ABSÈNCIA DE PREVERE76
Piero Marini
Introducció
En aquests darrers anys ha anat en augment l’interès pels laics en la vida de l’Església, interès certament incrementat des que es va anunciar l’any 1984 que el Sínode dels Bisbes s’ocuparia del tema: «Vocació i missió dels laics en l’Església i en el món als vint anys del concili Vaticà II».
Això ha portat a una renovada atenció cap a les funcions dels laics en la litúrgia i en particular vers la seva eventual presidència litúrgica en absència del prevere. Aquest va ser un dels quatre punts fonamentals tractats en el Congrés dels presidents i secretaris de les Comissions nacionals de litúrgia, organitzat per la Congregació per al Culte Diví l’octubre de 1984. El primer problema referent a les funcions dels laics en la litúrgia, sobre el qual la Congregació cridava l’atenció d’aquestes Comissions, era precisament el de la presidència de les celebracions litúrgiques.77 El paper dels laics en la litúrgia i en la pastoral sacramental fou també el tema de la trobada dels secretaris de les Comissions nacionals de litúrgia d’Europa, que es va fer a Lisboa el maig de 1986: allà es va parlar també naturalment de la presidència78 dels laics en les celebracions litúrgiques.
Sobre el tema de la presidència hi ha una abundant bibliografia, que inclou diversos subsidis pastorals publicats en aquests darrers anys per part d’algunes d’aquestes Comissions nacionals de litúrgia.79 Publicacions recents indiquen que l’interès s’està estenent també a Itàlia.80
La presidència dels laics en les celebracions litúrgiques es presenta com un problema molt particular. Per una banda sorgeix alhora que el de la manca de capellans. Es presenta, per tant, com un problema essencialment pràctic-pastoral. Per una altra, la funció de presidència en les celebracions litúrgiques es reconeguda generalment, per la tradició i la doctrina, com a pròpia del sacerdoci ministerial. No es tracta, per tant, només de trobar un remei provisional a una situació particular o de cercar solucions d’oportunitat en el pla pastoral, sinó d’afrontar una qüestió que comporta el concepte d’Església i de litúrgia. Un dels secretaris de les comissions europees en la trobada de Lisboa va afirmar que de la manera de plantejar el problema de la presidència dels laics en la litúrgia pot dependre el tipus de comunitat que volem tenir en consideració: el tipus catòlic tradicional o el que ens ha proposat la reforma protestant.
Com a punt de partida reflexionarem sobre el significat de la presidència litúrgica, tal com ens ve indicat pels documents del concili Vaticà II i per la reforma litúrgica. Veurem després les possibilitats de presidència litúrgica per part dels laics i les condicions que preveuen els llibres litúrgics. Així serà més fàcil oferir un judici sobre l’oportunitat pastoral d’actuar algunes de les possibilitats de presidència consentides als laics.
Per centrar bé el problema sembla oportú precisar des del començament que es tracta d’una presidència dels laics en les celebracions litúrgiques, i no en els exercicis piadosos del poble cristià o en ocasió de peregrinacions o processons. A més, que el terme «laic» no inclou naturalment el diaca, sobre el qual caldria parlar-ne a banda. I, finalment, que la presidència dels laics es considera aquí en relació amb l’absència del prevere i, per tant, en el context d’una situació contingent i transitòria en què es troba la comunitat.
1. Presidir una celebració litúrgica
Un tractat sobre la presidència en la litúrgia hauria de respondre almenys a tres qüestions fonamentals: què significa presidir una celebració, qui ha de presidir i com s’ha de presidir.
Aquí esmentarem breument alguns elements que poden ser útils a l’hora de cercar una resposta.
El Missal Romà (IGMR 1) presenta la missa com «acció de Crist i del Poble de Déu ordenat jeràrquicament». És evident que aquest Poble ordenat jeràrquicament ha de tenir una presidència. Només així es té en les celebracions litúrgiques una «principal manifestació de l’Església» (SC 41), perquè «cadascú, ministre o fidel, fa tot i només allò que li pertoca» (cf. SC 28). D’aquí es deriva una evident distinció entre la presidència (que és única) i els ministeris, que són diversos i propis dels diferents membres de l’assemblea. La presidència pertany, per tant, a la naturalesa mateixa de la litúrgia i de l’Església.
Per tant, la diferent perspectiva amb què la Lumen Gentium considera l’Església ha trobat la seva expressió en la celebració litúrgica. D’una litúrgia marcadament clerical hem passat a una litúrgia eclesial, en la qual no només als clergues, sinó també a tot el Poble de Déu, i per tant als laics, se’ls reconeixen els oficis i tasques particulars (SC 26.28; IGMR 58-73). Aquesta visió nova de la litúrgia i de l’Església va posar en crisi una determinada idea de presidència litúrgica d’estil antic. Alguns preveres, davant dels ministeris encomanats pel dret als laics, s’han sentit privats d’alguna cosa que consideraven que els pertanyia a ells de manera exclusiva. En alguns casos, sobretot allà on els serveis confiats als laics han anat més enllà del que la lletra i l’esperit de les normes vigents assenyalaven, han acabat per crear una crisi d’identitat del capellà, com va afirmar un dels Pares de la Congregació Plenària d’octubre de 1985.
Amb el Concili i amb la nova litúrgia, la funció de presidir l’assemblea ha adquirit un nou significat. Ja no és vista com exercici de poders jeràrquics, sinó com un servei a la comunitat. El prevere «quan celebra l’Eucaristia, ha de servir Déu i el seu Poble amb dignitat i humilitat» (IGMR 60).81
L’acció del president, com a servei a Déu i a la comunitat, és expressada en els documents del Concili i en els llibres litúrgics amb dues expressions característiques: in persona Christi y in nomine Ecclesiæ.
Diversos documents del Concili (sobretot LG 21 i PO 2) apliquen l’expressió in persona Christi al sacerdoci ministerial. El prevere, per tant, participa en la funció de Crist Cap de l’Església en tant que configurat al mateix Crist amb el caràcter sacerdotal. En la persona del prevere, Crist Cap actua de manera visible en el seu cos que és l’Església. Això passa no només en la celebració de l’Eucaristia i dels sagraments, sinó en totes les celebracions litúrgiques.
L’expressió in nomine Ecclesiæ indica la particular relació de servei que uneix la funció presidencial a l’assemblea (cf. SC 33 i LG 10). Qui presideix dirigeix la pregària a Déu i realitza gestos en nom de la comunitat dels fidels. Realitza així normalment una funció doble: fer present Crist Cap en l’assemblea i, alhora, representar a tots els fidels en la pregària a Déu: «Les pregàries adreçades a Déu pel sacerdot, que presideix l’assemblea en la persona de Crist, són dites en nom de tot el poble sant i de tots els presents» (SC 33). En la litúrgia, Crist Sacerdot associa a ell mateix l’Església en el doble moviment de culte: de Déu a l’home, la santificació; i de l’home a Déu, la glorificació. En el moviment de Déu a l’home, el ministre actua in persona Christi, y en el moviment de l’home a Déu, in nomine Ecclesiæ.
Però cal fer notar que la funció in persona Christi és atribuïda pels documents del concili només a qui ha rebut el sagrament de l’Orde, mentre que la funció in nomine Ecclesiæ també li és reconeguda a un ministre no ordenat, i per tant a un laic. L’exemple més evident a aquest respecte és el dels que l’Església designa per a la celebració de l’Ofici diví (SC 84.85). És evident, per tant, que la presidència litúrgica la pot actuar, en el seu ple significat litúrgic, només el sacerdoci ministerial, perquè només ell, en força del caràcter rebut, s’ha convertit en signe particular de la presència de Crist Cap de l’Església en la comunitat celebrant. També el ministeri de servir la comunitat dirigint en el seu nom la pregària a Déu pertany en primer lloc al sacerdoci ordenat. També en aquest cas és el prevere qui assumeix la funció de Crist Ressuscitat «semper
