També incloem una interessant proposta pastoral al bisbat de Saragossa, una senzilla però viscuda experiència al Penedès, i el capítol que a les ADAP va dedicar el pare José Aldazábal en el seu llibre sobre els ministeris. A continuació, l’autor d’aquest dossier Xavier Aymerich recorda els criteris que cal tenir en compte per aplicar correctament les ADAP a les nostres diòcesis.
Finalment, recollim alguns comentaris recents sobre l’experiència de les ADAP en aquells llocs on ja s’han començat a desenvolupar. Pot sorprendre l’article de la Mercè Solé, on explica un cas viscut a la Cerdanya francesa, però la realitat és que es poden donar solucions diverses a una mateixa problemàtica, i per això és bo conèixer-les, valorar-les i prendre’n nota per aplicar el que més convingui en cada cas.
LES ASSEMBLEES DOMINICALS EN ABSÈNCIA DE PREVERE58
Xavier Parés
Un dels problemes pastorals que es plantegen en l’Església d’avui, és la manera o forma de celebració dominical o Dia del Senyor.
El diumenge és el dia de la trobada de l’assemblea cristiana per lloar Déu. Des de l’inici del cristianisme sabem que la comunitat es reunia el diumenge, dia de la resurrecció del Senyor. Va ser la pròpia Església qui més tard va posar el precepte dominical per al bé espiritual i el cultiu de la fe dels seus membres
La reorganització del món modern i la seva nova manera de viure, juntament amb la problemàtica de la manca de sacerdots perquè puguin celebrar les eucaristies dominicals, estan plantejant a la nostra Església un greu problema pastoral amb múltiples interrogants per aclarir i respondre:
La manca de sacerdot que presideixi l’assemblea dominical ¿dispensa d’aquesta trobada setmanal?
¿Les comunitats cristianes han de reunir-se sense el seu pastor que les presideix, o és millor que s’uneixin a les comunitats veïnes?
¿Pot un religiós, religiosa o un equip de laics substituir la presència del prevere? ¿Quins condicionants es requereixen?
¿Aprova l’Església aquest tipus d’assemblees?
¿Com es pot atendre i animar la fe de les comunitats cristianes de la diàspora?
¿Quina és la determinant i quina Església es «construeix» amb aquest tipus d’assemblees?
¿Existeix unitat amb l’Església universal, i entre celebració i evangelització?
¿Aquest fet pot ajudar a la responsabilitat dels laics en l’Església?
¿Seria millor buscar altres solucions, com per exemple, més mobilitat dels sacerdots o dels mateixos fidels cristians, buscar diaques auxiliars, etc.?
La celebració dominical dins de la pastoral d’avui ens planteja aquests i molts altres interrogants i problemes.
El cardenal Knox, prefecte de la Congregació per al Culte Diví, ja l’any 1974, en un informe dels Pares Sinodals, els parlava d’aquest tipus de celebracions insistint que és un deure dels bisbes, principalment dels que tenen pocs sacerdots, tenir cura que les seves comunitats estiguin ben atestes espiritualment. El cardenal prefecte deia que sovint no es fa res, i de mica en mica es pot perdre la fe. Així mateix parlava d’iniciatives, d’experiències i possibilitats entre les quals citava concretament les Assemblees dominicals en absència de prevere (ADAP), i avisava del risc o perill de confusió en l’esperit dels fidels, sobretot entre la celebració sacramental i la no-sacramental, entre l’Eucaristia i la simple acció de gràcies. Per això demanava un estudi curós, per tal que els bisbes puguin oferir principis generals en matèria de la pastoral i litúrgia d’aquestes celebracions.59
Un any més tard en un diari catòlic d’Itàlia, el mateix cardenal Knox reafirmava aquestes idees, i parlava dels diversos ministeris concedits als laics. Deia que amb la base d’iniciatives i possibilitats recollides a través d’una enquesta, la Sagrada Congregació estudiava el problema per tal de donar directrius i models de celebracions presidides per laics.60
Els bisbes francesos fa cinc anys (1975) van exposar aquest problema a Pau VI. Ell els va contestar: «Avanceu amb discerniment, però sense multiplicar aquest tipus d’assemblees, com si fos la millor solució i l’última novetat». Aquesta és la manera com van avançant els bisbes francesos, buscant el millor per a cada cas i circumstància. Valorar l’assemblea dominical i la responsabilitat dels laics, però també valorar la necessitat de la missió específica dels preveres i, sobretot, la importància essencial de l’Eucaristia.
A partir dels documents que ha publicat sobre aquest tema, l’episcopat francès61 i la Congregació per al Culte Diví (ara Congregació per als Sagraments i el Culte Diví), intentem presentar una reflexió que, basant-se en l’actual teologia eclesial, pugui descobrir els valors de les ADAP, per poder deduir algunes qüestions pràctiques i constatar les seves condicions principals.
1. Base Teològica
Una comunitat cristiana parroquial no existeix pel mer fet que en un poble hi hagi sacerdot, sinó per la fidelitat i perseverança d’un grup de creients que formen comunitat. El rol del prevere serà el de convocar i animar aquesta comunitat que ell presideix.
Una comunitat cristiana es manifesta com a tal sobretot quan es reuneix per celebrar el diumenge, el dia del Senyor. La celebració dominical és molt important i només es fa plena quan celebra l’Eucaristia amb la presència mística i sagramental del Senyor ressuscitat. Per a l’Eucaristia és totalment indispensable la presència del sacerdot, ja que sense prevere no hi ha missa. L’Eucaristia és el centre i punt de partida de l’Església. L’Església fa l’Eucaristia i l’Eucaristia fa l’Església.62 Fa present Jesucrist principi i fi de tota la vida cristiana: «Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi, i jo, en ell»,63 «El pa és un de sol, i per això nosaltres, ni que siguem molts, formem un sol cos, ja que tots participem d’aquest únic pa».64 I el concili Vaticà II diu que l’Eucaristia és «fons et culmen» de tota la vida cristiana.65 Mentre esperem el retorn del Senyor Jesús celebrem l’Eucaristia; així ho proclamem en l’aclamació litúrgia després de la consagració de la missa: «Veniu Senyor Jesús». L’Església es reuneix cada diumenge per celebrar el memorial del Senyor i la seva realització plena culmina en l’Eucaristia. «Celebrar l’Eucaristia –diuen els bisbes francesos– és acollir el Crist viu, aquell que els primers apòstols han vist amb els seus ulls i tocat amb les seves mans. Ara ve a nosaltres amb tot el realisme de la seva presència. Se’ns dona en el seu sacrifici vivent, amb el seu cos lliurat, la seva sang vessada per a l’Aliança nova i eterna. És ell qui ens salva. Fa Església i l’ofereix al Pare, ens uneix pel seu esperit i ens envia cap als nostres germans».66
Amb tot, no podem oblidar altres moltes presències del Senyor que ve a nosaltres que formem la seva Església en comunitat de fe i caritat: «Perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo soc allí enmig d’ells»: «Qui acull un d’aquests infants en nom meu, a mi m’acull, i qui m’acull a mi, no m’acull a mi, sinó el qui m’ha enviat».67
Quan per diferents raons el sacerdot no pot estar sempre present en una comunitat reunida, certament que no pot celebrar l’Eucaristia, però sí que pot reunir-se en assemblea sota la responsabilitat de religiosos o laics que serveixen d’enllaç amb el sacerdot absent i que d’ell han rebut l’encàrrec o missió. La missió de l’Església és cridar i convocar el poble fidel en assemblea dominical per lloar el Pare per Jesucrist en l’Esperit Sant. És una necessitat vital més que disciplinar.
