treia un paquet de caramels de la butxaca.
—M’han engegat a dida sense cap contemplació! Quin poc respecte per la gent gran! Així va la joventut, en els meus temps aquestes coses no passaven —en Cerni i en Quim el miraven fotetes mentre en Climent regirava les butxaques de la seva jaqueta.
De cop, els dos nois van mirar-se estranyats en veure que l’ex-batlle treia una ràdio i uns auriculars.
—Però què fa, home?
—Seguiré el partit per Ràdio Nacional d’Andorra. Com no hi entenc res, prefereixo escoltar els comentaris i així no em perdo res.
Ara sí que els havia deixat sense paraules. Un cop de botzina va indicar l’inici del partit. Els cinc tricolors, entre ells en Gus Pino, eren en posició per començar a atacar. La Maria va seure ràpidament a la seva cadira i va mirar en Cerni assenyalant amb un cop de barbeta en Climent. En Cerni va fer-li un gest que més valia que no preguntés.
En Gus i els seus companys havien començat fort però l’equip rival es defensava bé tot i que havia fet una temporada força irregular. Aquest era un matx decisiu per ells i anaven a per totes. Els ho estaven posant més difícil del que havien esperat.
Després del primer període, l’equip va estar atent a les explicacions del seu entrenador. L’Stacy va veure com la Dolly s’apropava a la pista i li feia un petó fugaç al Gus abans de marxar. No podia suportar la cara de felicitat que feien i va apropar-se ràpidament a la pista per xiuxiuejar quelcom a l’orella del pivot que va començar a esbroncar-la davant els gestos irats d’ella. La botzina va tocar de nou i els jugadors van col·locar-se en posició. L’entrenador va fer un llambregada de mala llet pensant que no era el moment de coquetejar amb les fans. En el primer intercanvi de pilota, el pivot la va perdre i en tot el segon període en Gus només rebia xiulades. Tothom s’aixecava de la cadira i cridava. No podia ser que hi hagués tanta incompetència reunida. Tots estaven moixos. La Maria es va girar per veure com estaven les scrapers i no va poder evitar sorprendre’s de la mirada satisfeta de l’Stacy i ho va comentar amb en Cerni.
—Ves a saber què li ha dit aquesta bruixa —va contestar ell de mala gana— L’ha desestabilitzat i ara no està gens concentrat. Si continua així, perdrem el partit...
A la mitja part, la Geneviève, la Bianca, la Mireia i l’Anna van posar-se a parlar amb els nois d’Identitat Judicial. L’ambient era festiu tot i que el resultat de l’equip andorrà no era per tirar coets i es van desentendre de l’Stacy que va provar d’apropar-se de nou al Gus però el segon entrenador li ho va impedir. Mentre discutien, la Dolly va aprofitar per abraçar al Gus, per animar-lo i per dir-li quelcom. Aquest va assentir i li va somriure agraït. Li va fer un altre petó i va córrer per col·locar-se al seu lloc.
En Climent va fer una ullada al seu nét i va veure que estava ben ocupat amb l’Aina fent-se un petó ben apassionat.
—Collons, si que van ràpids aquests dos!
—Climent, quin carca que està fet! En aquesta vida no estem per perdre el temps —va etzibar-li la Maria mentre en Cerni ho contemplava divertit.
—Entre poc i massa, que fa cinc minuts que ha conegut aquesta noia superficial que no tornarà a veure més.
—Són calcats! El David no pot ser més superficial i en aquest cas no es pot dir que els plats s’assemblen a les olles.
En Climent la va mirar amb cara de mala hòstia i en Cerni els va interrompre, no fos cas que la sang arribés al riu.
En David i l’Aina, aliens a la discussió, s’estaven fent un selfie que la scraper va penjar a les xarxes socials. En cinc minuts, ja tenien mil cinc-cents likes.
El partit es va reprendre i l’afició cridava més que mai animant l’equip tricolor. En Gus va sortir lluitador i va encistellar una pilota rera una altra. La Dolly era vora la pista i l’anava encoratjant. Aviat, la distància del marcador es va reduir i l’equip contrari va començar a patir i a cometre errors que afavorien l’equip de casa. El ritme de joc va prendre velocitat i les graderies estaven enceses. A cada punt important, en Gus li feia a la Dolly un gest en forma de cor, finalment s’havia concentrat. La remuntada li havia donat una força que no podia parar ningú. Els companys també es van créixer i van ser decisius.
L’Stacy estava rabiosa i com no podia canviar la situació va ser força desagradable amb l’Abby Jones a qui va enviar a buscar-li un refresc. Quan va tornar va escridassar-la, dient-li que ella no havia demanat allò i la va fer tornar a buscar-ho. La noia va marxar amb els ulls negats de llàgrimes. En Quim, d’Identitat Judicial, no se’n va poder estar i li va recriminar la seva mala baba perquè el primer refresc que havia portat l’Abby era el que ella havia demanat. L’Stacy, irada, li va dir que es fiqués en els seus assumptes, no seria un pobre desgraciat com ell que li diria què havia de fer. En Cerni i la Maria s’havien girat i miraven emprenyats la nord-americana. Ara sí que s’havia passat de la ratlla. En Quim anava a fotre-li un moc però en Cerni li va fer gest de deixar-ho córrer.
El partit arribava ja a l’últim tram i estaven tots a punt de tenir un infart. El resultat era molt igualat i tots comptaven amb el pivot per guanyar. Quedaven tres segons per acabar el partit i la Bombonera sencera sostenia la respiració. En Gus va arriscar-se amb un tir lliure que va entrar dins de la cistella donant la victòria a l’equip andorrà.
El poliesportiu es va aixecar, creant un rebombori que en Climent va pensar que es devia sentir fins a Sant Julià. En Gus va atansar-se a la graderia i va celebrar l’èxit amb la Dolly. L’Stacy no se’n va poder estar i va apropar-se a la Dolly:
—Gaudeix del triomf perquè en Gus és la meva parella i el penso recuperar.
—Fa sis mesos que heu trencat i ara sortim junts. Oblida’t d’ell.
—Com que et faré cas. No serà una noieta del Bronx qui em farà por.
La Dolly la va mirar de dalt a baix i va riure sarcàsticament.
—Doncs hauries de tenir por. Com et tornis a apropar al Gus, et mato!
5
La temperatura era fresca i eixorivia els ànims dels que passejaven en aquelles hores al voltant del llac d’Engolasters. La Marga i en Joan havien corregut plegats pel camí de les Pardines amb el seu golden, en Gínjol. Fets els set kilòmetres, ara tocava una caminada més relaxant al voltant de llac.
No hi havia dia en què en Gínjol no volgués capbussar-se i, per molt que el renyés la Marga, no hi havia res a fer. Va sortir disparat cap a la vora del llac però va aturar-se. L’aigua estava tranquil·la però va començar a bordar i a córrer amunt i avall per la vora.
—Vaja, avui li deu fer mandra remullar-s’hi.
—L’aigua deu estar glaçada. Jo, ni en ple mes d’agost m’hi ficaria —va dir la Marga mentre s’atansaven al llac i el gos tornava corrent. El comportament neguitós del golden la va alertar; passava alguna cosa. En mirar al centre de llac va veure un objecte que surava però no sabia què podia ser. El que estava clar era que a en Gínjol no li agradava. Va treure el mòbil de la butxaca i va marcar el 110.
L’agent de policia que va agafar la trucada els va demanar més detalls que la Marga no va poder donar. No era fàcil copsar de què es tractava. Els va dir que no es moguessin, que avisava per ràdio a una patrulla i en quinze minuts arribaria.
En
