que estava asseguda a primera, fila va sentir com li vibrava el telèfon i va veure amb disgust que la trucaven des del Despatx Central. Sempre li passava el mateix, quan més a gust estava en un lloc passava alguna cosa. Es va aixecar i va dir adéu a la Mireia que distretament la va saludar ja que estava escoltant atentament a l’Abby. L’Aina va acostar-se per saber si necessitaven un cop de mà.
Ara gairebé totes les cadires eren ocupades, el públic començava a impacientar-se i en Jaume ja estava a punt d’agafar el micròfon per explicar que hi havia hagut un canvi en el programa d’activitats. Es va atansar a les noies que ja tenien pensat començar per la confecció d’un àlbum de records de vacances seguit d’una agenda per a l’any següent.
—Penseu que ja podem començar o hi ha l’esperança que l’Stacy Morgan aparegui d’un moment a l’altra?
L’Abby va deixar les tisores sobre la taula d’un gest enèrgic.
—L’Stacy ni hi és ni se l’espera. Ja pots començar a anunciar-me.
L’Aina, la Bianca, la Maria i la Mireia van mirar-se sorpreses. Déu-n’hi-do amb la gata maula!
7
La patrulla que contenia als curiosos que s’havien aglutinat a l’entrada del llac van deixar passar l’Anna Vila que va dirigir-se immediatament fins un grup on l’esperaven el Comissari Llop, el batlle David Masoliver i un altre policia. Els va saludar prestament i va acaronar dolçament en Llamp, un dels gossos que feia part de la unitat canina de la Policia d’Andorra, que li va tornar la moixaina amb una llepada.
Des de l’alçada, tenien la perspectiva de la situació.
—Què en sabem d’aquesta motxilla?
En Cerni Llop va prendre la paraula.
—Res de res però el que sí que sabem és que tenim un cadàver al mig de llac.
L’Anna va mirar-lo astorada mentre en Cerni assentia. La seva mirada incisiva va resseguir la superfície del llac on es veia moviment. Endevinant el que pensava, el comissari va confirmar que eren els submarinistes del grup de bombers. Ràpidament va tornar a centrar la seva atenció en l’objecte.
—Bé, el primer que hem de fer és enviar en Llamp cap a la motxilla i a partir d’aquí veiem com procedim. Entenc que tots els accessos estan tallats. No voldria tenir cap sorpresa.
En Cerni va confirmar que les patrulles havien tancat tot el perímetre. En Llamp estava preparat i el seu guia caní va esperonar-lo a anar cap a la motxilla. Amb un punter làser li anava indicant on s’havia de desplaçar. Tots els presents estaven tensos i expectants mentre el gos pastor de raça malinois caminava amunt i avall del mur de contenció del llac i ensumava de passada la motxilla.
—Bon dia, com va la cosa?
Tots es van girar, arrugant el front de tensos com estaven, i en Climent Masoliver va atansar-se més, ben content de l’efecte sorpresa que havia causat la seva arribada. Gaudia molt fent la guitza i quan més malament se’l miraven més satisfet estava.
—Senyor Masoliver, no està autoritzat a estar aquí i faci el favor de retirar-se. No sé com la patrulla l’ha deixat passar però em sentiran de valent.
—Senyor Comissari, relaxi’s, aquests canvis d’humor no són gens bons per la salut.
El David es mirava el seu padrí amb cara de “toca el dos i no emprenyis” però en Climent sempre havia anat a la seva. A la seva edat, tot li relliscava.
—Mira que maco el gosset, assegut prenent el solet i gaudint de les vistes.
Tots quatre van girar-se d’una revolada per veure que en Llamp s’havia assegut i no era per descansar! Era la seva manera de dir que la motxilla podia contenir explosius o alguna substància sospitosa.
8
Els carrers d’Andorra la Vella i d’Escaldes-Engordany estaven plens de gom a gom aquell cap de setmana. Els comerciants estaven contents davant la bona perspectiva de fer calaix i els carteristes forans també s’hi fregaven les mans amb la gentada que passejava en aquells moments.
En moments com aquells, la Policia acostumava a desplegar el seu pla de seguretat i un bon nombre d’agents de paisà caminaven per les diferents artèries comercials.
Dos policies que passejaven per l’avinguda Carlemany vestits com a turistes van veure de seguida un sospitós que feinejava mentre una dona distreta mirava la vitrina d’un aparador. El sospitós es va allunyar i va arramblar amb la cartera d’un home carregat de bosses sense que se n’adonés. Els agents no li treien l’ull i l’anaven seguint fins que els va dur a un aparcament. Va treure les claus i va obrir el maleter d’un automòbil negre. Llavors, els agents el van interpel·lar.
—Policia! Mans enlaire!
L’home va sobresaltar-se, mirant a dreta i esquerra per veure quina sortida podia tenir però els agents van ser ràpids i el van emmanillar. L’home no va oposar resistència tant sorprès com estava que l’haguessin enxampat.
—Vaja, quina partida que tens aquí! —va dir un dels agents mentre demanava reforços perquè els ajudessin a buidar tots els objectes robats del vehicle i dur-los al Despatx Central. El carterista no obria boca.
Tres quarts d’hora més tard, a comissaria, li van agafar les empremtes però l’escàner d’identificació ràpida no les va detectar. No l’havien fitxat mai i no era conegut per les forces de l’ordre. Tampoc duia a sobre cap document d’identificació. La majoria de carteristes donaven noms falsos, aquest es va identificar com a Àngel Rubio i va dir-los que no es molestessin gaire que el deixarien anar ràpid però la patrulla no li va fer cas i va iniciar el procediment per fitxar-lo i fer-li les fotos.
—Ho portes clar, noi! —va dir un dels agents mentre li prenia les empremtes— El valor de la mercaderia trobada al teu vehicle és superior a 600 euros i per tant quedes arrestat i en breu passaràs a disposició del batlle.
—Un batlle?
—El jutge d’instrucció.
La cosa semblava que s’embolicava i l’Àngel va començar a pensar en el pitjor. Era la primera vegada que pujava a robar a Andorra i no s’havia esperat que l’enxampessin tant ràpidament. S’havia confiat massa. Ara seia en una sala i continuava emmanillat. L’agent que l’havia arrestat li feia preguntes per recollir els fets i constituir l’informe.
Un policia va aparèixer al trespol de la porta i va comentar que ja tenia tots els objectes fotografiats i posats en bosses precintades. En sortir de la sala van creuar-se amb un home, que devia fer uns dos metres, que entrava a la sala d’interrogatoris contigua. L’agent va donar una lleu empenta a l’Àngel i van continuar per un passadís, traspassant diverses portes de seguretat per arribar a una cambra amb cel·les individuals
—Treu-te les sabates i deixa-les fora.
L’Àngel va obeir i va entrar a la cel.la. Sempre havia odiat els espais tancats i no suportava el fred.
9
Als quatre membres d’Identitat Judicial els estava costant refer-se de l’ensurt de veure el cos de l’Stacy Morgan sobre la funda de cadàvers en posició decúbit supí. El forense
