fan pràcticament impossible la participació en l’Eucaristia dominical, és important que les comunitats cristianes es reuneixin igualment per lloar el Senyor i fer memòria del dia que li és dedicat. Per més que això cal que es faci en el context d’una adequada instrucció sobre la diferència entre la santa missa i les assemblees dominicals en absència de prevere. L’atenció pastoral de l’Església s’expressa en aquest cas vetllant perquè la litúrgia de la Paraula, organitzada sota la direcció d’un diaca o d’un responsable de la comunitat, a qui se li hagi confiat degudament aquest ministeri per l’autoritat competent, s’acompleixi segons un ritual específic elaborat per les Conferències episcopals i aprovat per elles per a aquesta finalitat.51 Recordo que correspon als Ordinaris concedir la facultat de distribuir la comunió en aquestes litúrgies, sospesant atentament la conveniència de l’opció. A més, s’ha d’evitar que aquestes assemblees provoquin confusió sobre el paper central del sacerdot i la dimensió sacramental en la vida de l’Església. La importància del paper dels laics, als quals s’ha d’agrair la seva generositat al servei de les comunitats cristianes, mai no ha d’amagar el ministeri insubstituïble dels sacerdots per a la vida de l’Església.52 Així, doncs, s’ha de vetllar atentament perquè les assemblees sense prevere no donin lloc a punts de vista eclesiològics que contrastin amb la veritat de l’Evangeli i la tradició de l’Església. És més, haurien de ser ocasions privilegiades per demanar a Déu que enviï sants sacerdots segons el seu cor. Sobre aquestes qüestions, no deixa de commoure el que escrivia el papa Joan Pau II en la Carta als Sacerdots per al Dijous Sant de 1979, recordant aquells llocs on la gent, privada del sacerdot per part del règim dictatorial, es reunia en una església o santuari, posava sobre l’altar l’estola que conservava encara i recitava les oracions de la litúrgia eucarística, i heus aquí que «en el moment que correspon a la transsubstanciació davalla enmig d’ells un profund silenci», donant així testimoni de l’ardor amb què «desitgen escoltar les paraules, que només els llavis d’un sacerdot poden pronunciar eficaçment».53 Precisament des d’aquesta perspectiva, tenint en compte el bé incomparable que es deriva de la celebració del Sacrifici eucarístic, demano a tots els preveres una activa i concreta disponibilitat per visitar tant sovint com sigui possible les comunitats confiades a la seva atenció pastoral, per tal que no romanguin massa temps sense el Sagrament de la caritat.
EXHORTACIÓ Apostòlica POSTSINODAL «VERBUM DOMINI»
(Benet XVI, 30 setembre 2010)
Celebracions de la Paraula de Déu
65. Els Pares sinodals han exhortat tots els pastors a promoure moments de celebració de la Paraula en les comunitats que tenen confiades:54 són ocasions privilegiades de trobament amb el Senyor. Per això, aquesta pràctica comportarà grans beneficis per als fidels, i s’ha de considerar un element rellevant de la pastoral litúrgica. Aquestes celebracions adquireixen una rellevància especial en la preparació de l’Eucaristia dominical, de manera que els creients tinguin la possibilitat d’endinsar-se més en la riquesa del Leccionari per pregar i meditar la Sagrada Escriptura, sobretot en els temps litúrgics més destacats, Advent i Nadal, Quaresma i Pasqua. A més, es recomana vivament la celebració de la Paraula de Déu en aquelles comunitats en què, per l’escassetat de sacerdots, no és possible celebrar el sacrifici eucarístic els dies festius de precepte. Tenint en compte les indicacions ja exposades en l’Exhortació apostòlica postsinodal Sacramentum caritatis sobre les assemblees dominicals en absència de prevere,55 recomano que les autoritats competents confeccionin directoris rituals, valorant l’experiència de les Esglésies particulars. D’aquesta manera, s’afavorirà en aquests casos la celebració de la Paraula que alimenti la fe dels creients, evitant, tanmateix, que aquesta es confongui amb les celebracions eucarístiques; és més, «haurien de ser ocasions privilegiades per demanar a Déu que enviï sacerdots sants segons el seu cor».56
A més, els Pares sinodals han invitat a celebrar també la Paraula de Déu en ocasió de pelegrinatges, festes particulars, missions populars, retirs espirituals i dies especials de penitència, reparació i perdó. Pel que es refereix a les moltes formes de pietat popular, encara que no són actes litúrgics i no han de confondre’s amb les celebracions litúrgiques, convé que s’hi inspirin i, sobretot, ofereixin un adequat espai a la proclamació i a l’escolta de la Paraula de Déu; en efecte, «en les paraules de la Bíblia, la pietat popular trobarà una font inesgotable d’inspiració, models insuperables de pregària i fecundes propostes de diversos temes».57
1 Cf. Lc 24,27.
2 CIC, càn. 1248, § 2.
3 Cf. Acta Martyrum Bytiniae, a D. Ruiz Bueno, Actas de los Mártires (BAC 75), Madrid 1951, 973.
4 Sagrada Congregació de Ritus i el Consilium, Instrucció Inter oecumenici 37: AAS 56 (1964) 884-885; CIC, càn. 1248, § 2.
5 SC 106; Cf. SC, Apèndix, «Declaració sobre la reforma del Calendari».
6 Cf. Ap 1,10; cf. també Jn 20,19.26; Fets 20,7-12; 1Co 16,2; He 10,24-25.
7 Cf. Didakhé 14, 1, ed. F. X. Funk, Doctrina duodecim Apostolorum (Tübingen 1887) 42.
8 Sant Justí, Apologia I, 67: PG 6, 430.
9 Didascalia Apostolorum, 2, 59, 1-3, ed. F. X. Funk 1, 170.
10 SC 106.
11 Sant Ignasi d’Antioquia, Ad Magnesios 9, 1, ed. X. F. Funk, 1, 199.
12 Cf. Pau VI, Al·locució a un grup de bisbes de França en visita «ad limina», 26 març 1977: AAS 69 (1977) 465: «L’objectiu ha de seguir sent la celebració del sacrifici de la missa, l’única realització veritable de la Pasqua del Senyor».
13 SC 106.
14 Cf. Instrucció Eucharisticum mysterium, núm. 25: AAS 59 (1967) 555.
15 Íd.; SC 106.
16 Cf. «Le sens du dimanche dans une société pluraliste. Réflexions pastorales de la Conférence des evêques du Canada», La Documentation catholique 1935 (1987) 273-276.
17 Ap 7,9.
18 Cf. SC 35,4.
19 Ritual de la sagrada comunió i del culte al misteri eucarístic fora de la missa, «Ritu de la comunió i culte eucarístic fora de la missa», núm.
