i ja es creuarien amb el cotxe de Policia.
La patrulla va aturar-se abans de trobar-los i dos agents uniformats van baixar del vehicle per apropar-se a la vora però des d’aquell punt era difícil veure de què es tractava. La Marga i en Joan es van presentar. Duien en Gínjol lligat; va bordar al mirar l’objecte del llac. Cap d’ells era capaç d’apreciar què era però semblava consistent. Calia trucar els bombers.
En Joan i la Marga van veure que tot plegat aniria per llarg i començava a fer-se tard. Els agents van demanar-los els noms i els telèfons per si calia contactar-los, els van autoritzar a marxar i es van acomiadar.
Els agents, mentre no arribaven els bombers i com a precaució, van posar una cinta a l’inici del camí i no hi deixaven passar ningú. Sortosament, entre setmana no hi havia gaire gent.
Quan se’n van adonar, els bombers ja havien arribat i tot seguit es van posar a la feina. Dels tres que havien vingut, dos feien part del grup de submarinistes. Una vegada enfilats els seus vestits de neoprè van endinsar-se al llac. Nedaven de manera tranquil.la cap a l’objecte mentre els dos policies i el company bomber els observaven un xic inquiets. Els submarinistes es movien cautelosament al voltant de l’embalum sospitós i van fer diversos cercles. Des de la vora no podien entrellucar amb claredat els gestos que es feien entre ells. Finalment, vint minuts més tard, van fer mitja volta sense arrossegar amb ells aquella cosa.
Una vegada arribats a la vora, van sortir del llac ajudats pels companys.
—Per què no l’heu portat? —va demanar un dels agents–. Necessiteu ajuda? Pesa gaire?
Els submarinistes van treure’s les màscares i van prendre aire esbufegant feixugament. El més jove va prendre la paraula.
—Jo de tu trucaria la forense i tota la tropa. És el cos d’una noia.
6
La trucada de la patrulla havia agafat el comissari Cerni Llop prenent un cafè amb el batlle David Masoliver. En un tres i no res, en Cerni va passar les instruccions necessàries per crear un perímetre de seguretat. Després, va contactar amb el seu equip d’Identitat Judicial i, finalment, amb el cap de la unitat del Grup de Delictes Contra les Persones. Sense dilació van emprendre la marxa cap al llac d’Engolasters. Des del Despatx Central ja se’n cuidarien d’avisar al forense de guàrdia.
A en David li agradaven els cotxes i la velocitat però no comptava amb la conducció temerària d’en Cerni. Aquest va posar un dispositiu lluminós de color blau al sostre del seu vehicle esportiu i va enfilar carretera amunt com si es tractés d’un ral·li. Mai havia vist passar tant ràpid les corbes. Sort que era un dia feiner i poques bicicletes es trobarien pel camí; sinó, més d’un ensurt haurien tingut.
Van deixar el cotxe a l’inici de la carretera del llac. Un dels agents els esperava amb la cinta posada per impedir el pas. Després de saludar-lo, es van desplaçar fins al lloc i van constatar que el cos encara estava al mig del llac.
—Què me’n podeu dir de la noia? ––va preguntar en Cerni als submarinistes del cos de bombers. Quan estava preocupat i escoltava atentament sempre se li feia una ratlleta entre les celles que li donava un encant especial.
—Es tracta d’una jove, d’una vintena d’anys. El corrent és suau però poc a poc el cos s’està desplaçant cap a l’altra banda del llac. El millor que podem fer és tornar-hi a entrar i acompanyar el cos cap a l’altra vora, allà hi ha més espai per a la forense i per als de l’IJ.
—Em sembla bé. Suposo que dueu alguna funda de cadàvers, oi? —va inquirir mentre un dels companys que havia conduit el vehicle assentia i ja es movia per anar a buscar-la— No vull que es malmeti cap prova i quan tragueu la noia la col·loqueu a sobre la funda mentre arriba el forense de guàrdia. El bomber va treure unes tisores i va tallar la funda per tal que quedés com un quadrat i va marxar corrent cap a l’altre costat.
L’agent de policia els va dir que el seu company havia estat filmant i fent fotografies, i en Cerni va lloar la iniciativa. Mentre parlaven, va arribar una altra patrulla per ajudar a controlar el perímetre. Un d’ells va baixar fins al mur de contenció del llac per tenir una visió més àmplia del que passava i va alertar d’una motxilla sospitosa que estava abandonada al mig del passadís del mur.
—Casumdena! Això es complica! —va exclamar en Cerni mentre agafava el mòbil i demanava que pugés immediatament el TEDAX, els tècnics especialistes en desactivació d’artefactes explosius.
*****
El Congrés de Scrapbooking encetava el tercer dia i les portes van obrir-se puntualment a les 11 hores. La presència andorrana feia patxoca però la veu havia corregut frontera avall que la famosíssima scraper nord-americana, Stacy Morgan, faria una demostració i l’afluència es va incrementar.
En Jaume Solé, tot nervis, va apropar-se a la zona on tindria lloc la demostració on va trobar l’Abby Jones preparant el material i la càmera per gravar.
—Bon dia, Abby. Sí que has estat matinera!
—Bon dia. Sí, m’agrada tenir temps per muntar les coses sense estrès. Així segur que no em descuido res.
L’Abby, de costum força taciturna i tímida, estava aquell matí d’un humor especialment bo. S’havia maquillat i vestit de manera més moderna i sexi. Fins i tot s’havia desfet del recollit estirat de dona gran que sempre es feia i ara lluïa una mitja melena castanya ondulada. En Jaume va pensar que era la primera vegada que la veia somriure tant jovialment.
—Trigarà gaire l’Stacy en arribar? No la vaig veure ahir però és normal perquè no tenia cap taller aquí. Suposo que deuria aprofitar per fer una mica de turisme.
En Jaume va obtenir com a resposta que ella tampoc l’havia vista i no estava a l’hotel; després va continuar amb la preparació. Veient que no estava per converses, va marxar per saludar alguns expositors. Mitja hora més tard, va començar a tenir suors fredes. L’Stacy era l’estrella del Congrés i més valia que mogués el cul i vingués immediatament. L’Abby va passar d’ell i no li va quedar més remei que buscar la Dolly perquè s’encarregués d’anar-la a cercar. Segur que estava a casa d’en Gus.
—Em sap greu demanar-te això Dolly però l’has d’arrossegar fins aquí costi el que costi.
—Això no serà possible.
En Jaume es va impacientar i va manar-li que deixessin de banda la seva gelosia i mals rotllos. S’havien de comportar com a professionals.
—A veure, xato. No hem vist a l’Stacy des de la nit de diumenge i avui som dimarts i en Gus no vol ni sentir-ne a parlar d’ella. Segurament, la nena que està acostumada a tenir tot el que vol, s’ha emprenyat i ha marxat cap a casa, això és tot. És especialista en deixar la gent penjada.
—No fotis, Dolly! Mira la gentada que hi ha ara mateix esperant-la! A aquest ritme em faran agafar un atac de cor! —va exclamar en Jaume mentre treia el mòbil de la butxaca del pantaló per trucar l’Stacy, que no responia. Mentrestant, va arribar la Maria Sastre que venia directament des de l’hotel i no hi havia ni rastre de l’Stacy.
La Dolly els va empènyer cap a l’espai on es faria la demostració. Ja n’hi havia prou de tantes ximpleries. No gaire lluny estava la Bianca Scatola i la Mireia Baldi que xerraven animadament i els va demanar ajuda. L’Abby les va fitar un xic contrariada però va dir que ho acceptava però qui portaria la
