment d’intervenció i no deixar-se trepitjar. La xerrada estava sent un èxit i les seguidores estaven exultants fent fotos i exclamant-se amb les ocurrències de cadascuna. El públic no semblava adonar-se’n però la Maria estava al·lucinada de la competitivitat ferotge que destil·laven les convidades. En Jaume li explicaria més tard que era força normal perquè hi havia molts diners en joc i la lluita era exacerbada.
En un moment donat l’Stacy va començar a mosquejar-se en veure l’èxit de públic de la Bianca Scatola. No podia ser que una dona de Brooklyn li estigués trepitjant el camí. Era urgent trencar-li el ritme de la xerrada i va provar d’humiliar-la tant com podia. Això sí, molt finament i sempre amb el somriure als llavis. La Bianca havia crescut en un barri difícil i aquella estirada no li faria perdre els nervis. Més aviat va trobar que era bona senyal i que estava seguint el camí que calia per fer-se un forat en aquell món i donar una millor vida a la seva família.
La idea també era que el públic participés i tot fos més interactiu. Per mitjà de cartolines, les assistents escrivien preguntes per les diferents scrapers; tant aviat anava de com fer una postal a coses més íntimes de la seva vida voltant pel món.
La Maria va fer tot el que va poder perquè hi hagués bona harmonia i, sobretot, preguntes per a les quatre convidades. No era qüestió de focalitzar-ho tot en l’Stacy. Va respirar alleugerida quan va anunciar que la xerrada s’havia acabat i emplaçava tothom a consultar els horaris dels tallers.
L’Stacy va ser la primera en aixecar-se amb un gest brusc cap a la seva assistent, l’Abby Jones, que pujava corrent a la tarima per treure-li el micròfon. Un cop fet, la Bianca va apropar-se lentament a l’Stacy i li va xiuxiuejar quelcom a l’oïda. Les scrapers van veure com es tornava lívida i mirava amb ulls desorbitats a la Bianca, que semblava gaudir del moment. Va fer mitja volta empenyent l’Abby, que intentava resistir-s’hi.
Totes es delien per saber què li havia dit però no s’atrevien a demanar-li. L’Aina va fer el primer pas.
—Què li has dit que l’has espantada?
—Mira, me n’he afartat d’aguantar-la tota l’estona i no se m’ha ocorregut una altra cosa que dir-li que el meu pare és un mafiós conegut de Brooklyn i que si tornava a humiliar-me a mi o a la meva família, ell s’encarregaria de donar-li una bona lliçó.
La van esguardar una mica esfereïdes i l’Aina li va demanar si era veritat que el seu pare era un mafiós.
—És clar que no! M’ho he inventat per acollonir-la! No em direu que no ha estat un moment divertit?
Totes van riure i l’ambient es va relaxar. La Maria va moure el cap. Quina manera de divertir-se tenien aquestes nord-americanes. Les seves companyes de la Policia i ella mateixa feien scrap perquè els agradava i s’ho passaven bé. Era un moment d’esbarjo per relaxar-se i fugir dels problemes de la feina. Només faltaria que haguessin de competir entre elles. L’scrap havia enfortit la seva amistat i ara eren inseparables.
Havia arribat el moment de fer un tomb pels diferents estands. Al llarg de la sala hi havia instal·lades diverses taules llargues per poder fer tallers. Les marques, amb l’ajuda de les scrapers, mostraven les últimes novetats i feien classes pràctiques de washi tape, pom pom, targetes, agendes, àlbums, utilització de màquines com les pistoles de cola i no faltava la presentació de nous dissenys de papers, segells, cúters i altres estris indispensables per crear tot allò que es pogués imaginar.
Els representants de marques també eren a l’aguait per fer nous contactes i mantenir els que tenien signats amb les scrapers. N’hi havia que no miraven amb gaires bons ulls l’Stacy Morgan. Alguns estaven molestos amb ella perquè els havia promès que representaria la seva marca a Europa i no ho havia fet. La seva ajuda els hauria anat molt bé. La Geneviève de Fouchard i la Bianca Scatola no perdien ocasió de fer-los la rosca i els volien convèncer de signar amb elles. Detectaven algunes reticències, ells volien la reina de l’scrap, però no es descoratjaven. Tant l’una com l’altra eren perseverants i sabien que tard o d’hora ho aconseguirien. Però també hi havia qui l’havia finançada en els seus inicis, quan ningú la coneixia de res, li havien regalat material i donat l’oportunitat de créixer. Ara que ja era famosa els havia deixat per altres fabricants que li pagaven més diners, causant una gran baixada de vendes. El ressentiment que sentien era gran i estaven desitjosos de parar-li els peus. Escoltaven amb interès les ofertes que les scrapers presents els oferien.
4
L’única condició que l’Stacy Morgan havia posat per venir a Andorra era assistir a un partit de l’equip de bàsquet andorrà i ara ja sabien per què. En Jaume Solé havia pensat que seria una bona idea convidar també a les altres scrapers i així fer més ressò a les xarxes.
El poliesportiu de la capital estava de gom a gom i s’hi respirava un ambient d’expectació per veure el partit dels tricolors que lluïen amb orgull els colors de la bandera andorrana, blau, groc i vermell. L’equip estava fent una bona temporada i això animava encara més l’afició.
Les scrapers van entrar al pavelló lluint modelets fora del comú en aquest tipus d’actes que van fer les delícies dels presents, àvids de veure cares noves. Semblava que les noies estaven desfilant per una passarel·la de Nova York.
Com era diumenge, s’hi podia veure també força famílies amb nens. La Bombonera era un cúmul de xivarri i música a tot volum que hauria encès els ànims de qualsevol.
Mentre les scrapers s’asseien a la zona especialment reservada per elles, van fer cap en Cerni, en David i els quatre membres d’Identitat Judicial. L’Aina Blanc va aixecar-se immediatament i va alçar la mà perquè en David la veiés. La Maria amb prou feines va aguantar el riure, només hagués faltat que pugés damunt de la cadira per atreure la seva atenció. No va fer falta perquè el batlle, en arribar, l’havia buscat amb la mirada i se li va posar cara de corder en trobar-la. Això és el que va pensar en Climent Masoliver que acompanyava el seu nét.
La Maria va saludar-los amb alegria sorneguera.
—Vaja, Climent, no em dirà ara que li ha agafat el gust a acompanyar els joves. Ja podrà amb aquest ritme de festa i disbauxa? S’ha de cuidar la salut, no fos cas que tingués algun ensurt.
––Mira nena, als vuit anys ja anava amunt i avall amb el carretó carregant palla i estris. No hi ha dubte que estic fort com un roure i puc amb tot el que calgui!
La Maria no podia suportar que li digués nena i va optar per no contestar-li amb l’excusa d’anar a saludar una coneguda.
En David els va abandonar i va seure a la fila de darrera amb l’Aina. En Climent va prendre lloc entre el Cerni i el Quim d’Identitat Judicial. A l’esquerra del comissari hi havia un seient buit per la Maria.
El cap de comunicació de l’equip de bàsquet va sortir a pista per animar l’afició i escalfar l’ambient. En breu començaria el partit i la música a tota bufa es feia sentir a tots els racons de la Bombonera.
—Collons, quin soroll que fan! Serà així tot el partit? —va queixar-se en Climent mentre es tapava les orelles de manera ostentosa i feia ganyotes— Saps què? Vaig a demanar que abaixin el volum, això és insuportable!
Es va aixecar i se’n va anar sense que en Cerni pogués fer res per dissuadir-lo. Es va girar per comentar-ho amb en David però aquest ni se n’havia adonat i estava absort als braços de l’Aina.
Al
