el poder rebre el do de Déu i construir l’Església de Jesucrist.
Les ADAP són reunions de l’Església on s’anuncia i es realitza la salvació dels homes a través de la Paraula de Déu i dels diversos signes de la seva presència i acció. La comunitat de fe és la manera normal de viure en l’Església i tot cristià està cridat a formar part d’una comunitat de fe en l’Església. Quan per manca de sacerdot no pot ser celebrada l’Eucaristia, és essencial que els fidels es reuneixin en assemblees litúrgiques perquè –encara que en absència de sacerdot– puguin celebrar el diumenge, nodrir la seva fe i activar la seva vida missionera, per ser dignes d’una Església viva.
Aquestes assemblees poden provocar un canvi en el futur de l’Església, però mai poden desconnectar-se de l’Eucaristia; per això no ha de faltar la distribució de la comunió. Encara que la comunió en la primitiva Església sempre anava unida a la celebració eucarística més tard es va permetre també fora de la missa en cas de malaltia donada la impossibilitat de participar a l’assemblea eucarística. Amb tot, el ritual romà demana que els fidels que combreguen fora de la missa s’uneixin íntimament al sacrifici que perpetua el de la creu, i participant del banquet del cos i sang de Crist, participen dels béns del sacrifici pasqual que en la fe i esperança anticipa i prefigura el banquet escatològic en el regne del Pare anunciant la mort del Senyor fins que ell torni.68
2. Valors positius de les ADAP
De la lectura d’aquests documents episcopals es podria deduir una llarga llista dels valors positius més destacats de les experiències realitzades en aquest tipus de celebracions.
Quan una comunitat cristiana es reuneix per celebrar el diumenge, fins i tot quan el sacerdot és absent, suposa en primer lloc l’existència d’una comunitat que és conscient que se sent responsable dels seus deures cristians. Per a aquesta comunitat és vital la pregària comunitària, la proclamació de la Paraula de Déu la unió amb Jesucrist; això la constitueix en Església, signe de la presència de Crist, signe de l’existència de la mateixa comunitat i signe de dinamisme i animació de la mateixa Església. La manca de prevere en aquestes celebracions no suposa una absència total, sinó que units a ell, que està absent, i amb ell, al bisbe i a tota l’Església, la comunitat es fa responsable de la celebració, valorant encara més l’Eucaristia i el mateix sacerdoci. L’absència de sacerdot no els permet celebrar Eucaristia, però no és un motiu per no reunir-se la comunitat en oració, oració que repercutirà en benefici de les mateixes vocacions sacerdotals.
Aquestes litúrgies acostumen a tenir valor de vivència i d’una més lliure expressió, ja que en elles no existeixen tantes normes ni regles litúrgiques. Eviten deserts espirituals i creen nous llocs de promoció i responsabilitat dels laics, també de relació i contacte amb altres comunitats en circumstàncies similars que exerceixen els ministeris laïcals rebuts pel baptisme i la confirmació. Amb freqüència fins i tot es desperten noves formes d’expressió litúrgica. Creen una consciència en el món laic de servei a la paraula i a l’acció de l’Església, desperten nous grups apostòlics de caritat, d’educació, de testimoni cristià, etc. Lluny d’apartar de la celebració eucarística són un camí cap a l’Eucaristia, ja que fan créixer el desig de l’Eucaristia, signe d’unitat de tota l’Església. Susciten a més a més assemblees autèntiques amb participació viva. Ajuden a superar una falsa pastoral de «dir misses» en comptes de «celebrar eucaristies», precisament perquè valoren més l’Eucaristia, el sacerdoci i la mateixa assemblea cristiana. Les ADAP mantenen l’assemblea dominical on per manca de prevere no es pot celebrar l’Eucaristia; així mateix cuiden els més febles de la comunitat que no es poden desplaçar a altres llocs.
3. Contravalors, defectes i perills de les ADAP
Certament que també hi ha alguns perills que s’han d’evitar. Però tots els contravalors, tant els de tipus teològic com els de pràctica pastoral, són molt inferiors als valors positius que ens ofereixen les experiències realitzades principalment a França, en aquest tipus de celebracions.
El cardenal Knox assenyalava el perill de confusió en l’esperit dels fidels, així com la manca de normes, directrius i models de celebracions, ja que el Missal Romà està fet per a les celebracions presidides per un prevere i no per a les celebracions dirigides per laics. El papa Pau VI, amb motiu d’una de les jornades mundials per les vocacions sacerdotals, referint-se a aquestes celebracions dirigides o presidides per laics i en absència de prevere, va voler aclarir que no poden suplir mai el ministeri dels preveres, ni el testimoni dels consagrats; oblidar el problema vocacional seria un risc greu per a l’Església.69
Els documents de l’episcopat francès denuncien també alguns dels perills on es podria caure i que s’han d’evitar. En citem alguns:
Perill que la comunitat es tanqui en si mateixa i oblidi la comunió amb altres comunitats, amb l’Església universal, amb el sacerdot i la jerarquia. Això no crearia comunitats vives, sinó grups eclesials de tipus familiar; faltaria una autèntica relació eclesial que ha de ser sempre molt clara i perceptible.
Si aquestes comunitats són molt petites i reduïdes per comptar amb pocs membres, es pot caure més fàcilment en aquest perill; probablement fins i tot faltarien elements animadors per al bé de la mateixa celebració. Llavors en comptes de resoldre el problema, se’n podrien crear d’altres que podrien ser pitjors perquè es disminuiria el sentit del cos místic de Jesucrist i reduiria l’Església a una capella.
Alguns troben el defecte que aquest tipus de celebracions responen a iniciatives massa nombroses, espontànies i de caràcter experimental, sense que hi ha la suficient seriositat i formalitat jurídica que els doni un caràcter del tot eclesial, tant per part de la celebració com dels animadors dirigents.
Hi ha també qui acusa les ADAP d’incompletes. No celebren el sacrifici de Jesucrist que només pot presidir el ministre sacerdot, ordenat pel bisbe. S’intenta una «quasi missa» sense sacrifici, sense consagració. El mateix animador intenta ser un «quasi capellà», sense ser-ho de veritat, i amb el perill que vegin en ell el convocador i centralitzador de la comunitat. Per això alguns demanen que aquestes celebracions no s’assemblin gens a les celebracions eucarístiques.
Un altre perill seria el d’acostumar-se per comoditat a aquestes celebracions, arribant a valorar més les ADAP que la mateixa Eucaristia, fins i tot amb el perill d’oblidar la pràctica dominical.
Pel que fa als dirigents o animadors d’aquestes celebracions, cal evitar el clericalisme dels laics i la competència entre persones i grups. Podrien excedir-se en la seva missió com també faltar per defecte, tant en número com en qualitat.
També podria passar que aquestes comunitats obsessionades amb el culte, oblidessin tant la catequesi com la missió. Aquestes assemblees haurien de preguntar-se fins a quin punt susciten la missió i són signe del poble de Déu. ¿No s’haurien de promoure les reunions de tipus apostòlic, caritatiu, etc., més que les assemblees cultuals, quan no hi pot ser present el sacerdot?
Finalment s’assenyala un altre perill que és la incomprensió del poble que es deixa portar pel pes dels costums i tradicions.
Experiències fetes a Alemanya donen aquest resultat de poca acceptació, precisament per ser pobles de tradició catòlica no familiaritzats amb aquest tipus d’assemblees.
4. Condicions bàsiques
Dels documents de l’episcopat francès es dedueixen algunes condicions que es consideren imprescindibles per a les ADAP, sobretot després d’haver revisat algunes experiències ja realitzades. Aquestes condicions es podrien classificar en tres grans grups:
1 Els
